Arseni Gibert: Punt de no retorn? (post 3 de 3)

Arseni Gibert: Punt de no retorn? (post 3 de 3)

 

Petit conte ferroviari

Hi ha un tren a gairebé totes les vies d’una de les ales de l’estació central. Només la via 3 sembla inutilitzada: l’ocupen uns vagons vells i abandonats de trens que, segons  sembla, mai no han aconseguit del tot arribar al seu destí. Ens diuen que hem de triar entre els trens de les andanes 1 i 2, però això no vol dir que cadascú agafi el que vulgui, sinó que, per majoria, hem de pujar tots al mateix tren. Una decisió difícil, sobretot si no es disposa de tota la informació i la que va arribant és confusa.

Sabem que el de la via 1 fa un tomb curtet i ens torna a deixar a on estàvem, a l’andana 1. És llarg i sol anar força ple, els passatgers van tots vestits igual i el revisor vol que ens posem aquest uniforme, que no ens agrada. A més, ens assignen sempre els pitjors seients, ens tracten amb insolència i ens cobren un recàrrec en el preu del bitllet. Però així i tot, alguns, cada vegada menys, proposen agafar-lo.

El tren de l’andana 2, en canvi, va lluny, a una estació encara per construir que, no és del tot segur que acabi formant part de la xarxa ferroviària principal. Els partidaris d’agafar aquest tren descriuen el lloc de destí com una mena de paradís. Però no tothom ho veu tan clar i, a més, ningú sap amb precisió ni la ruta, ni la durada del viatge ni els obstacles que es trobaran pel camí. Sembla que s’haurà d’anar construint la via per davant del tren a mesura que avanci. Tot i així, l’opció ha aconseguit  incorporar molts nous adeptes per més que no se sap exactament quants ja que els responsables de la estació no deixen comptar els partidaris de cada tren: donen per fet que hem d’agafar el de la via 1. El capdavanter d’un grup gran de passatgers que, fins fa poc semblava mig conformar-se amb suprimir el suplement del preu del bitllet del tren 1, va canviar sobtadament d’idea, es va convertir en partidari del tren 2 i va fer una improvisada temptativa de liderar aquesta opció, però l’experiment no li va sortir gaire bé i li va fa perdre adhesions. Una part dels seus seguidors i també alguns altres partidaris històrics dels viatges amb els trens de les ara atrotinades restes de la via 3, proposen rehabilitar-los i posar-los en marxa; diuen que és una mena d’entremig dels trens 1 i 2, però molta gent no ho veu clar, diu que no seria gaire diferent del tren 1.I una altra part ha decidit seguir directament el cap visible dels que ja defensaven des de fa molt temps el tren de l’andana 2. Finalment, tots els partidaris d’aquest tren de destí incert s’han posat d’acord per fer un recompte del que volem tots plegats i si els és favorable, iniciar la seva ignota i difícil però engrescadora ruta.

Si el recompte no es pot fer o si es fa però no guanya l’opció del tren 2, només quedarà el tren 1, el que no va enlloc, el que insistentment volen que agafem els  responsables de l’estació central assegurant que l’altra, el tren 2, és il·legal i no sortirà,  que per donar-li llum verda caldria canviar el sistema de semàfors de tota la xarxa i no ho pensen fer. Desacrediten els seus partidaris més rellevants i fan córrer que si acaben dominant els més abrandats, tenen la intenció de no tractar gaire bé els partidaris de l’altre tren i, fins i tot, els indecisos o tebis. Alguns, més moderats però que no manen gaire a l’estació, insinuen que si ens posem l’uniforme i agafem el tren que ells volen, ens faran un petit descompte en el preu del bitllet, seran un xic més amables i ens deixaran triar el color de la bufanda. Però ja gairebé ningú se’ls creu, la gent diu que ja ens han enganyat massa vegades.

De sobte, se sent una veu potent que pregunta: ALGÚ SAP ON VA EL TREN DE LA QUARTA VIA? Es produeix un llarg i sepulcral silenci.

 

Existeix una quarta via (V4)? Segurament si, sempre hi ha camins nous per explorar o, si cal, per obrir.    

