Gentil Puig Moreno: Societats civils arreu del món i el cas de Catalunya

Gentil Puig Moreno: Societats civils arreu del món

i el cas de Catalunya

 

Tractar de la societat civil o del moviment social català d’aquests dos darrers anys tothom ho fa directament o indirecta, d’una manera o d’una altra, però massa sovint sense aprofundir gaire en aquest fenomen social que té realment, per a mi, una relevància cabdal. Potser que el fet de ser en part relativament exterior, però alhora implicat en els processos en curs a Catalunya, fa que em fixi en uns fets que, generalment, es donen per evidents i assumits per gairebé tothom, quan de fet crec que mereixen ser comentats o estudiats de més a prop. Proposo doncs una mirada contrastada que pot aportar certs elements a la reflexió general, tractant sempre  d’entendre els processos en curs. També és un text escrit per als meus amics lectors de la Catalunya del Nord, sobretot al final en presentar els partits polítics catalans.

En parlar de la societat civil a Catalunya ens adonem d’entrada que no és l’únic país on aquest important fenomen sociopolític -dificil de qualificar- succeeix, sinó que també existeix a d’altres societats, encara que aquestes no siguin gens comparables entre elles. En efecte, citar com ho fem a continuació, els casos d’Egipte, Turquia, Brasil i Tunísia, no és ni limitatiu, ni tampoc una casualitat. Són els darrers exemples significatius que han passat aquest any 2013.

La tendència generalitzada a assimilar totes aquestes mobilitzacions urbanes massives de l’anomenada societat civil, a Egipte, Turquia, Tunísia i Brasil, compararant-les al moviment dels “Indignats” és potser no tenir prou en compte les especificitats de cada context històric, social i nacional, que és diferent en cadascuna d’aquestes societats. Notem però que existeix una quasi simultaneïtat en el temps d’aquests moviments. És el factor comú que relliga aquests països, encara que es tracta de societats diferents, emergents o quasi emergents les unes, i més europea la nostra. Llàstima també que no puguem citar cap moviment semblant, al que està passant a Catalunya, a l’interior de l’Europa actual, ni tant sols a Escòcia (De 5 milions d’habitants, només 40 mil s’han manifestat per la independència aquest fi de setembre de 2013, o sigui un 1% de la població escocesa). És la reivindicació nacional més semblant i propera a la de Catalunya, i la que més ens interessa.

D’entrada evitaren tota comparació (que els especialistes fan massa sovint a Catalunya) amb els moviments nacionals d’independència subseqüents a la caiguda del mur de Berlín el 1989, i el desmantellament de la URSS i de l’exIugoslàvia (Eslovàquia, Lituània, Kosovo, etc.), perquè es tracta simplement d’un altre fenòmen, totalment diferent del context actual de la Unió Europea del 2013, i que no té res o poc a veure (només potser algun aspecte puntual) amb la nostra situació geopolítica. Tornem doncs al nostre context i a la nostra problemàtica.

Si pensem al moviment dels Indignats, aquest sí que és també un fenomen europeu recent, però en canvi no va conèixer el mateix èxit que el moviment per la independència, sobretot des del punt de vista de la participació massiva de la societat civil. Ben al contrari, tots recordem per quins sectors van ser criticats i com van ser reprimits. El moviment dels Indignats va implicar uns sectors socials desafavorits molt concrets, i no pas la globalitat de la societat. Només una part de la societat catalana va mostrar solidaritat amb els grups d’indignats de Madrid o de Barcelona. Es cert que són grups antisistema que es diferencien també per les seves formes d’actuació, que contrasten amb el moviment pro-independència, fins ara molt legalista.

Al final, tractarem de veure quina mena de relació tenen els partits polítics catalans davant d’aquest nou fenomen de protagonisme de la societat civil que, de fet, sacseja tots els esquemes i els fonaments de la política representativa, tal i com és encara establerta, entesa i acceptada d’ençà de la transició democràtica. ¿Com reaccionen, què en pensen, els partits polítics catalans de la irrupció de la societat civil en qüestions importants d’«alta política», que fins ara eren totalment de llur incumbència ? Tractarem de respondre a aquesta qüestió a la conclusió. Veiem ara els quatre exemples anunciats.

El moviment de la societat civil a Egipte

“La revolució del 30 juny”, com titulava el diari cairota Al-Masry al-Youm va ser un moviment històric pel nombre de manifestants (diversos milions) que reclamaven la dimissió del president Mohamed Morsi el diumenge 30 de juny de 2013. Va ser un context molt crític en el qual van morir 16 manifestants, 8 de les quals entre partidaris i adversaris del president Morsi. L’endemà el local dels Germans Musulmans era sacquejat i incendiat. Els manifestants del moviment de la societat civil egipcia Tamarrod  (que significa rebel·lió), afirmaven que la seva demanda de dimissió del president era recolzada per 22 milions de signataris.

