Vicenç Navarro: Què està passant a Espanya i a Catalunya?

darrer 100

Vicenç Navarro: Què està passant a Espanya i a Catalunya?

 

Es miri com es miri, crec que és obvi que estem en un procés de transició, havent-se esgotat l’etapa anterior que es va iniciar en el període 1975-1978 (quan Espanya va passar de ser un sistema dictatorial a un altre que es va definir com a democràtic). L’enorme domini que les forces profundament conservadores van tenir sobre l’Estat espanyol en aquella primera Transició va condicionar aquell procés (erròniament definit com a modèlic). En realitat, el desequilibri de forces que hi havia durant aquell període entre les dretes, hereves del règim dictatorial, que controlaven tots els aparells de l’Estat i la majoria dels mitjans d’informació, d’una banda, i les esquerres, que havien liderat les forces democràtiques en la resistència contra la dictadura i que acabaven de sortir de la clandestinitat, per l’altre, no podia ser major. Les primeres tenien ple control del poder institucional, mentre que les forces democràtiques tenien poca (en realitat, cap) influència institucional. Parlar, doncs, del resultat d’aquella Transició com a conseqüència d’un procés consensuat entre iguals és una excessiva frivolitat. I la democràcia que va resultar d’aquell procés així ho mostra.

La democràcia espanyola és d’escassíssima qualitat, poc representativa, en la qual democràcia s’interpreta com el fet de votar cada quatre anys, en un procés electoral poc representatiu i amb lleis electorals esbiaixades que discriminen primordialment a les esquerres, i molt en particular a les esquerres amb major vocació transformadora (havent estat aquesta discriminació dissenyada per marginar-les, com han reconegut alguns dels seus dissenyadors). La participació ciutadana a través de formes de participació directa amb caràcter vinculant no existeix, en la pràctica, a Espanya. I això com a resultat d’un disseny que tenia com a objectiu potenciar als partits polítics, i molt especialment als dos partits majoritaris (i dins d’ells a les elits que els controlaven, constituint i transformant la política en politiqueig entre les elits governants).

Indicadors del domini conservador del procés de transició de la dictadura a la democràcia incompleta i el seu conseqüent domini de l’aparell de l’Estat són l’enorme endarreriment social d’Espanya (Espanya continua sent el país amb una de les despeses públiques socials per habitant més baixes de la UE-15, el grup de països de la UE amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol), i la negació del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. En realitat, l’Espanya de les autonomies era el disseny per negar aquesta plurinacionalitat, tal com ho han reconegut (en privat) algunes personalitats protagonistes d’aquell procés de transició. M’estic referint a personalitats d’esquerra espanyola que van protagonitzar aquella transició, que, veient ara el panorama d’agitació social i nacional a Catalunya, han reconegut que potser va ser un error no establir aquell Estat plurinacional. També han admès (en privat) que l’Exèrcit i la Monarquia van ser determinants en no desenvolupar aquest Estat plurinacional.

La pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol

Avui a Espanya les institucions representatives estan perdent legitimitat i tots els agents (des dels dos majors partits del país fins a la Monarquia) que van tenir un protagonisme en aquella transició estan perdent no solsament suport popular sinó també legitimitat en el seu poder. Contribuint a això està l’aplicació de polítiques públiques que s’estan duent a terme sense cap mandat popular, la qual cosa està deslegitimant les institucions, ja de per si enormement deslegitimades. Afegim-hi el comportament del govern Rajoy, bon representant de la dreta espanyola (incloent la seva corrupció), i és fàcil de veure per què hi ha avui a Espanya gran agitació social i nacional.

El moviment 15M ha estat el que millor ha sintetitzat aquest sentit popular. Els seus eslògans, tals com “no ens representen” o “no hi ha pa per a tant xoriço”, són àmpliament compartits per la majoria de la ciutadania. Aquest moviment i molts d’altres mostren un afartament amb aquesta Espanya oficial amb aquest Estat post-franquista amb el qual la majoria de la ciutadania no s’identifica. L’evidència d’això és aclaparant. Enquesta rere enquesta assenyalen que la majoria de la població no considera que les institucions de l’Estat espanyol els representin. I existeix una demanda estesa de canvis profunds en les institucions de l’Estat que troben enorme resistència per part de tal Estat.

