Jordi Font: El mur de Lluís Companys

Jordi Font: El mur de Companys

 

Torna el 15 d’octubre, el dia en què, l’any 1940, amb les primeres llums de l’alba, el president de la Generalitat, Lluís Companys, era afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. La raó: era el president de la Generalitat. Diuen que, arribada l’hora, s’hi va encaminar amb una enteresa i una serenitat que impressionaven. Duia espardenyes blanques: tenia els peus perjudicats a causa de les tortures que li havien infligit a la Dirección General de Seguridad, a Madrid, on l’havien dut després que els nazis el detinguessin a la França ocupada. De cara a llevant, el mur a l’esquena, va estendre la seva mirada al llarg de l’immens fossar, fins a distingir, al final, entre els núvols, les primeres clarors sobre el castell. No es deixaria embenar els ulls. A la veu de “¡fuego!”, va respondre “Per Catalunya!”, va sonar la descàrrega i es va desplomar. Només l’havien ferit: alguns soldats havien desviat el tret. El tinent que manava l’escamot, escollit per rigorós torn i visiblement alterat, va haver de rematar-lo. En fer-ho va intentar endur-se l’emblemàtic mocador que sempre sobreeixia de la butxaca del president, ara xop de sang. Un superior, però, el va veure i seria expulsat de l’exèrcit. Antoni Tàpies, anys a venir, faria una obra corprenedora sobre aquest mocador ensangonat.

No es tractava, com alguns benpensants han pretès, d’“un bel morir” que “tutta la vita onora”, una vida amb cap cosa a envejar. No. Era la fi d’una vida excepcional, feta de nobles esperances i molt de coratge. Supervivent d’una tríada –Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Francesc Layret i Lluís Companys– d’orientació “laborista” que podia haver estat decisiva en la marxa de les coses a Catalunya; l’assassinat dels dos primers, però, ho van impedir. Advocat dels treballadors. Impulsor, amb Layret i Marcel·lí Domingo, de l’esquerra catalana i del catalanisme d’esquerres. Fundador de la Unió de Rabassaires i director del seu portaveu La Terra. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona els anys vint. President de la Generalitat que el 1934 va proclamar l’“Estat Català dins de la República Federal Espanyola”, la fórmula exacta intentada l’any 1873 pels federalistes i semblant a la de Macià el 1931 (“la República Catalana dins de la Federació Ibèrica”). En fi, l’únic president democràtic, en el món, assassinat de resultes de l’ascens del feixisme i de la Segona Guerra Mundial.

Tot recordant-lo, l’altre dia em vaig arribar al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc. Un text prou encertat avisa el passejant des d’un suport esquifit i fràgil, que qualsevol brètol pot arrencar. El fossar està ocupat, generalment, pel tir amb arc. Una cadeneta a les escales intenta que desisteixis de baixar-hi. Al lluny, si ho saps i t’hi esforces molt, pots distingir, sobre el mur, una petita placa i, al davant, un discretíssim monòlit (una pedrota arrencada i deixada estar) amb una altra inscripció. La primera, posada per ERC l’any 1978, i la segona, per la Generalitat l’any 2005 (per fi!). Ambdues, sobre superfície negra, costen de llegir. El mur és ple d’herbotes. Al capdamunt, hi ha enfilada una garita ruïnosa, embolicada amb una xarxa. I, al bell mig del mur, just on va caure Companys, una irreverent canonada d’alumini travessa de dalt a baix sense funció visible; no hi ha un altre lloc per on fer-la passar?

Els senyors dels arcs i les fletxes, em miren estranyats de descobrir un intrús ensumant pels seus dominis (un pispa?). No semblen conscients de l’indret que trepitgen ni del fet tràgic i heroic que hi va succeir. Arribem a un altre 15 d’octubre amb el mur de Companys en aquest estat. Paradoxes d’un temps, d’un país. Arribarem així al 2014?

Jordi Font, El Punt/Avui, 12/10/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login