Vicenç Aparicio. Resposta al professor Granell: Catalunya independent, un estat fallit?

Vicenç Aparicio. Resposta al professor Granell: Catalunya independent, un estat fallit?

 

En l’entrevista publicada a El País aquest cap de setmana, el professor Francesc Granell feia un seguit d’afirmacions sobre una eventual independència de Catalunya que, per la seva contundència, difícilment passaven desapercebudes al lector. En aquest text, Vicenç Aparicio, advocat, llicenciat en dret i administració d’empreses (UPF) i en ciències polítiques (UOC), respon fil per randa les afirmacions de Granell contra la viabilitat institucional i econòmica d’una Catalunya independent, que va arribar a comparar amb Somalilàndia.

Catalunya i la Unió Europea

És difícil de saber què passarà a la Unió Europea si Catalunya esdevé un estat independent, perquè no hi ha cap precedent d’una secessió d’un territori d’un estat membre que formi part de la Unió.

La convenció de Viena, del 1978, sobre successió d’estat en matèria de tractats només s’aplica en defecte d’allò que prevegi l’organització, en aquest cas la Unió Europea. I aquí, cada organització internacional té els propis criteris. Per exemple, per formar part de les Nacions Unides cal sol·licitar-hi l’accés, si bé hi ha hagut una excepció: quan Síria es va escindir de la República Àrab Unida l’any 1961, de la qual formava part amb Egipte. Aleshores va ser admesa automàticament a les Nacions Unides. Algunes altres organitzacions internacionals accepten l’admissió directa si es compleixen unes certes condicions (com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional), i n’hi ha que no posen cap mena de condició per a l’admissió directa (com la Unió Postal Internacional i l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica). Les solucions, doncs, són diverses i depenen de cada organització internacional.

Atès el silenci dels tractats, una tesi que podríem anomenar contractualista, i que sembla que és la que manté la Comissió de la UE quan s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió, sosté que, com que Catalunya esdevindria un nou estat que no seria part en els tractats comunitaris, hauria de sol·licitar de ser-hi admesa. Aquesta és la tesi que també sosté el professor Granell.

Ara bé, en aquest cas cal advertir que l’expulsió automàtica de la Unió Europea només s’esdevindria quan Catalunya fos reconeguda com a estat independent. Altrament –és a dir, si la resta d’estats membres continuen reconeixent la sobirania espanyola sobre el territori i la població de Catalunya– no podria acomplir-se aquesta ‘expulsió’. Més encara, perquè Espanya pogués expulsar de la Unió Europea una Catalunya no reconeguda com a estat independent per la resta d’estats, hauria de modificar els tractats i excloure el territori de Catalunya de la seva aplicació, cosa que requereix la unanimitat dels estats membres. Així doncs, fins i tot seguint la doctrina que sembla mantenir la Comissió Europea, el no-reconeixement i l’expulsió de Catalunya de la Unió Europea són realitats incompatibles.

Tampoc no caldria que el procés d’adhesió s’allargués en el temps. En la mesura que una Catalunya independent compliria tots els criteris de Copenhaguen, mitjançant una decisió en el si del Consell Europeu(reunió dels caps d’estat i de govern dels estats membres), que hauria de ser unànime, adoptada el mateix dia d’efectes de la independència, es podria acordar l’adhesió de Catalunya a la Unió Europea.

Uns altres autors defensen una tesi, que podríem anomenar institucionalista, segons la qual amb la secessió d’una part d’un estat membre es produeix una ampliació interna de la Unió Europea, de manera que, en cas d’independència, Catalunya romandria dins de la Unió Europea, si bé hauria d’establir una negociació amb la resta dels estats membres per modificar els aspectes institucionals dels tractats. La idea de fons és que la Unió Europea és més que una organització internacional; és una confederació o federació d’estats, amb disposicions que no s’apliquen únicament als estats membres, sinó que també són d’aplicació directa als particulars.

En termes similars, en un dictamen del professor Roland Vaubel, s’entén que la solució que resulta compatible amb les finalitats d’integració de la Unió Europea és l’aplicació de l’article 34 de la convenció de Viena, segons el qual ambdós estats, tant Espanya com Catalunya, continuarien essent membres de la Unió Europea.

Enmig d’aquestes opcions, se n’han presentades més, que també són compatibles amb els tractats, com ara la que es formula en el dictamen del professor Graham Avery per encàrrec del parlament britànic. Segons aquesta proposta, s’arribaria a una situació transitòria en què el Regne Unit mantindria la sobirania nominal sobre Escòcia, mentre Escòcia negociaria amb la resta d’estats membres la reforma dels tractats i, una vegada reformats, obtindria la independència formal.