Què passa a Catalunya?

Aquest rebuig a l’Estat espanyol es reflecteix fins i tot amb major afany a Catalunya, on a més del rebuig social i polític, hi ha un rebuig nacional molt accentuat i bastant generalitzat. I d’aquí sorgeix el moviment que exigeix el dret a decidir, com a expressió democràtica, negat per l’Estat espanyol. En realitat, el dret a decidir, que no és ni més ni menys que l’expressió de participació popular directa en forma de referèndum vinculant, és un dret que hauria d’existir en tota Espanya, a nivell de tot l’Estat, tant central, com a nivell autonòmic i a nivell local. El referèndum, com a expressió democràtica, és extensament utilitzat en països amb major qualitat democràtica.

I si s’admet que Espanya és un Estat plurinacional (la qual cosa no s’ha acceptat en la pràctica malgrat el discurs oficial que sosté el contrari), s’ha d’admetre que cada nació té el dret de decidir la seva configuració dins o fins i tot fora de l’Estat espanyol, negociant amb aquest les condicions de separació si aquest fora el desig popular expressat en un referèndum. La resposta de les forces conservadores i/o jacobines, característiques del nacionalisme espanyolista (veure el meu article “El nacionalisme espanyolista”, Público, 22.07.13), és la d’indicar que la Constitució espanyola no ho permet (referint-se indirectament al suposat Consens de la Transició, idealitzant aquell document que en realitat va ser fruit d’un enorme desequilibri de forces, en un procés supervisat per les Forces Armades i per la Monarquia). Si la gran majoria de la població en una nació dins d’Espanya desitja decidir sobre el seu futur, negar-se a això és profundament antidemocràtic, se’l anomeni com se’l anomeni.

Confusions interessades

Però aquí hi ha tot un seguit de confusions que estan sent promogudes als dos costats de l’Ebre. Dret a decidir no és idèntic a demanar la independència. Hauria de ser obvi que perquè la població voti per la independència necessita tenir el dret a decidir. La població catalana, que avui en la seva gran majoria recolza aquest dret (81%), no recolza, no obstant això, amb la mateixa intensitat o quantitat la independència (52%). No tots els que exigeixen el dret a decidir volen la independència. Un altre element de confusió és el de la sobirania. Catalunya podria ser sobirana i decidir ser sobirana dins d’un col·lectiu que ella decidís. Per ser independent has de ser sobirà, però pots escollir ser sobirà sense desitjar ser independent.

Ara bé, el rebuig de les majors forces polítiques espanyoles (i molt en particular el Partit Popular, PP, i el Partit Socialista, PSOE) contra el desenvolupament d’aquest dret a Catalunya, intrínsec al concepte de ser nació, està portant més i més gent a Catalunya a desitjar el trencament de Catalunya amb Espanya i aconseguir la seva plena independència. El creixement d’aquesta demanda per la independència està augmentant d’una manera molt notable, a partir de la demanda del dret a decidir. És l’expressió política d’un sentiment d’alienació i rebuig cap a l’Estat espanyol (generalitzat al llarg del territori espanyol, però especialment accentuat a Catalunya), i ben expressat en aquell sentiment de distanciament (en el cas de Catalunya) i trencament final amb l’Estat.

