Arseni Gibert: Quatre preguntes al M. H. Artur Mas (post 1 de 3)

Arseni Gibert: Quatre preguntes al M. H. President Artur Mas (post 1 de 3)

 

Molt Honorable President,

Contextualitzar amb un cert rigor les preguntes, exigiria un preàmbul més llarg, però crec que aquest -breu- és suficient per justificar la seva formulació.

És evident que la disconformitat amb el model d’encaix de Catalunya a l’estat espanyol ha crescut vertiginosament en els darrers anys i s’ha concretat, principalment, en independentisme popular. Tot i així, no sabem exactament quants catalans s’avenen o es podrien avenir a contemplar altres eventuals solucions d’encaix, quants se senten avui independentistes ni, tampoc, coneixem les possibles diferències entre aquest sentiment i la seva traducció en vots en un referèndum decisori posterior a un debat adequat. Les dues espectaculars manifestacions populars de les dues darreres diades no són, òbviament, un  comptatge precís de tot això però imposen com a imprescindible fer aquest comptatge mitjançant una consulta ben plantejada per tal de poder aclarir aquests dubtes. Només el nacionalisme espanyol nega aquesta necessitat i el nacionalisme català  (que no és tot el catalanisme polític, crec que som bastants els catalanistes que si el nacionalisme espanyol ens hi segueix abocant podem ser o esdevenir independentistes però mai ens reclamarem del nacionalisme) sembla voler simplificar massa aquesta consulta atès que fer-la entre les opcions “independència” i “seguir com estem” (és lògic que aquesta sigui la pregunta que volen fer els que, ja fa anys o més recentment, han descartat qualsevol alternativa, cas, entre d’altres, del vostre soci ERC), és a dir, o caixa o faixa,  seria palesament fal·laç perquè gairebé ningú no vol seguir com estem ni, tampoc, tothom creu que la independència sigui la única ni la millor solució.

Però per contextualitzar les preguntes que pretenc formular-vos, President, no em cal avaluar o comentar, ara, tots els aspectes del procés que estem vivint. Ja m’hi estendré en un parell de postmés en aquest mateix bloc. Faig les preguntes només per tenir més elements de judici en la formació del meu capteniment davant una consulta que –sembla- es produirà d’una o altra forma. I tot i que us les adreço directament a vos, les faig extensives a tots els més entusiastes partidaris de la independència. M’interessen totes les opinions i respostes,  millor si són públiques, així podran ser també útils per a d’altres catalans que, com jo mateix, se sentin superats pels esdeveniments, confusos, indecisos i inquiets.

Primera pregunta

President Mas, trobeu preferible una Catalunya plural o que tots els catalans i catalanes siguin sobiranistes i/o independentistes?

Atenent a les vostres constants invocacions a un procés escrupolosament democràtic, la resposta sembla òbvia, no en va la pluralitat és el tret més consubstancial de tots amb la Democràcia. La unanimitat o l’aparença d’unanimitat sobre coses mínimament complexes només és possible en casos d’extrem gregarisme col·lectiu derivat o be d’una enorme i negativa mutació de la condició humana que no s’ha produït, o be de potents condicionants directes o ambientals, explícits o implícits, instrumentats o espontanis, una situació que sortosament no es pot dir que es doni a Catalunya però que quan es dona -on sigui- és radicalment incompatible amb la Democràcia.

En d’altres moments ja havia tingut alguna lleugera percepció inquietant de diferents procedències però si us faig la pregunta és, sobretot, perquè en la vostra intervenció del dia 25 al Parlament, vàreu dir: Fa quinze dies una gran part del poble català va entrellaçar-se les mans per reclamar la independència de Catalunya. De Nord a Sud, de Sud a Nord, persones vingudes de tot Catalunya, de totes les edats, de parles diverses, de sensibilitats polítiques ben plurals,amb trajectòries i vides ben diferents, varen donar-se la mà en una gran manifestació de dignitat per Catalunya. En cada baula d’aquella cadena, en cada mà hi havia una part de la dignitat del nostre país. Pocs dies després, tot inaugurant la nova seu del Col·legi d’Economistes vareu instar les elits catalanes a implicar-se en el procés sobiranista. Podria citar més exemples d’aquest tipus però em sembla que no cal.

