Carles Ferreira: Els antidreyfusistes catalans

Carles Ferreira: Els antidreyfusistes catalans

 

22 de desembre de 1894. Al banc dels acusats s’asseu un home jove, d’uns trenta anys i escaig. Bigoti llarg i llis, lleugerament repuntat en els extrems; ulls foscos amagats darrere d’ulleres d’època; nas rodó i precís, sense rastre del clàssic ganxo que s’atribueix als jueus com ell.

Un Consell de Guerra, presidit pel coronel Émilien Maurel -conegut pel seu antisemitisme-, el condemna a cadena perpètua. El capità Alfred Dreyfus complirà pena lluny de París -a la Guayana francesa- per haver col·laborat amb els alemanys, actuant d’espia; en un judici que pivotà entorn d’unes proves de dubtosa veracitat.

El següent protagonista de la història és un altre militar, el coronel Geoges Picquart -cap del servei de contraespionatge-, que dos anys més tard comprova que Dreyfus ha estat acusat injustament i que el verdader traïdor era el comandant F.W. Esterházy. Malgrat que se’l jutja, Esterházy és absolt pels caps militars i aplaudit pels sectors més reaccionaris de França.

A partir d’aquí, el cas Dreyfus es convertirà senzillament en “el cas” quan el notable escriptor Émile Zola publiqui el seu famós “J’Accuse…!” a les pàgines del diari “l’Aurore“, apuntant directament al ministeri de la guerra i a l’Estat Major al complet, denunciant la seva baixesa moral, amb l’objectiu d’aconseguir que es reobri el cas i es repari l’error. El de Zola és un dels actes més cèlebres de la història, èticament nobilíssim, políticament dels més afilats i precisos.

El J’accuse…! provocà un cisma molt profund en la societat francesa del crepuscle del segle XIX, que transcendí l’afer concret del capità Dreufys -el qual, per cert, fou declarat finalment innocent el 1906- i provocà un intens debat entre els intel·lectuals (anomenats així, despectivament, per la premsa de dretes) i els nacionalistes. Els primers -capitanejats per Zola-, partidaris de Dreyfus; els segons, ferotjament antidreyfusistes.

Els “intel·lectuals” apel·laven a valors universals, com apuntà el propi Zola: “Jo no tinc del meu bàndol més que una idea, un ideal de veritat i de justícia. I estic molt tranquil, perquè guanyaré“. Els anhels de veritat i de justícia s’oposaven als arguments de la “cosa jutjada” que esgrimien Barrès, Maurras i d’altres anti-intel·lectuals; units a la preservació de l’ordre social, a la crida per a la unitat de la pàtria i a la defensa de la supremacia de la nació -especialment del seu baluard, l’exèrcit- per davant de consideracions morals que creien antifranceses. Com apuntava el propi Barrès, “el cas Dreyfus, en sí mateix, és insignificant. Allò greu és que s’ha inventat i s’utilitza a Dreyfus per a servir doctrines antimilitars i internacionalistes“. Anant encara més enllà, Maurras assenyalava d’entre els dreyfusistes una tríada -francmaçons, protestants i jueus- que amenaçava a la pàtria, “tres potències diversament hostils a les nostres costums“, entre les quals més endavant s’hi afegirien els estrangers i els socialistes.

Si el lector ha tingut esma per arribar fins aquí, segurament es preguntarà per les raons d’aquesta llarga digressió històrica. El motiu és doble: que utilitzi el cas Dreyfus com a coixí per a l’argumentació que seguirà a continuació, a mode de paral·lelisme -salvant totes les distàncies temporals i no només temporals-, resulta de la seva utilitat aquí per a entendre un dels orígens intel·lectuals de la reacció nacional-conservadora a França i també arreu. L’altre motiu -i el de l’article-, allò concret que intentaré desenvolupar, neix d’una conversa que vaig mantenir aquesta setmana amb un home d’intensa militància ideològica en les files del nacionalisme català -d’aquell nacionalisme conservador que està prou arrelat a casa nostra-.

Parlàvem de la pallissa que li propiciaren els mossos d’esquadra a l’empresari del Raval, el vídeo de la qual s’ha fet famós, i que acabà amb la vida de la víctima. Òbviament, el meu interlocutor estava indignat per l’assumpte, però em va sorprendre quan em digué que seria bo per a tots que no en parléssim gaire. El motiu? Preneu a Maurras o a Barrès, canvieu “Alfred Dreyfus” per “empresari del Raval”, “exèrcit” per “mossos d’esquadra”, amaniu-ho amb l’ingredient del procés català i ja teniu la resposta.

El seu argumentari era delirant: els mossos són la policia del país, i si denunciem els seus excessos estem fent mal al procés i donant armes a l’enemic -“Espanya”-. El deliri arribà al seu zenit quan afegí que no s’havia de descartar la possibilitat de que fos el CNI, la intel·ligència espanyola, els que filtraren el vídeo per desprestigiar les nostrades forces d’ordre públic.

