Josep Fontana: Els amos del “cortijo”

Josep Fontana: Els amos del “cortijo”

 

Convé llegir el segon volum de les memòries de José María Aznar, perquè ens ajuden a entendre molt del que passa avui en aquest país. Ens mostren, per exemple, com es va formar l’hàbit d’utilitzar arbitràriament el poder que proporciona la majoria absoluta, comptant amb la passivitat dels protegits que ocupen les instàncies encarregades de garantir el compliment de la Constitució. Gràcies a aquesta impunitat, els governants del Partit Popular s’han acostumat a actuar com els amos d’un cortijo.

Això es pot veure, per exemple, en relació amb el Pla Hidrològic Nacional del 2001, un projecte encaminat a multiplicar les urbanitzacions i els camps de golf. Referint-se a la seva frustració, Aznar comenta: «Rodrigo Rato es preguntava amb gràcia: «¿Quina classe de país estem construint en què no pots portar aigua d’un lloc a un altre?». Un «no pots» que expressa un sentit de propietat respecte de l’ús dels recursos naturals semblant al de Cristóbal Montoro, que acostuma a oblidar que els diners que gestiona procedeixen dels impostos pagats pels ciutadans i sembla considerar-los com una fortuna pròpia que administra al seu gust.

Molt més importants encara resulten els elements que aquestes memòries ens proporcionen per entendre com i per què aquella Espanya que marxava, gràcies a la pretesa clarividència d’Aznar, «rumb a una prosperitat desconeguda en tota la seva història» ha arribat a la situació actual, amb més pobresa, atur i privacions que en tota la seva història. Uns problemes que no es resoldran amb la millora del benefici bancari, de les cotitzacions de la borsa o d’algun altre dels indicadors que Mariano Rajoy exhibeix com a mostra de recuperació, ja que el camí cap a la sortida de la crisi ha de passar necessàriament pel creixement de l’ocupació. Aquest és un principi vàlid tant per a l’Europa del sud como per als Estats Units, on Paul Krugman assenyalava fa poc: «Al fracassar en la resolució de la desocupació estem sacrificant també el futur; el que es considera aquests dies com una política sensata és en realitat una forma d’automutilació econòmica».

La «política sensata» que practica actualment el Partit Popular, seguint la inspiració heretada d’Aznar, ens ha portat a una depressió sistemàtica dels salaris en què les empreses s’atreveixen a exigir reduccions de fins al 40% als que desitgin conservar el seu lloc de treball, i ens condemnarà, segons l’opinió dels experts, a nivells d’ocupació inferiors als d’abans de la crisi durant molts anys.

¿Què té a veure tot això amb les memòries d’Aznar? Una de les revelacions que ens ofereix el relat que de la seva gestió fa l’home que va dirigir la política espanyola entre el 1996 i el 2004 és la total absència en les seves pàgines de referències a l’evolució econòmica, excepte unes jaculatòries en el pròleg sobre els miraculosos efectes de les seves rebaixes d’impostos. Aquesta sembla ser l’única aportació que va fer Aznar a les «grans iniciatives d’idees» en el terreny econòmic. Els populars acostumen a carregar les culpes de la crisi a la gestió de Rodríguez Zapatero del 2004 al 2011, cosa que és injusta, perquè el 2004 ja no hi havia qui pogués frenar el desastre que s’acostava, que s’havia acabat de forjar sota la incompetent gestió d’Aznar i els seus assessors econòmics (¿farà falta citar noms?), que ni tan sols s’assabentaven del que estava passant.

Perquè sI és clar que els orígens de la crisi nord-americana del 2007-2008 daten de la desregulació financera de l’època de Bill Clinton, que va portar Robert Skidelsky a manifestar que «mai en la història de les finances s’havia atorgat un espai tan gran a la cobdícia», també és clar que aquest mateix desbordament de la cobdícia s’estava produint a Espanya en els anys d’Aznar, enmig de l’escalada insensata dels crèdits concedits als constructors, dels negocis tèrbols de les caixes d’estalvis i de tota mena d’escàndols en el terreny de l’especulació. El 2003 es va posar en marxa la macrourbanització de Seseña, estimulada per l’ascens meteòric dels preus de la vivenda i alimentada amb crèdits que no es recuperarien mai més.

No es tracta de culpar el Partit Popular d’haver-se beneficiat dels negocis tèrbols d’aquella època (ho va fer, igual que els seus oponents del PSOE). El que resulta realment escandalós és que, com mostren les memòries d’Aznar, ni tan sols s’adonaven del que estava passant, de manera que van conduir el país a la crisi, lligat de peus i mans, com a conseqüència addicional d’una política personalista i autoritària.

És dolent estar subjecte a uns amos de cortijo; però el pitjor és que a sobre resulti que aquests administrin malament la hisenda i ens portin a tots a la ruïna.

Josep Fontana, El Periódico, 12/11/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login