Dos anys després dels esdeveniments del 2011, ens podem demanar: ¿qui són aquests nous manifestants? En gran part, són militants sobretot joves que ja havien participat a la revolució de 2011, i que formen ara el nucli dur de les noves manifestacions. Alguns d’aquests moviments són anteriors al 2011, com el Moviment de la Joventut del 6 d’abril de 2008 (creat per donar suport als treballadors que preparaven la vaga del 6 d’abril de 2008, s’ha convertit en una organització que va jugar un paper central en la revolució d’Egipte. En l’actualitat compta uns 20.000 membres i 200 mil seguidors a Facebook). També hi ha molts manifestants provinents del moviment obrer i sindical de les ciutats de El-Mahalla, Tanta o Súez. Moviments que són la conseqüència de la crisi profunda que viuen la majoria de societats musulmanes, oposades radicalment entre fidelitat a la tradició religiosa o adhesió al moviment i canvi vers una modernitat pròpia que ells mateixos volen inventar.

El moviment civil Tamarrod és el principal organitzador d’aquestes noves manifestacions i l’autor de la petició de dimissió del president Mohamed Morsi, exdirigent dels Germans Musulmans, que demostrava no només la seva incapacitat a governar el país, sinó que a més introduïa elements religiosos retrògrads de la xaria a la seva política, esperonat pels salafistes. Tamarrod va exigir la seva destitució immediata i va proposar unes eleccions presidencials anticipades, sota el control d’un govern de transició, amb membres de l’oposició civil i dels militars. Malauradament, aquestes propostes no han pogut realitzar-se i avui és només l’exèrcit qui controla una situació molt compromesa, i encara plena de perills, perquè els Germans Musulmans representen encara una força considerable amb prop del terç de la població.

El moviment Tamarrod és un fenomen nou i excepcional per la seva magnitud, perquè ha aconseguit federar nous militants amb perfils polítics o ciutadans desconeguts anteriorment. Efectivament, molta gent es manifesta per primera vegada. Molts són partidaris de l’antic règim, com els fellahs (pagesos) que ara es mobilitzen. Aquest sector molt sensible i nombrós de la societat egipcia és una novetat total, que fins ara era controlat pels Germans Musulmans. Molts polícies s’adhereixen també al moviment civil perquè consideren que no és exactament com adherir-se a un partit polític. El moviment compta també amb antics notables i càrrecs electes, que eren més o menys lligats a l’exPND (Partit Nacional Democràtic) d’Hosni Mubarak. Aquests darrers ciutadans mobilitzen entorn seu una mena d’estructura clanista, constituïda d’empleats, famílies ampliades i amistats veïnals. Un fenomen sociològic que podria explicar la importància de les mobilitzacions en el sud del país. No sabem què passarà a Egipte, però la seguirem amatents el que vagi succeint.

El moviment de la societat civil a Turquia

El moviment protestatari de la societat civil turca va començar el 20 de maig de 2013 a Istanbul amb una «asseguda», un sit-in, d’uns quants veïns, que defensaven un parc contra uns promotors especuladors, i als quals, molt aviat, van afegir-s’hi milers de manifestants. Després de les primeres càrregues de la policia d’Erdogan, es van convertir en centenes de milers de manifestants a la majoria de les 81 províncies turques. Per la magnitud i la rapidesa de l’extensió de les manifestacions, la radicalitat de les reivindicacions i la violència exercida per la policia, la situació turca va comparar-se al moviment dels indignats, o a les primaveres àrabs.

Els moviments de protesta eren inicialment dirigits per un grup d’ecologistes i veïns que s’oposaven a la destrucció del parc Taksim Gesi, un dels rars espais verds del centre d’Istanbul. Aquest parc podia desaparèixer perquè hi havia un projecte de transformació de la plaça i la instal·lació d’un gran centre comercial. Les manifestacions es van intensificar ràpidament a causa de la violència de la policia en desallotjar el grup que ocupava el parc. Les protestes es van generalitzar amb reivindicacions contra el govern i anticapitalistes de tota mena. Les manifestacions es van estendre a moltes altres ciutats de Turquia.

Els manifestants van ocupar el parc i la plaça Taksim Gezi d’Istanbul, així com els carrers i avingudes de la capital, Ankara, i de les grans ciutats: Adana, Bodrum, Bursa, Izmir, Eskisehir, Konya, Mersin, Samsun, Trabzon, etc. Alguns manifestants s’identificaven sota el lema simbòlic de «Gezi ocupes». Els manifestants provenien d’horitzons molt diversos. Hi havia manifestants tant de dretes com d’esquerres, nacionalistes turcs, però també irredemptistes kurds. Les reivindicacions dels manifestants cobrien aspectes tant ecològics, nacionals, com econòmics, socials (la limitació de la venda d’alcohol o la prohibició de besar-se als transports públics d’Istanbul), i les contradiccions de la política del govern Erdogan en relació a la guerra de Síria. D’ençà dels 10 anys que és al poder, aquests darrers esdeveniments van posar en relleu les limitacions del poder, i van ser de lluny els més difícils pel primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. És un símptoma molt significatiu perquè el seu govern servia fins ara de model democràtic als germans musulmans d’Egipte i de Tunísia.