De fet, és fàcil constatar que hi ha molta gent que encara creu que  la situació, tot i ser complicada, es pot reconduir.  Van apareixent informacions i es detecten moviments tendents a fer possible l’obertura d’un diàleg que porti a una solució que eviti un xoc frontal. Sembla que es tracta d’intents que cerquen estovar posicions i propiciar que els dos governs, i sobretot els seus dos presidents, parlin amb voluntat d’entesa. Al meu parer, aquest plantejament topa amb un problema gairebé insalvable: qualsevol intent que passi per influir directament en les actituds dels governs i dels seus presidents no és, en realitat, una nova via, és tant sols una variant o un intent d’afavorir alguna de les que formen la gamma de les dites terceres vies. Crec que per aquest camí no se’n sortiran. No només perquè no hi estiguin predisposats, que  no sembla que hi estiguin, sinó sobretot perquè no estan en condicions de fer gaires concessions, els seus seguidors no els ho permetrien.

Totes les terceres vies tenen un tret comú: serien, com a màxim, una forma de guanyar temps en una situació enquistada i, probablement ni això, perquè en el punt en el que estem, ja probablement no satisfarien ni les aspiracions mínimes de l’ independentisme més assenyat i realista. Cal –crec- descartar-les.

 

Les diferències entre la V4 i la gamma de terceres vies (V3)

Si aquestes diferències no són nítides i fàcilment apreciables, si no porten a situacions clarament diferents tant a nivell tangible com simbòlic, si no són suficients per a ser considerades un contrast entre un pedaç i una solució real, llavors és que no defineixen una V4. Crec que hi ha d’haver cinc grans factors diferenciadors entre una V3 i els atributs exigibles a una autèntica V4:

(1)  V3 raona amb mapes antics, amb paràmetres anteriors al potent esclat de l’onada independentista, proposa receptes no adaptades al nou context. V4, sense entrar a valorar l’origen en el temps, causes, episodis o greuges concrets ni, encara menys, atribuir ni fer cap balanç de les responsabilitats mútues de les parts en litigi, ha de tenir present que el context és nou, que més enllà del factor conflicte entre nacionalismes i guerra de banderes i les seves raons, bona part de la població catalana que inclou a no independentistes, percep el nacionalisme espanyol (no Espanya ni els espanyols) com a insuportable perquè ha anat massa lluny (per il·lustrar el tipus de factor que porta a aquesta percepció són idònies les imatges televisives que mostren a rellevants nacionalistes espanyols demanant, a Andalusia, signatures no contra l’Estatut -això es podria mig arribar a entendre- sinó “contra los catalanes”, mentre els suposadament més moderats callaven o rondinaven amb la boca petita).

(2)  V3 sorgeix dels àmbits polítics i empra el seu llenguatge també usat per molts tertulians i opinadors, un llenguatge que ha convertit grans conceptes en paraules buides per anys de mal ús i abús. Gairebé ningú l’escolta ni el creu. V4 ha de ser entenedora i sorgir de la ciutadania. Si no és així, no serà. Els partits, si qualla,  ja s’hi afegiran.

(3)  V3 es presenta com una opció alternativa i oposada a l’independentisme. V4, en canvi, ha de saber que ni vol ni li seria possible desactivar aquesta potent onada, ans el contrari, cal que sigui conscient que necessita la seva relativa complicitat.

(4)  V3 no pretén convèncer, es conforma -o especula- amb aglutinar els ciutadans (o electors més que ciutadans) que, sense voler seguir com fins ara, no són, per diferents raons, independentistes o són indecisos angoixats. V4 ha de tenir clar que li cal  convèncer a quanta més gent millor, inclosos sectors independentistes, de dues coses: a) que el calendari de la secessió és molt més llarg, incert i amb costos molt més alts dels que alguns els han induït a creure; i b) que la independència no és la única ni la millor solució, que V4 és millor, que no és fàcil però si més factible, amb resultats molt equivalents a la independència en tot allò que és important. I que si en un temps prèviament taxat, no prospera, la independència -en stand by però amb alerta activada- serà, llavors sí, l’única opció i serà molt més que ara, viable i carregada de raó i de raons davant del món.