Així doncs, no hi ha obstacles jurídics perquè Catalunya romangui dins la Unió Europea en cas d’independència. En darrer terme, dependrà de la voluntat política dels autors.

Sigui com vulgui –també és bo de recordar-ho–, una Catalunya independent podria accedir al mercat comú fins i tot si no fos membre de la Unió Europea. Catalunya podria signar amb la Unió Europea un tractat comercial bilateral, que, d’acord amb els articles 207 i 218 TFUE, no ha pas de ser aprovat unànimement en el Consell de la UE, sinó que n’hi ha prou amb la majoria qualificada. No hi ha obstacle jurídic perquè aquest tractat comercial abasti les quatre llibertats comunitàries: la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i treballadors.

Catalunya i l’euro

Poca cosa puc afegir a allò que ja ha escrit el professor Jordi Galí. Una Catalunya independent pot adoptar l’euro com a moneda pròpia, i les entitats financeres que operen a Catalunya podrien accedir a la liquiditat del Banc Central Europeu (BCE) a través de les seves sucursals obertes en estats de la zona de l’euro: d’acord amb la documentació general sobre els instruments i els procediments de política monetària de l’Eurosistema, publicada pel BCE, complirien els requeriments per a ser ‘entitats de contrapartida’; en concret, restar subjectes al sistema de reserves mínimes, ser solvents i complir els requisits establerts pel BCE.

També podria encunyar monedes d’euro pròpies i les entitats financeres que operen a Catalunya podrien accedir directament a la liquiditat del BCE (sense haver de passar per les sucursals), si Catalunya signés un acord monetari amb la Unió Europea, com els que ja hi han signat Mònegue, San Marino, el Vaticà i Andorra.

Diu el professor Granell que si Catalunya abandonés l’euro i tingués moneda pròpia ‘estaríem condemnats a la devaluació’. No s’entén aquesta conclusió si tenim present que Catalunya és una economia netament exportadora. En el gràfic següent, amb dades extretes de l’INE i de la base de dades trimestral del comerç interregional de béns C-interreg, es veu, en dades anuals, l’evolució de la balança comercial exterior de Catalunya i d’Espanya, en proporció al PIB.

A diferència d’Espanya, Catalunya és una economia exportadora neta i, en cas de sortir de l’euro, no es veu per què hauria de devaluar si amb el tipus de canvi actual ja és competitiva.

Catalunya i els deutes del regne d’Espanya

Diu el professor Granell: ‘No es pot dir, com fa algun il·lustre col·lega, que el deute és del regne d’Espanya i que ens en desentendríem. Entrar en el món sense reconèixer els deutes com a part d’Espanya i els propis és incorporar-se amb molt mal peu en el sistema internacional. Entrant en aquesta dinàmica no sé si podríem apujar pensions o lluitar contra la crisi, tal com ens prometen.’

Cal partir de la premissa que si una Catalunya independent no és reconeguda com a estat per part d’Espanya, tampoc no pot succeir al regne d’Espanya en la seva posició deutora. Perquè pugui haver-hi successió en els deutes cal un acord entre l’estat predecessor i l’estat escindit, i d’aquest acord, que és un autèntic tractat internacional, només en poden ser part els subjectes de dret internacional, ço és, estats o organitzacions internacionals. Si no hi ha acord, no és que Catalunya es desentengui dels deutes d’Espanya, sinó que l’únic obligat per aquests deutes amb els seus creditors és el regne d’Espanya.

Nota addicional:

La convenció de Viena, del 1983, sobre successió d’estats en matèria de béns, arxius i deutes de l’estat, que és cridada a regular aquesta qüestió, no ha entrat en vigor perquè no ha estat ratificada per un nombre d’estats suficient. En tot cas, convé destacar que no és d’aplicació a tots els deutes, sinó a aquells que són contrets amb subjectes de dret internacional (no pas amb particulars). El principi pel qual opta la convenció (que, hi insistim, no és vigent), és que els deutes de l’estat predecessor passen a l’estat successor en una proporció equitativa, tenint en compte els béns, drets i interessos que passen a l’estat successor en relació amb el deute de l’estat. Així doncs, el criteri de repartiment no seria ni el PIB (19%) ni la població (16%), sinó la proporció de béns, drets i interessos que passen a Catalunya. Els béns que passarien a Catalunya serien els béns immobles (edificis, infrastructures) situats al territori de Catalunya, els béns mobles vinculats i els béns mobles i immobles situats fora de Catalunya ‘en una proporció equitativa’. Assumint que solament passarien a Catalunya els béns situats a Catalunya, el criteri de repartiment que s’adequaria millor a la convenció de Viena del 1983 seria el percentatge d’inversions executades a Catalunya aquests últims anys.

Vicenç Aparicio, Wilaweb, 30/09/3013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login