El 31 de maig de 2013, la policia turca va reprimir els deu mil manifestants d’Istanbul amb gasos lacrimògens, unes 100 persones van ser detingudes, i centenars ferides. La repressió de la polícia fou àmpliament denunciada i divulgada mitjançant les xarxes socials. Milers de manifestants van mobilitzar-se a l’avinguda Istiklal d’Istanbul la nit del 31 de maig. Els polícies van abusar de la força i van amagar el seu número de matrícula per a evitar qualsevol denúncia posterior. El 4 de juny, el viceprimer ministre Bülent Arinç, actuant sota les ordres d’Erdoğan que era de viatge a l’estranger, va presentar les seves excuses als manifestants per la violència excessiva de la policia a l’inici del moviment, però no pas de la repressió posterior. El 6 de juny, sis persones havien mort, més de 4.000 manifestants (entre els quals 14 periodistes) eren ferits. El moviment simbòlic de la plaça Taksim o de «Gezi ocupes» està actualment covant d’altres protestes i manifestacions. Han aconseguit però un punt essencial, la denúncia d’un sistema polític que volia fer creure als països de la Unió Europea, i al món sencer que Turquia era un estat democràtic. S’ha vist clarament els seus límits.

El moviment de la societat civil a Brasil

Aquest moviment contestatari comença durant el mes de juliol de 2013 amb les més grans manifestacions d’ençà d’uns 20 anys, que van tenir lloc a diverses ciutats del Brasil com: Sâo Paulo, Brasilia, Rio de Janeiro, Curitiba o Belo Horizonte. Centenars de milers de manifestants van denunciar de primer les despeses de l’organització del Mundial de futbol del 2014, amb manifestacions populars, i els primers enfrontaments amb la policia.

Per tractar d’entendre aquest moviment de protesta de la societat civil brasilera cal saber qui són i què volen aquests 200.000 primers manifestants. Es tracta sobretot de la joventut brasilera, en el seu conjunt provinent de tots els origens socials i dels favelados (habitants de les faveles). És un moviment bastant excepcional al Brasil, que no té gens la tradició de grans mobilitzacions populars i ciutadanes, siguin pacífiques o violents, exceptuant l’històric moviment de pagesos sense terres (que durant els anys 30 donaven suport als cangaceiros en lluita contra els fazendeiros) o les mobilitzacions sindicals i obreres, a les empreses d’extracció de minerals durant els anys 70. Actualment, es tracta d’un moviment social essencialment urbà, d’abast nacional, que tradueix una gran exasperació col·lectiva. Aquestes grans mobilitzacions eren fins ara totalment inexistents en aquest gran país, així com també els enfrontaments amb la policia. La qual cosa no significa que la violència sigui inexistent al Brasil, sinó que només està circumscrita i implica els habitants de les faveles, els traficants i les milícies de la policia, entorn de les qüestions lligades a la droga.

Al principi, aquestes manifestacions denunciaven les enormes quantitats de diners dedicats a l’organització del Mundial de futbol del 2014. Però les mobilitzacions de Sâo Paulo, eren provocades per l’augment del transport d’autobusos. Quan les manifestacions arriben a ciutats com Brasília, es dirigeixen vers els estadis on començava la Copa de les Confederacions. La gent cridava: “No hi ha diners per als transports però sí que n’hi ha per la construcció dels grans estadis!” Sobretot eren contraris al fet que aquestes obres mobilitzen pressupostos colossals i provoquen mutacions urbanes brutals, amb efectes socials considerables, com l’expulsió dels habitants de les faveles, amb desplaçaments de població a 80 km del centre, que les autoritats justifiquen per raons d’insalubritat. De fet, es tracta de “netejar” la ciutat, perquè les faveles són al centre de les grans ciutats, i d’abandonar barris sencers a l’especulació dels promotors.

Hi ha una altra qüestió en joc encara més important que no pas el Mundial de futbol de 2014. Es tracta de l’especulació immobiliaria. El sentiment dels favelados és de trobar-se totalment indefensos davant dels especuladors, i afirmen: “El govern federal és en mans del Partit dels Treballadors (PT), com el govern nacional (PT) i l’ajuntament aliat al PT, tots són favorables a la nostra expulsió i ara no sabem a qui adreçar-nos”. Per tant, sembla impossible donar resposta a aquestes reivindicacions en termes de política representativa. Un distanciament s’està creant entre el poder de la presidenta Dilma Rousseff i la societat civil, que és encara bastant difícil d’apreciar. Sembla un carreró sense sortida.

Sovint se sent a parlar del Brasil com d’un país emergent amb un fort creixement econòmic, que sota la presidència de Luiz Lula da Silva de 2003 a 2011, semblava en marxa cap al progrés social. Per què aquests incidents esclaten avui? De fet, Lula da Silva no va poder canviar gran cosa a l’estructura de l’economia brasilenya, només la va adaptar als imperatius de la finança mundialitzada. El president Lula da Silva va actuar per a integrar el Brasil en la globalització, d’aquí prové el creixement econòmic del país. El procés va facilitar però, certs transferiments de diners vers les classes populars, especialment amb la Bolsa familia, que va representar un sou mínim per a molts desafavorits, que coneixien així una integració paradoxal. Es podien despenjar de les estructures mafioses i de la violència de les faveles, per a integrar-se a la societat i accedir als serveis públics i privats: aigua, electricitat, transports, internet… És cert que Lula va fer baixar la gran pobresa al Brasil, però ara tothom és davant de les mateixes tensions i els mateixos debats que arreu del món: equilibris pressupostaris, deute públic, encariment de la vida i atur. Aquests són els reptes que la societat civil brasilera té plantejats, haurà de continuar lluitant, tot reforçant les seves estructures de defensa popular, sovint d’esquena als partits, contra la mundialització de la finança. Veiem ara un darrer país.