(5)  V3 vol que els catalans optem entre una improbable semi-solució pal·liativa i un tot o res amb una molt probable frustració si ens regim per la qualitat de la gestió del dit procés de transició nacional. V4 vol que siguin els espanyols els que hagin d’acabar triant entre dues solucions estables i procedents de Catalunya: V4 o, si no agafen aquest last train,  secessió encara que sigui a llarg termini.

 

Una no-descripció de la quarta via

Es tracta d’una no-descripció perquè no la puc ni la vull fer. No puc perquè no en sabria. I no vull perquè encara que me’n pogués mig sortir, és molt poc probable que fos capaç d’evitar incórrer en un excés de subjectivitat o d’arbitrarietat. El problema és que si no en dic res que mínimament permeti intuir  de què va, els amables lectors m’ho podrien retreure amb raó i els puc decebre, però no tant.

Faré, doncs, una mínima aproximació conceptual que esbossi la caracterització general sobre allò que podria ser. Ho faré amb 7 apunts fets amb el llapis agafat lleugerament des de dalt de tot, de manera que gairebé la mina no toqui el paper:

La seva naturalesa i vocació. No crec que sigui ni hagi de ser cap invent extravagant o excessivament creatiu. Una hipòtesi relativament comparable ja havia estat sobre la taula fa només 35 anys. Durant la legislatura constituent, tothom tenia clar que calia resoldre les qüestions històriques (problemes, en deien) de Catalunya, Euskadi i, en alguna mesura, Galícia. El propi PSOE, a Suresnes (1974) va fer una resolució (separada de la principal, això si, i al 1977 ja rectificada en un congrés) que els hi reconeixia el dret a l’autodeterminació. El quasi confederalisme a 4 bandes podia haver estat –llavors- la solució. No es tracta, evidentment, de tornar enrere en el temps, però potser si de recuperar de forma diferent el que hauria convingut a finals dels anys 70 del segle passat.

No tinc elements de judici per opinar sobre si els nostres negociadors d’aquell moment van ser ingenus acceptant que la diferència entre nacionalidades i regiones o les dues formes d’accés a l’autonomia prevista per la Constitució eren suficients, o si no tenien marges per forçar un millor resultat. Tant se val. El cas és que l’autonomisme pseudo federal a 17 bandes fou una mala pensada o una ensarronada intencionada, que ha esdevingut un model disfuncional i car que és, també, un problema greu per l’estat espanyol. Cataluña se debe ir acostumbrando a ser una autonomia como las demás va dir el 2004 el president d’una comunitat autònoma. Amb això quedava tot dit.

La vocació de la V4 com a solució estable entronca, doncs, amb aquella situació, tancant el parèntesi 1978-2013 però sense esborrar, és ben clar que no es pot esborrar, el què ha passat en aquests 35 anys.

El nivell relatiu de dificultat. Difícil? Si, tant com vulgueu. Més difícil que la V3? Si agafem una V3 de gamma baixa, potser un xic més difícil, però no gaire més. Més difícil que la independència? No, una miqueta menys sobretot perquè no requereix reconeixement internacional, un obstacle no menor tal com ja hem vist.

Els promotors possibles. He escrit que ha de sorgir de la ciutadania i ho reitero. Els agents de la política en aquest moment no compten, globalment, amb prou credibilitat per impulsar gaire res. Els seus mapes orientatius són gairebé exclusivament de matriu demoscòpica o tant obsolets com les cartes nàutiques encara fetes sense radar ni sonar. Per això, suposo, enyoren passats inexistents o emprenen fugides endavant.

El problema és que, com que V4 no és -no pot ser- exactament un projecte de fàcil relat sintètic ni pot comptar amb gran força de tipus emocional, tampoc no pot quallar a base de manifestacions ni d’eslògans o símbols d’interpretació directa i immediata: cal que neixi en un context més fred i racional, no és fins més endavant que requerirà  afegir–hi molta gent, de tot tipus, però en forma de sediment. Les idees simples penetren ràpidament, les idees complexes caminen al seu pas (vull deixar constància que no és una qüestió de seny vs. rauxa, opino que el “mix” idoni per Catalunya és d’un cert equilibri però amb més pes de la rauxa que del seny. El que al meu parer passa és que la gestió de la rauxa també requereix professionalitat).