En resum i entroncant això amb la primera part de l’article; enfront de la idea de reparació, de justícia, de la necessitat de denunciar públicament i constant aquest acte lamentable; el meu interlocutor hi oposava l’argument de la pervivència de la pàtria i de la unitat nacional, que són els elements que apuntalen el vaixell que ens ha de dur a Ítaca -encara que, pel camí, ens haguem d’empassar mil gripaus-.

No és la primera vegada que penetren en el discurs públic relats d’aquest tipus. I no estic parlant, malauradament, de petits grupuscles de nacionalisme radical que ho confien tot en el valor intrínsecament emancipador de la nació i de les seves essències. Parlo de partits i de persones mainstreamers prou coneguts per tothom. Recordeu quan criticar Pujol era atacar Catalunya? O quan -més recentment- denunciar segons quins casos de corrupció equivalia a comportar-se de forma antipatriòtica?

Avui, malauradament, el discurs hegemònic en el sí del catalanisme polític -compartit parcialment, per cert, per sectors i per formacions que es diuen progressistes- és el següent: no importen els pressupostos antisocials, ni la brutalitat policial, ni els casos de corrupció que ens haguem d’empassar. Tot per la pàtria -i tots amb el president-. Al final d’aquest llarg camí ens espera Ítaca.

La nació com a agència emancipadora que és capaç d’aglutinar interessos, classes socials i contexts diversíssims -fins contradictoris- forma part d’una doctrina alimentada per diferents sectors polítics i socials catalans que minimitza la resta de conflictes -estic pensant especialment en el social-, que són els que realment fan progressar un país i en canvien la seva constitució material.

Trencar aquest discurs des del catalanisme és complicat. No ho és des de l’espanyolisme, doncs el de dretes contraposa un nacionalisme a l’altre, el seu (allò del ¿qué pone en tu DNI?); i el d’esquerres, miop, ha creat el fals mite de la Catalunya obrera, roja i internacionalista enfront de la Catalunya burgesa, reaccionària i nacionalista -ho explica prou bé l’Enric Juliana en un article recent a La Vanguardia-. Com si el catalanisme no tingués un origen o un arrelament profundament populars.

En aquest sentit, des de l’esquerra cal conquerir l’hegemonia del discurs catalanista, que sàpiga explicar que no volem un Estat per seguir fent el mateix -i que només serveixi com a instrument per “salvar la nació”, per tenir “el nostre” Estat-, sinó que una hipotètica independència ens ha de servir per obrir un procés constituent i regenerar en profunditat la vida pública. I que si Espanya està disposada a fer el mateix, i a respectar les condicions que lliurement decideixi Catalunya per poder conviure junts, no podem descartar d’entrada cap de les terceres vies que estan avui sobre la taula.

No podem, doncs, argumentar aquesta necessitat d’aprofundir en l’autogovern amb idees exclusivament particularistes i endogàmiques, basades en els nostres mites nacionals i en el victimisme davant de Madrid. Cal recuperar algunes de les teoritzacions que els intel·lectuals d’esquerres ens han deixat escrites. Penso en Campalans o en Nin, en allò de que -perdoneu per l’obsolescència del llenguatge marxista- “una classe [el proletariat] que combat aferrissadament totes les formes d’opressió no es pot mostrar indiferent davant l’opressió nacional”, una idea que Raventós resumí molt bé en el cèlebre “som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons”.

L’important aquí és la idea universal de justícia -en la seva formulació inversa, és a dir, de combat contra tota injustícia-, que a més apunta entre línies la necessitat d’observar com a quelcom instrumental un hipotètic “procés nacional”. La nació per la nació, l’Estat per l’Estat, no serveix per a res si no va acompanyat d’un projecte de transformació social i -afegeixo- democràtica.

Reprenent el fil que hem deixat uns paràgrafs enrere, no hem d’obviar la denúncia contra la brutalitat policial per no entorpir el procés català, sinó que volem el procés català per acabar amb la brutalitat policial i amb tot allò que no funciona. Perquè l’Estat -com la nació, per cert- és contingent, i és buit si el construïm sense cap tipus de vocació transformadora. Perquè la brutalitat policial -i les polítiques neoliberals, i la corrupció, i la degradació d’allò públic i tants i tants altres elements similars- és una aberració democràtica en ple segle XXI, ja sigui practicada pels mossos d’esquadra o per la guàrdia civil. El patriotisme que hem de defensar des de l’esquerra no és ni català ni espanyol, travessa fronteres, perquè és universal i persegueix un món millor i una societat més justa.

No us sé dir exactament el perquè, però estic segur que si avui a Catalunya hi hagués un cas Dreyfus, n’hi hauria uns quants que apel·larien a la unitat nacional i a la supervivència de la pàtria per a no desestabilitzar “el procés”. I nosaltres, tindríem algun Zola?

Carles Ferreira, El Blog d’en Carles Ferreira, 09/11/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login