Situació del moviment de la societat civil a Tunísia

Molt recentment acabem de rebre notícies de Moncef K. de La Manouba (Facultat de Lletres i Ciències Humanes) de la Universitat de Tunís (d’ençà de la caiguda de Ben Ali, de fa dos anys i escaix, ens informa regularment de la situació del seu país) i ens escriu que Tunísia estaria a punt de trobar una sortida pacífica a la seva situació institucional. Sobretot després de la crisi oberta per l’assessinat del diputat d’esquerres Mohamed Brahmi, el 25 de juliol passat. Un « Diàleg Nacional » va començar que, per damunt de tot, tracta d’evitar una situació de crisi, com la d’Egipte. És precisament l’objectiu dels moviments que componen la societat civil que han decidit d’iniciar una mediació entre el govern dels islamistes del partit al poder Ennahdha (moviment de renaixença) i els partits demòcrates de l’oposició sobretot d’esquerres. Anteriorment, les morts de l’advocat Chokri Belaïd i de vuit militars, com d’altres, són atribuïts als salafistes, i confirmen la feblesa i la connivència d’Ennahdha i amb els djihadistes.

D’ençà dos anys i escaig els islamistes « moderats » d’Ennahdha han demostrat la seva total incapacitat a governar el país, mostren arrogància contra l’oposició, adopten unes opcions econòmiques inoperants, mantenen unes relacions internacionals desastroses, i són incapaços de controlar els escamots fonamentalistes. Han conduït el país a un atzucac polític. Però Tunísia no és Egipte, ni l’exèrcit hi té tanta força. Per això, quatre organismes o entitats de la societat civil tunesina (el potent sindicat obrer UGTT, la patronal UTICA, l’Ordre dels Advocats i la Lliga Tunesina dels Drets Humans) van proposar el 17 de setembre passat un full de ruta per una sortida de la crisi política del país. S’han de reunir amb l’actual president d’Ennahdha i el primer ministre per nomenar un nou cap de govern i un gabinet format de tècnics independents, fer adoptar una nova constitució, i proposar un calendari electoral.

Després d’unes difícils negociacions el president del partit islamista Ennahdha, Rached Ghannuchi, partidari de les tesis dels Germans Musulmans, va signar finalment, dissabte passat 5 d’octubre, el full de ruta proposat pels mediadors de la societat civil. S’ha obert doncs el « Diàleg Nacional » d’una manera oficial. Ara caldrà veure si efectivament el president actual de la República tunesina, Ali Larayedh, presentarà la seva dimissió a final de mes, tal i com és previst en el full de ruta… Cal estar amatents.

Similituds i diferències entre aquests exemples i Catalunya 

Com acabem de veure els moviments de la societat civil d’Egipte, Turquia, Brasil i Tunísia tenen un caràcter bàsicament social de reivindicació d’unes societats que volen viure amb més llibertat i amb més justícia social i política. Aquests moviments tenen un component de lluita política contra un sistema injust. També és la lluita contra els poderosos i la corrupció que atenalla totes aquestes societats. El cas de Tunísia presenta aspectes institucionals molt importants encara que molt diferents dels de Catalunya. Només a Turquia apareix entre les reivindicacions, la d’un neonacionalisme turc inspirat del laïcisme de Mustafà Kemal Atatürk, que reclama un canvi democràtic profund. Existeix també, la reivindicació nacional kurda de Turquia, un Kurdistan esquarterat entre quatre països diferents (Turquia, Iran, Irak i Síria). Aquestes reivindicacions no eren, les més significatives comparat a les reivindicacions socials i econòmiques, com al Brasil.

A Catalunya el moviment del 15M o dels Indignats tenia també un caràcter social molt marcat. Reclamaven poder viure dignament, tenir feina, denunciaven la corrupció, la política ineficaç, els abusos dels bancs, defensaven tots aquells que patien opressions de tota mena. Aquest moviment tenia un caràcter reivindicatiu, de denúncia, proposava alternatives de participació, de solució dels problemes de la gent.  El moviment del 15M estava clarament enfrontat als poders constituïts i era protagonitzat per sectors populars de les classes socials més desafavorides, de sindicalistes, de sectors dels partits d’esquerra, de moviments veïnals, de gent gran i de sectors marginals. La reacció del poder polític va ser d’atac frontal contra aquests grups, amb repressió, empresonaments i descrèdit als mitjans de comunicació.