El subratllat és meu i crec que permet interpretar d’una banda que la dignitat del nostre poble l’expressen i representen les persones (plurals i diferents en altres aspectes, això si) que hi eren per reclamar la independència de Catalunya. Si, ja ho se, els altres, els que no hi érem, ja tindrem el dret democràtic a votar el que vulguem quan toqui però segons vos, President, quedem exclosos de representar aquesta dignitat? I, d’altra banda, no són les persones que formen les elits d’un país les que amb més motiu encara que el comú dels ciutadans, han de pensar pel seu compte, és a dir, han de reflectir més que ningú la pluralitat?

President, la pregunta em sembla important, compreneu que necessitem saber com hem d’interpretar les vostres paraules quan no ens semblen prou clares.

Segona pregunta

President Mas, creieu que esteu propiciant de la forma millor possible un debat públic seré, reflexiu, madur, informat i capaç d’avaluar les dificultats, els avantatges i els inconvenients, tal com em fa l’efecte que convindria per decidir sobre un procés tan complex com l’endegat?

Us haig de dir amb franquesa que a mi em sembla que no. De cap manera us estic  demanant neutralitat, ans el contrari, com a líder principal del procés, teniu no només al dret sinó sobretot la obligació de transmetre clarament als ciutadans de Catalunya quin és el vostre propòsit, el vostre objectiu, el vostre capteniment. Però al meu parer ho hauríeu  de fer  amb el màxim rigor, sense eufemismes semàntics, sense mitges veritats ni esbiaixades lectures de la història, sense crear, ni que sigui implícitament, expectatives d’un resultat exageradament esplendorós o que el camí que traceu sigui fàcil i ràpid. Ja sé que els adversaris, és a dir, el nacionalisme espanyol, són molt prepotents i tramposos, que fan joc brut. Però això no justifica voler-ho contrarestar amb armes que siguin, ni de lluny, d’aquest mateix tipus.

President, disculpeu la gosadia, però potser, hauríeu  de frenar l’excés de zel i procurar corregir el llenguatge, potser subconscient, d’alguns seguidors massa adelerats, dels vostres aduladors públics en columnes d’opinió, dels mitjans públics de comunicació i, també, d’algun dels vostres col·laboradors més rellevants, propers i visibles.

Tercera pregunta

President Mas, no us sembla que convindria precisar, clar i català, què és el “dret a decidir”, qui n’és titular i com es pot exercir sense risc de discriminació? 

Em permeto suposar que estareu d’acord en que els drets polítics pertanyen als individus tot i que, en determinats supòsits i condicions pautades, els poden exercir  col·lectivament, però no pertanyen a ens abstractes ni, encara menys, a territoris geogràfics. Si és així, jo acceptaré com a contrapartida que dir coses com Catalunya vol, pensa opina, diu, te dret, rep, paga etc., malgrat ser totalment inexacte,  és acceptable com a figura retòrica d’ús habitual si és refereix implícitament als seus ciutadans i a les seves expressions col·lectives  democràticament contrastades.

El vessant principal d’aquesta qüestió coincideix probablement amb el punt més dèbil del disseny de la dita transició nacional que esteu liderant i que no és altre que la necessitat de reconeixement internacional, tant del “dret a decidir” (un eufemisme, amable per tal que sigui més difícil oposar-s’hi, de dret a una sobirania segregada d’una altra  més àmplia i ja reconeguda per la comunitat internacional) com de la pròpia decisió si aquesta també requereix aquest reconeixement, sense el qual tot plegat podria acabar essent fum o paper mullat. Però no és ni d’aquesta dificultat objectiva ni de la qualitat general del disseny del procés del que vull parlar ara, ho penso fer i ho reservo per un segon text que ja tinc mig embastat.