El dret a decidir, incloent el dret a escollir com a alternativa a la independència, és un clam per aconseguir un objectiu legítim per la via democràtica. És d’una enorme incoherència que l’Estat espanyol i els seus portaveus al món intel·lectual s’oposessin (amb raó) a la lluita armada d’ETA, adduint que l’única via acceptable per aconseguir els seus objectius era la democràtica, i ara, quan és aquesta la via que una nació exigeix, se li digui que no és possible. No s’adonen d’aquesta incoherència i de les seves implicacions? No se’n adonen de que, amb el seu argument, estan donant la raó a ETA? Milions de catalans i espanyols no estem d’acord en que no sigui possible a Espanya aconseguir per la via democràtica, sense violència, el que la ciutadania d’una nació a Espanya pugui desitjar, incloent la independència si allò es la seva preferència. Estem totalment en contra de la violència i a favor dels canvis democràtics, amb la activa participació de la ciutadania en la governança del país.

La segona Transició a Catalunya

D’aquí l’enorme urgència de fer un canvi profund en l’Estat espanyol per permetre el funcionament de la democràcia, que reflecteixi una segona Transició, d’una Espanya amb una democràcia incompleta a una democràcia més real i completa. I el fet que aquesta demanda estigui ocorrent ara i no abans és conseqüència, en part, de l’aparició de noves generacions educades ja en valors democràtics i laics, que no tenen en la seva memòria col·lectiva la por al terror que va existir al llarg de quaranta anys a Espanya durant la dictadura. No tenen la por que els seus pares i avis (que van perdre la guerra) tenien, resultat de l’enorme repressió. Aquest sa “perdre el temor i docilitat” enfront de l’autoritat de l’Estat, exigint, amb raó, que l’Estat estigui al servei de la ciutadania, sense estar instrumentalitzat per poders fàctics financers i econòmics (com està passant avui), és una demanda profundament democràtica, tant a Espanya com a Catalunya. La demanda democràtica exigint “llibertat” (que va caracteritzar la lluita contra la dictadura) es complementa ara amb una demanda d’exigir el poder de decisió amb formes de democràcia directa, tals com referèndums vinculants.

L’exigència democràtica per una nova Catalunya

A Catalunya avui s’exigeix, per mera coherència democràtica, la llibertat, no només d’expressió, sinó també de decisió. I l’expressió d’aquest poder implica una nova Catalunya. Per a les forces progressistes, això implicarà un enfrontament amb l’estructura de poder actual a Catalunya. I és aquesta segona Transició a Catalunya la ha rebut poca atenció i la que hauria de determinar el mèrit o demèrit de la proposta independentista per a aquells que recolzen la secessió. Tal plantejament no és problemàtic per a aquelles forces independentistes que indiquen que el més important en aquest moment és aconseguir la independència i “després ja decidirem els catalans quina Catalunya desitgem”.

Aquest plantejament és profundament erroni, ja que tenim un clar exemple (la Transició a Espanya de la dictadura a la democràcia) que el que domini la Transició dominarà les institucions de la futura democràcia. I és probable que la Segona Transició institucional a Catalunya la dominessin ara els partits conservadors i liberals, que ja controlen sense cap sensibilitat democràtica la majoria de mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio) i privats. No és desgavellat, doncs, que aquesta futura Catalunya pogués, per posar un exemple, tenir com a Ministre d’Economia i Hisenda a un economista ultraliberal independentista (promovent constantment en els mitjans públics de la Generalitat) que està a favor de la privatització de la Seguretat Social (com va fer el General Pinochet a Xile). Aquesta realitat no es pot considerar improbable. Tot el contrari.

Per aquest motiu ha sorgit una altra alternativa de canvi que posa el tema social (és a dir, el benestar social de les classes populars) com a punt de partida per desenvolupar una estratègia que configuri la nova Catalunya. És a dir, que el tema social –el benestar i qualitat de vida de les classes populars, i per tant de la majoria de la població- sigui la guia per canalitzar aquesta segona Transició a Catalunya. Les enquestes mostren que un nombre creixent de ciutadans a Catalunya creu que augmentar el benestar per a les classes populars de Catalunya és de difícil realització dins de l’Estat espanyol, controlat en totes les seves branques per les forces conservadores del nacionalisme espanyolista.