Cal doncs no oblidar la importància de l’aspecte social provocat per la crisi econòmica, acompanyada de les grans retallades dels governs conservadors de l’Estat espanyol, però també de Catalunya. Recordem que van provocar, fa pocs anys, grans mobilitzacions populars (que també formaven part de la societat civil catalana) perquè s’atacava l’estat del benestar, els drets dels treballadors, drets i millores guanyats amb molt esforç i lluites al llarg de molts anys. És cert que aquestes mobilitzacions han estat sectorials, mestres, sanitaris, mossos d’esquadra, bombers, etc. a favor d’una escola pública digna i de la sanitat pública eficaç, etc. També s’han fet diverses vagues generals que han tingut molta participació.  Però els poders públics i els mitjans les han ignorat o menystingut. Aquestes grans manifestacions socials i populars, ningú no les ha recollit, ni s’ha vehiculat la seva força i les seves inquietuds. Han quedat com a fets socials abandonats en el carrer de la història. Segur que el moviment actual de la societat civil catalana, conté també, en el seu si, aquests sectors i aquestes reivindicacions.

El moviment de la societat civil a Catalunya

Vist el panorama dels diferents moviments de les societats civils d’arreu del món que acabem de presentar més amunt, podem pensar que el que passa d’ençà d’un any o dos anys (sobretot 2013) a Catalunya no és cap atzar, sinó que s’inscriu en un context mundial d’emergència de fenòmens sociopolítics de signe totalment nous i, a voltes, bastant insòlits. En efecte, pocs especialistes podien preveure el que està passant d’ençà un o dos anys.

A partir dels exemples citats més amunt de societats civils d’arreu del món, es poden observar alguns aspectes sociopolítics semblants i uns altres de molt diferents. No hi ha dubte que, en el cas català, s’hi afegeix un fet històric i nacional, que no apareix tan clarament en els altres països. És una situació política que ve de lluny, i que va, sens dubte, molt més enllà de la crisi econòmica mundial. Aquesta darrere és, malgrat tot, l’element comú entre totes aquestes societats. Molts observadors estrangers han cregut que la crisi econòmica era la motivació única i central del moviment català. És sobretot perquè generalment aquests desconeixen la llarga oposició històrica que ha existit en la construcció de l’Estat dit espanyol. Un Estat espanyol que podem fer remuntar a l’inici del segle XVI, i més encara al 1714, en que són abolides les constitucions catalanes, i l’Estat perd definitivament Portugal. Pel que fa a la construcció diferenciada de les nacions modernes a partir del segle XIX, comencen amb el procés d’industrialització a Catalunya i al País Basc. Cal doncs diferenciar, en el cas del moviment català actual, les motivacions profundes, històriques i estructurals, de les motivacions conjunturals lligades a la crisi i a les dificultats socials, polítiques i jurídiques actuals.

Podem dir que la crisi econòmica ha pogut servir de revelador i d’accelerador  de la presa de consciència del moviment sobiranista actual de la societat civil catalana, però aquesta estava covant i tenia arrels molt més profundes. Les decisions adverses del Tribunal Constitucional només han estat la gota d’aigua que ha vingut a reforçar el sentiment d’injustícia i d’incomprensió total, entre els ciutadans catalans i les decisions d’un Estat espanyol (completament desbordat i en crisi de valors profunda) que menystè totalment el fet diferencial democràtic i l’opinió del poble català, i pretén accelerar una recentralització de l’Estat. Davant l’acumulació de fets socials negatius, i de decisions polítiques i econòmiques estatals adverses, sembla que no quedava cap més altre recurs que unes solucions pròpies, que només podien venir dels ciutadans catalans ells mateixos.

Com podem explicar altrament que la força del sentiment d’indepèndencia, que era totalment minoritari fa molt pocs anys, hagi esdevingut avui un fenomen i un clam massiu o majoritari ? (Un 20% de la població catalana ha sortit al carrer a manifestar-se, a nivell de l’Estat representaria uns 9 milions de manifestants, i per Escòcia un milió). Els municipis que van organitzar les primeres consultes pro-independència a partir de setembre de 2009, es van avançar al que esdevindria més tard un fet massiu, i tampoc els votants d’Arenys de Munt podien imaginar el que succeiria després.

L’esclat sobtat del moviment actual de la societat civil catalana ha tingut les seves premisses, encara que ningú no sabés cap a on podien conduir. És sobretot després de l’11 de setembre del 2012, que tot esdevé més clar. Ara, es pot començar a entendre com la societat civil catalana s’ha pogut organitzar sense l’ajut directe dels partits, sovint d’esquenes als partits polítics, fins i tot aquells que hi eren favorables. Aquesta és una qüestió sobre la qual caldrà continuar reflexionant, la relació o falta de relació entre societat civil i partits polítics catalans.

De quina societat civil catalana parlem?

En efecte, tractem de veure què podem entendre per societat civil ? Tot admetent que tota definició és limitativa o parcial, arrisquem-nos-hi. Seria per a nosaltres un moviment popular que condueix, en certs moments històrics, la gent del poble, sense distinció de classe social, d’origen ni d’orientació política (encara que la participació de les classes mitjanes i professionals catalanes hi siguin preponderants, i que sectors populars i de la classe obrera puguin adherir-s’hi per fer avançar les seves pròpies reivindicacions socials), a mobilitzar-se, per qüestions de societat decisives i precises, com el dret a decidir del seu propi futur com a poble. Podem dir-ho d’una manera encara més planera afirmant: És quan la gent del poble en general no pot més, diu prou, davant una acumulació insostenible d’injustícies socials i polítiques, i clama fort el respecte de la seva personalitat, i el dret a l’autodeterminació.