Des d’aquest punt de vista, crec que inicialment només poden promoure una V4 les elits del país (no hi afegiré adjectius, elits em sembla suficient, probablement les mateixes elits que fa poques setmanes el President Mas instava a adherir-se al sobiranisme, la part d’aquestes elits que cregui que les millors opcions no són ni l’status quo, ni la independència político-administrativa, ni les terceres vies caducades). Jo, naturalment, no les insto, no tinc cap condició de les necessàries per fer-ho, però els ho suggereixo i ho faig perquè em sembla clar que cal fer alguna cosa i tinc el convenciment que en aquest moment no ho pot fer ningú més. Si no es aquesta V4 i és una V5 també estaria bé. I com a incentiu els donaré un argument addicional, reconec que extremadament subjectiu: si ens instal·lem per un moment en el clima demoscòpic imperant, no ens serà difícil observar una notable tendència cap a la possibilitat que, de forma democràticament ben legítima, hi pugui haver aviat segons com vagin les coses, és a dir -atenció!- amb o sense independència, un govern de Catalunya format per les sigles de l’independentisme irreductible i eventualment frustrat o mig frustrat i per les syrizaCAT  ja existents o en fase de gestació També és però legítim, tant estar preocupat –confesso que jo ho estic- per aquesta possibilitat com intentar impedir-ho democràticament.

El contingut (només indicatiu). Aquest és el punt en el que menys em vull arriscar a concretar. Però no em sap greu perquè no tinc cap dubte que si, en conjunt, sóc capaç de transmetre el que podria ser la V4, a Catalunya hi ha molta gent capaç de dissenyar i concretar un projecte d’aquesta tipologia. Introduiré, però, un punt de concreció que  no veig cap manera d’eludi. V4 és, en la seva síntesi destil·lada, un Acord Bilateral Entre Catalunya i Espanya (ABECÉ). Estrictament bilateral, la resta d’Espanya que s’organitzi com cregui convenient.

I ja no concretaré gaire més, només donaré dues opinions genèriques i gens rígides. La primera és que veig aquest acord com un document molt curt, potser no gaire més de tres pàgines amb unes poques clàusules de tipus contractual i que qualsevol conflicte d’interpretació l’hauria de dirimir no el TC espanyol sinó un organisme paritari amb arbitratge, si cal, proveït per institucions internacionals. La segona, que el contingut hauria de ser molt exigent, maximalista, pràcticament equivalent a un estat propi en una confederació (després es veurà perquè emeto aquesta opinió). Pel que fa als continguts sobre institucions compartides, marc competencial, règim fiscal, mecanismes de coordinació, formació de la voluntat comuna en les relacions exteriors d’actuació conjunta, llengües oficials, etc. m’abstinc, remeto als experts.

 

Aproximació a un palesament millorable esbós d’instrumentació

Aquí arriscaré un xic més i ho faré amb plena consciència que el que diré pot semblar una mena de conte de fades. Òbviament, em serveix qualsevol altre dibuix o “moguda” ciutadana més realista (menys somiatruites) que obeeixi a un propòsit similar i a uns resultats potencials equivalents o millors, però no he trobat cap altra manera de esbossar una tipologia pautada d’un eventual full de ruta per V4 amb els passos més o menys ordenats. Cada input ha de ser llegit amb el seu signe d’interrogació i potser és el moment de dir, de passada, que la instrumentació probablement requeriria alguns diners, però no massa, em sembla:

>>> manifest de la quarta via >>> mecanismes de recollida d’adhesions (web ad hoc, recollida de signatures, adhesions de col·lectius etc.)  >>> contactes amb amics espanyols de Catalunya. N’hi ha, ara mateix en podríem fer una llista >>> redacció d’aquell esborrany d’ABECÉ maximalista que he esmentat >>> Intent tendent a incitar als amics espanyols a redactar un contra esborrany rebaixant les pretensions del nostre, però establint una distància entre els dos continguts adequada per deixar clar que l’acostament i l’acord és possible >>> fer públics els dos documents >>> solemnitzar l’obertura d’un procés de diàleg >>> màxim nombre possible d’actes i mecanismes de debat seriós, públic i valoratiu del procés de discussió dels dos documents  >>> difusió internacional  >>> apoteosi (terrenal, és clar) del text acordat finalment resultant.