És aquí on sorgeix el gran augment de sensibilitats independentistes que, més que independentisme, la qual cosa està sorgint és un desig de deixar de ser part d’un Estat que, a més de no ser sensible a reconèixer a Catalunya com a nació, dificulta el ple desenvolupament social de tal col·lectiu. Conec moltíssimes persones que mai es considerarien independentistes (i encara no es consideren com a tals, sentint-se també espanyoles) que avui volen que Catalunya se separi d’aquest Estat, sense que això impliqui, per cert, cap animositat a les classes populars de les altres nacions que constitueixen Espanya. L’adversari és l’Estat espanyol (resultat d’una Transició immodélica), no la ciutadania espanyola, almenys no aquells que respecten la plurinacionalitat d’Espanya.

El reconeixement d’aquesta realitat i el creixent suport al dret de decidir (que les esquerres catalanes i espanyoles sempre van reconèixer històricament) i el desig que Catalunya aconsegueixi ser sobirana, també obre una sèrie d’interrogants sobre el futur, doncs aquest futur dependria de qui lideri i hegemonitzi la Transició de la Catalunya actual a una Catalunya justa i democràtica. D’aquí l’aparició en el panorama polític català d’un moviment que està adquirint gran envergadura, que és el moviment Procés Constituent, que posa el tema social com a central en les seves reivindicacions nacionals. No és un partit polític sinó un moviment polític-social que desitja una transformació profunda de Catalunya. Considero encertada la seva estratègia, doncs seria un error crear un altre partit, doncs a més de perdre la seva capacitat de mobilització transversal, les seves peticions es veurien en pla partidista. És més, a Catalunya (i a Espanya) existeixen suficients partits polítics progressistes que, tot i que necessiten canvis profunds, poden vehicular les demandes ciutadanes.

És aquest tipus de moviments, que també és molt necessari que aparegui en altres parts d’Espanya per canviar i revolucionar el país (sense violència, doncs el seu ús és reaccionari a Espanya), i que exigeix un canvi en la Catalunya (i en l’Espanya) existents i les seves estructures de poder actual. És aquí on apareix immediatament el conflicte social. El govern de la Generalitat de Catalunya, el partit governant, va denunciar al Procés Constituent per envoltar La Caixa, en la cadena humana, perquè dividia als catalans. Però els catalans ja estan dividits, entre altres raons, per la visió que tenen de la Catalunya futura. Aquí està el punt clau del que no es parla ni a Catalunya ni a Espanya.

Una última observació. Aquesta transformació a Catalunya seria difícil de realitzar sense un canvi molt notable a Espanya, amb major protagonisme en la vida política i mediàtica espanyola d’aquelles forces polítiques i moviments socials que han reconegut la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i el dret a l’autodeterminació (que ara es diu el dret a decidir) de Catalunya. I encara que es silenciï i/o oculti en els mitjans de major difusió, tant a Catalunya com a Espanya, l’existència i creixement de tals forces polítiques (com IU) i socials (com els majors sindicats del país) que recolzen el dret de decidir a Catalunya és d’un enorme valor democràtic als dos costats de l’Ebre.

D’altre banda, creure que el Partit Popular serà sensible a que la població a Catalunya pugui exercir tal dret és no entendre què és el Partit Popular, l’instrument polític de les dretes hereves del franquisme que han mostrat milers de vegades la seva cultura antidemocràtica i profunda animositat a l’expressió de la identitat catalana. D’aquí la gran importància que el rebuig a l’Estat espanyol que existeix ja (i que s’expressa en les mobilitzacions populars) a Espanya sigui reconegut a Catalunya i que sigui recolzat des de Catalunya per les mateixes forces que estan, no contra Espanya, sinó contra les enormes limitacions de l’Estat espanyol. La futura germanor entre els diferents pobles i nacions d’Espanya és pràcticament impossible sota aquest Estat hereu del règim anterior, imbuït del nacionalisme espanyolista. Aquesta és la realitat avui a Espanya i a Catalunya.

Vicenç Navarro, El Triangle, 30/09/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login