Ara bé, aquesta societat civil catalana necessita d’un mínim d’estructuració per a poder dur a terme els seus anhels i fer avançar els seus grans objectius. És una estructuració que no té res a veure amb els moviments assemblearis, tal i com s’han conegut durant els anys 70, sinó que es tracta d’una altra forma d’organització totalment nova, original, flexible, massiva i oberta, basada en un nou estil d’activisme (que sorprèn totalment els vells militants), que no té tampoc res a veure amb l’organització piramidal dels partits polítics, i encara menys amb la noció de masses, dels partits marxistes-leninistes.

Per a ser més precisos cal indicar quines són les entitats ciutadanes que estructuren mínimament la societat civil catalana. És per cert, una societat civil que ha sabut secretar, del seu propi si, unes estructures informals i democràtiques, de les quals s’ha dotat molt ràpidament per a dur terme una organització espectacular amb uns objectius clars i globalment unitaris.

Entre aquestes entitats catalanes citem en primer l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) que va ser creada el 14 de desembre de 2011, i que agrupa uns 673 municipis i 36 altres ens, el president actual és Josep Maria Vila d’Abadal (URL: www.municipisindependencia.cat). Aquesta associació té, com és natural, una estructuració i projecció sobretot municipals.

L’Òmnium Cultural, és una altra entitat, aquesta amb una llarga història ciutadana, que vé de l’etapa antifranquista (va ser creada l’any 1961). L’Òmnium Cultural sempre ha treballat per la promoció de la llengua, la cultura i la identitat catalanes. Actualment, compta amb més de 31.000 socis i 28 seus territorials. Òmnium Cultural sempre ha sabut adaptar-se a la realitat canviant de la societat catalana. La seva històrica implantació comarcal li permet de mobilitzar ràpidament moltes entitats, associacions cíviques i culturals, així com molts ciutadans. La presidenta actual és Muriel Casals (URL. http://www.omnium.cat/www/omnium/ca.html).

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) és molt més recent, la seva creació data de març de 2012, federa també moltes entitats cíviques i ciutadans, ha aconseguit amb un temps rècord una audiència i una implantació territorial bastant sorprenent i espectacular, la presidenta actual és la Carme Forcadell (URL: http://assemblea.cat/). De fet, L’Assemblea Nacional Catalana es va començar a gestar a partir del 13 de setembre del 2009 a la consulta popular d’Arenys. El 30 d’abril del 2011 es van posar les bases de la seva creació amb la presentació i aprovació de la Declaració Fundacional a la Conferència Nacional. Finalment, l’ANC es va constituir oficialment el 10 de març del 2012 a l’Assemblea Constituent celebrada al Palau Sant Jordi, on es van aprovar els Estatuts, el Reglament de Règim Intern i el Full de Ruta definitiu.

Amb aquestes entitats ciutadanes, i d’altres que no citem, la societat civil catalana ha sabut organitzar unes manifestacions d’afirmació ciutadana realment espectaculars, que aquests darrers anys els mateixos partits polítics catalans no han sabut o pogut mobilitzar. Ja hem vist que als altres països citats més amunt, només han pogut disposar d’una sola organització o entitat que va mobilitzar el conjunt de la societat civil (amb, sens dubte, una xarxa nodrida d’associacions ciutadanes i sindicals). En el cas català, en ser una societat relativament avançada, amb una llarga tradició de lluites populars, s’ha tingut la possibilitat de disposar de més d’una entitat organitzadora de l’anomenada societat civil, totes unides i amb un mateix objectiu. El fet és que la celebració de les dues diades de l’11 de Setembre (2012 i 2013) han conegut un èxit clamorós, i han estat reconegudes pels observadors d’arreu del món. Només el personal polític dels estats autistes no han vist res, ni entès res, tant França com Espanya. I és molt probable que continuïn sense entendre, talment llur visió jacobina i centralista els impedeix d’entendre i respectar el pluralisme i la diversitat de les societats modernes.

La relació entre la societat civil i els partits politics catalans

Però més que preocupar-nos dels altres (Estat espanyol i la Comissió de la Unió Europea, representant dels Estats-Nació), és a dir de tot allò que és extern i contrari, tractem de veure, allò que és intern i depèn exclusivament de nosaltres mateixos (moviment de la societat civil, partits polítics i parlament). Tractem de veure si són capaços d’arribar entre tots a una certa entesa i consens, a una unitat que permeti una sortida favorable als anhels i aspiracions populars. Tothom mira Catalunya, i s’espera una sortida positiva. El poble de Catalunya i els seus representants  no es poden equivocar simplement perquè seria una frustració enorme.

Ara cal veure quin eco, quines lliçons i conseqüències, treuen el partits polítics catalans del procés de la societat civil catalana. No hi ha dubte que la societat civil apareix com la protagonista central, i no pas com fins ara passava, els partits polítics o les institucions. El moviment és iniciat, creat o provocat per la societat civil i no pas pels partits polítics, que tenen certes dificultats a entendre, analitzar, seguir o capitalitzar el moviment, fins i tot aquells partits, com ERC, que semblen més propers al moviment. «Actualment la societat influeix en els polítics més que els polítics sobre la societat» escriu Iñaki Soto, al diari basc «Gara» citat pel «Punt Avui» del 22 de setembre de 2013. Com podem veure existeix ara un repte fonamental per relligar i unir l’opinió popular del moviment civil, d’un costat, amb les decisions polítiques dels representants al parlament de Catalunya, de l’altre. En quina mesura els partits polítics podran respondre i satisfer les demandes de la societat civil ? Aquesta és la qüestió.