Tot aquest procés ha de ser essencialment ciutadà. Si els dos governs s’hi refereixen mentre dura, agraïment per la publicitat, però sense cap interlocució formal amb cap dels dos governs durant el procés.

 

Posar en forma de patata calenta el resultat al damunt de la taula dels dos governs

Suposo que el text del subtítol no requereix aclariments. O només un, probablement obvi: no seria estrictament necessari que l’acord finalment signat pels caps dels dos governs, ratificat pels respectius parlaments i confirmat per referèndum, recollís la literalitat del text resultant del procés.En darrera instància, cadascú ha de fer la seva feina.

 

Complement (estrictament col·lateral)

La V4 es podria arrodonir amb un complement que recollís l’esperit – no el disseny ni els tímids intents de construcció inicial que se’n van fer-  de la idea política al meu parer més potent apareguda a Catalunya en els darrers 30 anys: la construcció d’una Euro Regió del l’Arc Mediterrani. Però no concebuda com un projecte d’institucionalització d’un territori amb delimitació precisa i fonamentat en les institucions existents, sinó sense cap vocació de subjecte polític convencional, més aviat com un mecanisme operatiu coherent amb l’Europa política i receptora de sobirania cedida pels estats. Una euro regió sense necessitat de límits territorials rígids ni precisos, una xarxa polimòrfica d’instruments de cooperació i intercanvi de relacions bàsicament privades, de caràcter econòmic i empresarial, universitari, de recerca i transferència tecnològica, cultural, etc. i només amb participació del sector públic quan calgués, principalment per l’optimització logística i de les pautes d’especialització racional de les grans infraestructures. Això es podria estar impulsant ja fa temps, però naturalment al seu ritme, amb tenacitat, dia a dia, és feina d’anys i de molts actors.

Si ho vinculo a l’esbós difús de la V4 és només perquè la complementa des del punt de vista d’un context còmode per la nació catalana, un espai sociocultural relativament homogeni i apte per a tenir-hi un pes demogràfic i econòmic molt rellevant i amb opcions clares d’una capitalitat fàctica de Barcelona, un marc idoni per a una societat oberta amb rol important a Europa. Si se’m permet, un xic el contrari que un model  d’independència político-administrativa d’una part d’aquest territori, amb cert risc de tendir, per inèrcia endogàmica, a un cert narcisisme i tancament no gaire difícil d’intuir.

 

Recapitulant

KEEP CALM. Reconduir processos sol requerir abans que res guanyar temps, un temps també necessari per donar als partits polítics oportunitat de regeneració i de tornar a fer ben fet el seu paper com a instruments imprescindibles de la Democràcia.

Al M.H. President Mas sembla que li plauen més les metàfores nàutiques i aèries que les ferroviàries. Segons he sentit dir i els mitjans de comunicació van recollir, en la reunió d’inici de curs a primers de setembre a la que va convocar els alts càrrecs del Govern, els va dir que el procés de transició nacional ja havia passat el punt de no retorn igual que el dels avions quan s’enlairen.

És molt possible. Però si el comandant d’una aeronau, just en el moment del punt de no retorn, s’adona que no tots els passatgers volen anar a Ítaca, que uns volen anar a Madrid i uns altres a Brussel·les, que no porta prou querosè i, a més, sent un soroll anòmal al reactor d’estribord i s’encenen llums no habituals en el panel de comandament, el més raonable que pot fer és enlairar-se, demanar immediatament pista , aterrar i preparar canvis en el pla de vol. Per seguir anant a Ítaca? Potser si o potser no, o potser a prop d’Ítaca i per una altra via, no cal descartar res. És cert que per gestionar aquest nou pla de vol és possible que qui tingui la capacitat de fer-ho,  decideixi canviar la tripulació, però això és un risc inherent a la condició de comandant.

Apa!, bona tardor/hivern a tothom.

 

Arseni Gibert, Gronxant dubtes, bloc d’Arseni Gibert, 19/10/2013

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login