Ara em vull referir tan sols a un aspecte, el risc de discriminació entre titulars del dret a decidir, un risc que molts i potser també vos, probablement considereu menor però que jo veig com a força rellevant i que m’angunieja un xic. Un vessant que obliga a dues preguntes derivades:

La primera relacionada amb el dret a decidir dels que, avui per avui, no estem d’acord amb haver de triar només entre independència o quedar-nos com estem. No és important si som molts o pocs, tot i que pel que llegeixo, sembla en n’hi ha entre les vostres pròpies files i no només a UDC. Potser hauríeu de tenir en compte que podem percebre com a discriminat el nostre dret a decidir segons com sigui la consulta.

La segona pregunta, curiosament no ha aparegut fins ara gens, o gaire, en el profús però polaritzat escenari d’opinions: És el Principat (un territori amb uns límits de matriu medieval, consolidat principalment per la divisió administrativa espanyola primer en províncies i posteriorment en comunitats autònomes) l’expressió genuïna de la nació catalana? Dit d’una altra manera, la sobirania i la eventual independència objecte de decisió, es concreta en l’àmbit del que avui és, administrativament, la Comunitat Autònoma de Catalunya (cap problema en dir-ne Catalunya per abreujar) i els seus ciutadans de dret, és a dir d’una part –la més gran, això si, en demografia i en territori- de la nació catalana. I la resta? Ja conec la resposta estàndard al meu neguit: la resta de països catalans també han de decidir lliurement si es volen emancipar  dels seus respectius estats i si es volen confederar, o no, amb nosaltres.

El problema és que aquesta resposta no m’assossega, la trobo també discriminatòria. Tenen un ciutadà d’Ulldecona, de Sort o de Port-Bou més “dret a decidir” que un de Vinaròs, de Fraga, de Cotlliure, o de Sóller, o de Xàtiva, o de Ferreries, si tots tenen un sentiment igual o semblant de pertinença a la nació catalana? És acceptable que en funció de situacions prèvies diferents uns puguin decidir i altres no o, cas que puguin, fer-ho però amb resultats democràtics potser de signe contrari? Tenen més drets els ciutadans censats a la Catalunya administrativa que viuen fora que els que han nascut i viuen en territoris que consideren vinculats a la nació catalana que identifiquen com la seva?

No és això un exemple clar de posar la nació (o pitjor encara: una part de la nació o fins i tot el territori físic que suposadament l’encarna), per davant dels individus que la conformen, tots ells titulars d’un idèntic “dret a decidir”? No hi tendeixen sempre, poc o molt, els nacionalismes a fer aquest error antiliberal de preeminència de la nació sobre l’individu? Jo diria que si i que, tot i que sortosament no és, al menys fins ara, el cas de Catalunya, a vegades els nacionalismes ho fan fins i tot en grau de patologia col·lectiva. I per això no hi ha vacunes preventives, cal molta auto vigilància.

President, m’agradaria molt conèixer el vostre capteniment i previsions per garantir l’aplicació equitativa en l’exercici de drets individuals a tots els membres de la nació catalana o, si és el cas, la vostra justificació explícita de la renúncia a garantir-ho.

Quarta pregunta

President Mas, em podríeu fer arribar alguns indicis que permetin confiar en que una Catalunya independent estarà ben governada?

Us haig de confessar que a mi em costa detectar-los malgrat que m’hi esforço. Tots els governs han fet i fan coses be i coses malament. Però no em refereixo només ni principalment a l’acció de govern del dia a dia, sinó més aviat a aspectes determinants del futur que depenen de diferents agents (inclòs naturalment el Govern) en els àmbits social, econòmic, cultural i polític.