També cal saber quina posició concreta té cada força política, així com saber fins on poden fer concessions per arribar a un cert consens entre elles. Aquest consens és el primer pas necessari per a arribar després a enllaçar amb la societat civil. És certament arriscat resumir la posició política de cada partit polític català, sobretot perquè tots ells estan sotmesos a l’acceleració dels esdeveniments, fet que els obliga a adaptar el seu discurs en funció de cada nou context polític. Amb tot, si prenem com a mostra de les posicions dels partits catalans que s’han expressat durant el recent debat de política general al Parlament els dies 25 i 26 de setembre de 2013, podem precisar i resumir els aspectes següents:

CiU (té 50 diputats i un 30,68%, va perdre 12 diputats en relació a les eleccions de 2010) coneix una certa indefinició i contradicció entre els seus dos socis, per tal com les posicions de CDC semblen ara favorables a la independència, mentre UDC seria més reticent (són amb el grup conservador del PP al Parlament Europeu), són ells qui han proposat la data del 2016 per la consulta, i una eventual tercera via. Al parlament, el president Artur Mas ha mantingut la data del 2014 sense més precisió, ni cap referència a UDC, ni tampoc al contingut social del que ell entén per independència. La consulta sobre un Estat Català li sembla la única solució viable. Per a ell, només hi ha una cosa a negociar amb el govern del PP, i aquesta és el referèndum. Una negociació amb el govern de Madrid que sembla endarrerida i oculta, que no evidencia una estratègia clara. Pel que fa a la relació de CiU amb el moviment social, diguem només que, en el passat, CiU ha tingut una certa influència a Òmnium Cultural, actualment és molt dificil de quantificar, car Òmnium Cultural ha esdevingut molt pluralista.

ERC (té 21 diputats i un 13,68%, va guanyar 11 diputats) és globalment favorable al procés d’independència sense precisar-ne gaire les eventuals sortides, però fins ara ERC ha estat molt lligada a CiU, per aquest motiu Oriol Junqueras va centrar el seu discurs al parlament sobre el contingut social de la Independència. És, sens dubte, el punt central que diferencia ERC de CiU, el contingut social del procés de la Independència, tal i com l’entén ERC. També a la seva intervenció al parlament va avisar Mas que no caigui al parany de Rajoy sobre el pacte fiscal, i recolzarà CiU perquè la consulta es faci realment el 2014. No sabem quina articulació ERC manté amb l’ANC, o si és relativament aliè a les decisions importants de l’ANC.

El PSC (té 20 diputats i un 14,43%, va perdre 8 diputats). És favorable al dret a decidir i a l’autodeterminació com a concreció de la democràcia. Reconeix que la situació de crisi institucional actual és molt greu, sobretot després de la sentència negativa del Tribunal Constitucional del nou Estatut, que va desautoritzar el vot del poble català. El PSC creu que cal un canvi profund en la relació de Catalunya amb l’Estat. Va aconseguir, aquest juliol passat, un pacte de mínims amb el PSOE a Granada sobre la qüestió del federalisme. El PSC (i el PSOE) hauran d’anar precisant les seves posicions si no volen continuar perdent electors. Al PSC hi ha diverses línies de pensament, hi ha un sector que s’inclina cap a les posicions del catalanisme, i un altre, que posa l’accent en els aspectes socials i la lluita contra la crisi. El PSC està a favor d’un federalisme que permeti el màxim desenvolupament de la societat catalana. Desitja que Espanya es converteixi en un estat confederal que respongui a les aspiracions de les seves nacions i regions. El problema és que d’ençà del segle XIX els federalistes sempre han estat febles fora de Catalunya. És clar que l’opció d’un estat federal no sembla possible a curt ni a mitjà termini, encara que Catalunya pugui donar l’exemple. El PSC no vol abandonar la seva tradicional relació de solidaritat amb els altres pobles de l’Estat espanyol, i un eventual projecte confederal, encara que avui sembli difícil.

El PPC (té 19 diputats i un 12,99%, va guanyar un diputat) pel contrari, aquest partit de dretes, vol que el govern de la Generalitat accepti de dialogar amb el govern de l’Estat. Demana que el president Mas sigui el president de tots els catalans, fins i tot d’aquella majoria silenciosa que no va participar a Via Catalana, perquè creuen que es poden manifestar altrament. El fet és que el PPC es declara en contra no només de la idea del procés d’independència, sinó fins i tot en contra de la consulta del dret a decidir, ella mateixa, votat per més del 80% dels membres del parlament. Són doncs partidaris del continuïsme d’un Estat espanyol d’autonomies a la rebaixa. Un Estat de les autonomies que es troba en plena crisi institucional, i que, en tot cas, una majoria aclaparadora de ciutadans catalans rebutja.

