Antoni Dalmau: Res de nou

Antoni Dalmau: Res de nou

 

S’ha debatut sovint, en el món de la política, quin ha de ser exactament el paper dels líders i dels partits que aspiren a merèixer la confiança de l’electorat: si ser la locomotora que marca el pas i anticipa els anhels a vegades encara incipients dels ciutadans o bé el vagó de cua que busca simplement acomodar la seva marxa a allò que els estudis d’opinió reflecteixen. Avui, en la realitat quotidiana del nostre temps, no hi ha cap mena de dubte sobre quin punt de vista ha resultat clarament triomfador en aquest debat: els líders i els partits consulten a cada moment l’oracle de les enquestes i procuren ajustar-se com un mitjó a les seves conclusions. Creuen que així eviten separar-se de la voluntat profunda de l’electorat, una voluntat que ja no aspiren pas a transformar en una determinada direcció, sinó, en el millor dels casos, a mirar de seguir al peu de la lletra.

Ara mateix, assistim als esforços gairebé agònics del socialisme espanyol per procurar sortir del pou electoral en què es troba i adaptar-se a les necessitats actuals de la gent: i és que les enquestes assenyalen que, ara per ara, es mostra incapaç de treure profit del desgast que experimenta el PP com a conseqüència de la governació de la crisi. A aquest esforç respon sens dubte la celebració recent de la conferència de Madrid, perquè ha esdevingut urgentíssima la necessitat d’enviar un missatge als ciutadans espanyols en el sentit que “el PSOE ha tornat”, que hi ha una alternativa real a la política profundament reaccionària que el PP aplica cada dia a cavall de la seva majoria absoluta. És un esforç difícil, certament, i no és segur que la imatge provisional d’unitat, l’anunci d’un retorn a polítiques d’esquerra i la promesa de la futura renovació del lideratge a través de les primàries puguin fer real aquesta alternativa. No n’hi haurà prou de fer una conferència més o menys reeixida, sinó que caldran molts dies de trajecte i de treball efectiu per convèncer la gent. Caldrà veure, doncs, en què queda tot plegat.

I per a Catalunya, què? El cas és que el PSC s’ha mostrat entusiasta a l’hora de fer balanç de la conferència: lluny de ser escridassat com potser temia, Pere Navarro fins i tot va ser aplaudit, i els portaveus del socialisme català ens han explicat aquests dies com és d’autèntica la conversió recent del conjunt del PSOE a la causa d’un federalisme real. Segons aquesta versió, doncs, la famosa tercera via existeix: un dels dos partits fonamentals en la governabilitat d’Espanya té un projecte acceptat per les seves bases i pels seus dirigents que pot donar satisfacció a una gran part de les necessitats que Catalunya expressa. Es reconeix, això sí, que hi ha un punt de discrepància al voltant del dret a decidir, tema que ja es resoldrà oportunament (?) quan Artur Mas anunciï la pregunta i la data de la consulta que reclamen la majoria dels ciutadans de Catalunya.

Hi ha alguns problemes, tanmateix, i no sembla pas que tot hagi de ser tan fàcil. El primer, com sempre, és l’examen de la qualitat dels materials amb què es basteix aquesta construcció. El segon, comprovar fins a quin punt és veritat que el projecte satisfà les necessitats i els anhels dels catalans. En tots dos aspectes, no sembla pas que, en el terreny de les coses concretes, la conferència hagi resolt gran cosa, més enllà de l’aparent afalac envers el líder actual del PSC. D’una banda, hi ha un model federal dissenyat a Granada que, entre altres limitacions que no és el moment d’analitzar, no reconeix el dret a decidir i cenyeix el nou finançament autonòmic a la interpretació del Tribunal Constitucional, sense revisió a fons del dèficit fiscal i sense aplicació del principi d’ordinalitat. De l’altra, hi ha el dubte raonable sobre la fidelitat dels barons territorials i la vella guàrdia del PSOE a aquest projecte nou i tanmateix tan insuficient: més enllà de l’escenografia d’aquests dies a Madrid, no hi ha dia en què les declaracions dels uns o dels altres no posin en qüestió la viabilitat del projecte. Finalment, queda en peu l’enorme interrogant de si l’aplicació al peu de la lletra d’aquest projecte teòric seria suficient per acontentar els desitjos actuals de la ciutadania de Catalunya.

Continuen, doncs, els dubtes sobre l’existència efectiva d’una tercera via. Cal recordar, a més a més, que l’aplicació d’un hipotètic model federal exigiria la complicitat de l’altre gran partit espanyol, radicalment contrari a cap tipus de canvi en l’actual constitució. De manera que tot fa pensar que les bases materials sobre les quals s’assenta l’oferta del socialisme espanyol, almenys pel que fa a les reclamacions de Catalunya, són d’una precarietat absoluta. I que la solidaritat del PSOE envers el PSC només s’expressarà en la mesura que el socialisme català mostri una adhesió incondicional a la fragilitat del conjunt del projecte. Els aplaudiments a Pere Navarro només són una mica d’aire amb data de caducitat: existiran en la mesura que continuï fidel, no pas al seu electorat, sinó a la “passió per Espanya” que va expressar-se en la conferència de Madrid.

Tornem, doncs, al començament. El problema de fons del PSC és que, no sols renunciï a ser una locomotora del canvi profund que Catalunya reclama, sinó que ni tan sols sigui capaç d’anar a remolc de les aspiracions dels ciutadans d’aquest país. Si això és així, el pas cap a la irrellevància política només és una qüestió de dies, i aquesta és una deriva que sembla difícil de poder contrarestar, perquè no la corregeixen ni la miqueta d’oxigen ni els aplaudiments més o menys forçats de la conferència de Madrid.

Antoni Dalmau, El Punt/Avui, 14/11/2013

 

 

 

 

One Response to "Antoni Dalmau: Res de nou"

  1. gentil Puig i Moreno   18 de novembre de 2013 at 11:22

    Crec que ens coneixem Antoni, fa segles però que no ens hem vist. Visc de fa uns 15 anys a la Catalunya del Nord. Trobaràs el meu E-mail al website, m’agradaria intercanviar amb tu. M’ha agradat el que escrius aquí sobre ple de seny. Estem a remolc i ho pagarem encara més car aviat. M’hauries de dir què penses del meu article també al Guaita. Salut. Gentil

You must be logged in to post a comment Login