Joan Brunet i Mauri: D’allò que no es parla

Joan Brunet i Mauri: D’allò que no es parla

 

En una setmana marcada per la victòria electoral de la Merkel a Alemanya diumenge passat i pel debat al Parlament de Catalunya sobre política general del govern que s’encetà ahir a la tarda, un altre debat ha pres entitat els darrers dies a partir dels posicionaments que ens arriben des de la UE sobre l’encaix o desencaix d’una Catalunya independent dins la Unió. Mentre aquest debat s’intensifica, pel davant nostre passen notícies que no acaben de merèixer l’atenció que convindria, potser perquè mostren una cara sovint desconeguda, en quant a les causes que al marge del dèficit, incideixen en les retallades socials.

Una de les qüestions que mereixen l’atenció d’analistes polítics i econòmics, és la de saber  fins a quin punt l’Estat del benestar serà sostenible en el futur, i en quines condicions. En especial si es continua apostant per l’austeritat com a mesura gairebé única per reduir el dèficit dels Estats, deixant-ne a banda d’altres que tenen a veure amb el principi d’una equitat tributària que no es practica. Davant això haurem de començar a convenir –com apunten alguns– que la crisi és un engany, i que l’objectiu final no és altra que retrocedir en el temps en quant a drets socials consolidats que diferenciaven Europa de la resta del món.

Una cosa és segura: la crisi està essent aprofitada pels governs de tots els països de la UE, encara que amb diferents intensitats, per retallar despeses en sanitat i ensenyament, en pensions, en salaris públics, en número de funcionaris… amb l’objectiu, diuen, de quadrar els comptes. Clar que aquests mateixos governs tenen molta cura d’amagar-nos que el quadrament de comptes es fa només per sota; és a dir, que els excessos comesos –dels quals se’n han beneficiat els que més tenen– els acaben pagant uns quants, i no pas d’una manera justa i equitativa. En aquest context, les mesures d’austeritat són l’arbre que priva de veure el bosc d’una altra dimensió que apunta a què les retallades són tan dràstiques perquè els governs eludeixen la seva responsabilitat de perseguir el frau fiscal i es mostren generosos amb els poderosos.

Són molts els estudis que conclouen que a Europa –a tots els països de la UE- es donen borses de frau impressionants. L’evasió d’impostos per part de destacats agents socials i econòmics, és com una epidèmia amb centre a Suïssa que cap dels governs de la UE no s’atreveix a fer-hi front. Les grans empreses planifiquen el pagament dels seus tributs en base a la seva presència en paradisos fiscals que els són tributàriament molt favorables. Un parell de dades: el 80% de les empreses de l’Ibex 35 tenen delegacions en paradisos fiscals, i, segons dades de la Comissió Europea, els no ingressos per frau d’IVA als països de la UE són molt elevats. Només a Espanya, aquests no ingressos ascendeixen a 15 mil milions d’euros/any. Així, entre els anys 2008 i 2011 (que és el darrer dels quals es disposa de dades), l’erari públic espanyol hauria deixat d’ingressar per IVA no cobrat, 65 mil milions d’euros.

S’imaginen les retallades que s’haurien pogut evitar amb 15 mil milions d’euros d’ingressos públics més a l’any? Però com sempre, des dels governs, s’empeny en una única direcció: prémer a les persones que obtenen els seus únics ingressos reflectits en nómina conseqüència del seu treball personal. Per contra s’és tolerant amb les que treuen profit dels forats i de les oportunitats legals per escapolir-se de les seves obligacions tributàries o si més no reduir-les. Ara mateix, a Catalunya, el govern de CIU amb el suport d’ERC està preparant la modificació de la fiscalitat que rebaixarà la fiscalitat dels casinos d’un 55% a un 10%. Cal afegir alguna cosa més, que deia aquell? Però, clar, de tot això no se’n parla, o se’n parla poc…

Joan Brunet i Mauri, Joan Brunet i Mauri, Diari de Sabadell, 26/09/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login