ICV (Iniciativa Verts) (té 13 diputats i un 9,89%, va guanyar 3 diputats) és un partit d’esquerres (ExPSUC) i ecologista que manté una posició de solidaritat amb el procés del dret a decidir i el de la sobirania nacional, insistint constantment en el seu contingut social (com l’11 de setembre a la Via Catalana entorn de La Caixa). ICV dóna un suport crític al govern de la Generalitat de Catalunya per al procés del dret a decidir, tot demanant al president Mas que no actuï unilateralment. La diputada i portaveu d’ICV, Dolors Camats, va afegir que Catalunya ha de decidir de quina manera cal abordar la negociació amb l’Estat abans de parlar de la data o la pregunta. Si es fés el contrari seria la pitjor forma d’abordar el debat. Ella pensa que caldria que la cambra aprovés una resolució per a obrir un debat al Congrés de diputats de Madrid.

C’s (Ciutadans) (té 9 diputats i un 7,58%, ha guanyat 6 diputats) és un partit d’àmbit espanyol (però conegut només a Catalunya), relativament recent (2006) que afirma ser socialdemòcrata (encara no ho sembli gaire, perquè recentment està donant suport a posicions més conservadores que el mateix PP), liberal i en principi no nacionalista, sens dubte per a justificar la seva oposició al nacionalisme català. Sovint és qualificat de partit espanyolista,anticatalanista i lerrouxistaper la semblança del seu discurs populista i anticatalanista. Defensa les llibertats individuals entre els ciutadans, però des d’una vessant única espanyola. En aquest sentit, el portaveu de C’s, Jordi Cañas, va afirmar que «el president Artur Mas recorre perillosament el pendent del totalitarisme».

La CUP (Candidatura d’Unitat Popular) (té 3 diputats al parlament i un 3,48%, no en tenia cap el 2010). La CUP és una organització política d’estil assembleari amb el desig d’arribar a tots els Països Catalans, és un moviment polític d’esquerra radical que, amb noms diferents, vé de l’època de la lluita antifranquista. Aglutina també militants desenganyats de la política representativa. La seva acció se centrava fins ara en l’àmbit municipal (té 106 regidors a Catalunya). La CUP lluita per uns  «Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles i territorialment equilibrats». La CUP es diferencia dels altres partits polítics en que totes les decisions són preses pels seus militants, aplicant així una mena de democràcia directa. En podem deduir que és tracta d’un nou estil de partit més semblant a les cooperatives o laboratoris polítics que apareixen darrerament a Europa, com Europe Ecologie les Verts (EELV) de Daniel Cohn Bendit. Al parlament, en Quim Arrufat va celebrar la voluntat anunciada pel president de no negociar alternatives a la consulta, però va insistir en que no només ho afirmi, sinó sobretot que actuï en conseqüència.

I a partir d’ara, què pot passar ?

Com acabem de veure, aquestes són les forces polítiques catalanes representades d’ençà de les elections del 2012 al parlament de Catalunya. Ara, d’entre totes elles, han d’aparèixer uns eixos que han de conduir a un consens com més ample millor sobre la data i la o les preguntes de la consulta. A primera vista, semblen dibuixar-se tres grans opcions.

1. Dret a decidir i canvi favorable a la construcció d’un estat propi (independència)

2. Dret a decidir i refundació de la relació de Catalunya amb l’Estat (federalisme)

3. Oposició a la consulta i manteniment de la situació autonòmica actual (continuïsme)

Sense entrar en les delicades qüestions jurídiques de la legalitat de la consulta, que d’una manera o d’una altra, sembla que tothom a Catalunya creu que podria tenir lloc el 2014, ni tampoc en la forma de negociacions que poden haver-hi entre els representants de la societat civil i els del parlament de Catalunya, pensem que aquestes negociacions tindran lloc i que hauran d’arribar a un acord com més ample millor.

No podem saber quines seran exactament la proposta de la, o les preguntes del Parlament o del govern de la Generalitat. Tant poden ser 2 com 3 preguntes. En tot cas, haurien de ser poques, curtes i clares per tal de no introduir confusió, i que els electors puguin pronunciar-se com més fàcilment millor. En aquests moments, podem pensar en dos escenaris possibles: és a dir, si finalment, hi ha dues o tres preguntes.

En conclusió, pensem que la societat civil, encara que en aquest cas, millor parlar de tots els ciutadans de Catalunya, que hauran de pronunciar-se el dia de la consulta ho faran en funció del nombre i l’orientació de cada pregunta. Per contra, cal suposar que les entitats de la societat civil catalana, que hem mencionat més amunt, exigiran un debat previ a la consulta sobre la qüestió, i desitjaran donar la seva opinió sobre el caracter precís i el contingut essencial de les preguntes. Però, haurà de ser el govern de la Generalitat i el seu president qui formulin, finalment, les preguntes concretes i oficials.

Tot esperant la consulta del dret a decidir i els seus resultats, per acabar vull fer meva la frase de Martxelo Otamendi, director del diari escrit en basc «Berria» del 22 de setembre de 2013, que deia: «No hi ha força que aturi un poble en marxa».

Gentil Puig Moreno, Ceret, 17/10/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login