Laia Bonet: Per a què ha de servir la política?

Laia Bonet: Per a què ha de servir la política?

 

Aquest setmana passada hem conegut dos contundents –i estremidors– informes. El primer de l’organització Càritas (que complementa el seu contundent Informe Foessa del març d’aquest any) que alertava sobre la creixent pobresa i desigualtat a Espanya. Més de tres milions de persones viuen amb menys de 307 euros al mes i hi ha quasi 5 milions de desocupats. Malgrat tot, creix el nombre de multimilionaris. I el segon, de la Federació internacional de la Creu Roja que ha fet públic fa molts pocs dies el dramàtic informe ‘Think differently. Humanitarian impacts of economic crisis in Europe’, en què exposa la gravetat de la situació social al nostre continent, i l’empitjorament de la situació des de l’anterior informe del 2009. Les dades sobre Espanya són terribles. La Creu Roja atén 2,4 milions de pobres quan fa quatre anys eren 900.000.

Si faltaven dades, fins i tot el mateix Consell d’Europa també ha publicat un dur informe sobre l’impacte social de les mesures d’estalvi. Nils Muiznieks, el comissari de Drets Humans del Consell que va visitar Espanya al mes de juny, ha emès un dur informe sobre el creixement de la pobresa i la seva relació directa amb les retallades socials, fent especial èmfasi en la pobresa infantil.

Es confirmen tres realitats crítiques: a) La pobresa ataca a col·lectius que no acostumaven a estar en situació de risc. b) La realitat és pitjor del que mostren les estadístiques oficials. Es considera que el “llindar de la pobresa” es troba en 625 euros al mes, però la mitjana d’ingressos de les persones que atén Càritas és força inferior: 345 euros al mes, molt a prop del llindar de pobresa severa (307 euros). c) Es multiplica l’efecte erosionador del temps que situa en un punt de no retorn els desocupats de llarga durada. El risc a la misèria crònica és real.

M’ha sorprès (m’ha molestat profundament) el poc temps i espai que han ocupat en els debats polítics d’aquests dies la gravetat de les alertes publicades. Els dubtes sobre el sentit de la política per algú que l’estima i la viu com ho faig, em turmenten: per a què ha de servir la política? Fer política és treballar pel bé comú, per una societat de valors i, en el meu cas, per una concepció de la justícia i la fraternitat que es revolta –i vol resoldre– aquestes profundes desigualtats.

La diferència entre rics i pobres augmenta encara més a Espanya on, segons un estudi del banc Crédit Suisse (que deu conèixer bé la nostra realitat), el 2012 hi havia 402.000 persones amb més d’un milió de dòlars, 47.000 més que l’any anterior. “Creix la desigualtat a Espanya, amb el valor més elevat de tot Europa: el 20% de la població més rica concentra 7,5 vegades més riquesa que el 20% més pobra”, diu l’informe de Càritas. És escandalós. Espanya no sortirà de la crisi així. Això només beneficia uns quants.

Necessitem, urgentment, un altre rumb. Una altra política, amb una altra política fiscal i noves concepcions del desenvolupament econòmic i la seva promoció. Comença a estendre’s una sensació de neguit i d’impotència entre molts ciutadans que no veuen com les seves oportunitats es garanteixen i creixen, sinó que es qüestionen i disminueixen. Seria, a més, trist i paradoxal que els nostres Governs i determinades forces polítiques confonguessin algunes dades macroeconòmiques com a indicadors de superació de la crisi i, alhora, que molta gent no pugui tirar endavant. Estic convençuda, també, que és a les ciutats on, especialment, aquest combat requereix i reclama noves formes d’intervenció i nous compromisos.

Amb aquestes dades és gairebé un insult que el president Mas (i el president Rajoy) no situïn en les seves prioritats el combat contra la marginació crònica. Cal reaccionar. I obrir nous horitzons per avaluar les seves possibilitats i els seus beneficis. El debat sobre la necessitat d’una renda mínima o bàsica, senzillament pel fet de ser ciutadà, és necessari i urgent. Suïssa, per exemple, ho decidirà en un referèndum, que anirà seguit d’un altre sobre els límits i els percentatges entre els sous més alts i els més baixos a les organitzacions públiques i privades, impulsat per joves socialdemòcrates. Els reptes estan oberts… mentre que a Catalunya i Espanya semblem ignorar-los.

Per a què ha de servir la política? Doncs també, i especialment, per obrir debats socials com el de la pobresa. La seva invisibilitat “mediàtica” no té cap relació amb la seva duríssima visibilitat quotidiana per a milions de persones. No podem continuar així. Per això faig i faré política. Perquè em rebel·lo.

Laia Bonet, El Periódico, 15/10/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login