– per coherència amb els retrets que fem als governs espanyols, deixarem de redistribuir entre comarques i municipis, és a dir, retornarem en inversions i serveis a cadascun el que paguen en impostos els seus ciutadans? Espero que no, seria -em sembla- una solemne tonteria;

– suposant que un cop descomptades les despeses derivades de ser un estat, hi hagi més diners disponibles, qui en gaudirà, els ciutadans o les administracions, com podem estar segurs que aquestes darreres els administraran amb equitat, eficiència i d’acord amb les necessitats reals de la població? M’ho pregunto perquè no estic gens segur que això fos el que passava quan les vaques eren grasses;

– seguirem instal·lats en la infernal espiral d’intervencionisme formada per la vocació paternalista de les administracions i les normes de tutela dels ciutadans que alimenta la petició de tutela dels mal nomenats “administrats”? Per il·lustra-ho: seguirem indicant als ciutadans a quina hora, quins dies i a quina mida de botiga poden anar a comprar?; o protegint corporativismes, professionals, gremials o de concessionaris quasi vitalicis de subministrament de serveis que sovint ni tan sols caldria que fossin concessions perquè es podria fer en un règim, més eficient, de mercat?

– la independència farà el miracle de la regeneració dels partits i aquests deixaran de fer selecció adversa de personal, potenciant la mediocritat fidel als  líders a canvi de prescindir de la gent capacitada per dignificar les funcions democràtiques de la representació política dels seus electors i la gestió de les institucions?

– hi seguirà havent corrupció i “amiguismes” en unes taxes semblants a les d’Espanya i els partits s’ho seguiran tapant mútuament com ho han fet durant molts anys i ho fan encara?

– emergiran noves elits dirigents involucrades en les coses públiques (avui limitades a honroses excepcions personals), per desplaçar i substituir les falses elits extractives i servils al poder públic per tal d’aconseguir privilegis?

– endegarem d’una vegada les reformes pendents i en llarga cua d’espera (de l’administració i de la funció pública, de pressupostos realment per programes, del mapa territorial i les seves institucions, de la llei electoral i de partits polítics dels hipòcrites sistemes de compra pública de bens i serveis, etc.)?

Per recolzar el que pretenc dir, em permeto reproduir un fragment, en un acte públic, de la intervenció que, amb vos present, va fer el president de la patronal Cecot a Terrassa a la tardor de 2012, molt recent encara la proclamació per part vostre de l’inici del procés de transició nacional:

 (…) m’ha interessat conèixer l’opinió dels empresaris d’España davant l’eventual escenari de que Catalunya sigui una nació d’Europa.

Hi ha 4 tipus de respostes: a) les fora de to, que no repetiré b) uns altres, i preocupats per la magnitud de la situació actual, reaccionen dient “algo habremos hecho mal” “aunque tarde, negociemos” c) els  tercers directament  diuen “que se vayan” d) i finalment el grup   d’empresaris i executius que expressen el següent “si lo haceis bien, nos vamos a Cataluña”. I ho raonen: “las estructuras del Estado Español son muy pesadas, anacrónicas y muy caras. Dominadas por varias oligarquías y grupos (…) No están enfocadas a defender la competitividad, ni tan siquiera el nivel educativo general, no   incorporan la eficiencia en la gestión”. A continuació afegeixen “si dais el paso, ¿seguiréis haciéndolo como hasta ahora? ¿Seguiréis haciéndolo como  España?

Aquesta interessant resposta connecta directament amb una pregunta   que Cecot ve  plantejant des de fa temps i vol compartir: Quin país volem? President, qualsevol país no ens val (els subratllats són meus).

A mi tampoc no em satisfà qualsevol país, President. Com que crec que les persones són força semblants a tot arreu, no crec que els catalans siguem els millors. Tampoc crec en miracles. Crec, això si, en treballar més i millor en un context d’organització social de qualitat raonable/alta i que faci permanentment reformes, grans o petites segons convingui, sense dogmes ni fórmules màgiques o “revelades”, amb l’anàlisi pragmàtic de prova/error com a mètode. I crec, també,  que cal resoldre el problema endèmic que els catalans tenim amb el nacionalisme espanyol (no amb els espanyols ni amb “Madrid”). Per això us prego, si els teniu a l’abast, que doneu algun indici que  permeti pensar que, si finalment hem d’optar per la independència, ho farem be. En cas contrari, potser  l’esforç i els riscos (que hi son, en parlarem en els dos post següents) potser no valdrien la pena. Ben respectuosament,

Arseni Gibert. Gronxant dubtes, blog d’Arseni Gibert, 05/10/2013

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login