Àngel Castanyer: En l’aniversari de la mort de Romà Planas

Àngel Castanyer: En l’aniversari de la mort de Romà Planas

 

El 1995, en aquest mes de setembre, moria Romà Planas.

Per a mi Romà va ser, l’amic. Allò que s’entén per l’amic, i tinc suficients motius i la satisfacció de pensar que jo també ho vaig ser per ell. Una amistat que havia començat el 1958 al Casal Català de París i que només va acabar el 1995 als serveis funeraris del carrer Sancho Dávila de Barcelona encarregant el seu taüt. El veig com aquell niño republicano que descriu Haro Tecglen en les seves memòries, posat a Catalunya. Com ell, Romà era fill de la Guerra Civil. Havia marxat a l’exili als set anys, amb els seus pares.

Em sembla evident que la personalitat de Romà Planas, una barreja de fortalesa i timidesa que la feien entranyable, estàva marcada per les circumstàncies de la seva infantesa de nen exiliat. Exiliat, a més, en un país en guerra. Va sortir de la Guerra Civil per viure isolat, en un poblet de La Beauce, prop de Chartres, envaït pels alemanys. Jo aquesta època l’havia viscut d’una altra manera, des d’un poble valencià. Estic convençut que la trajectòria immutable que fou la vida del Romà s’explica, a més de per el propi caràcter, per aquests primers anys que el van marcar i fixar un objectiu clar i quasi, diria, únic: la redempció d’aquella injustícia d’infantesa per la dignificació i el retorn dels vençuts. En més d’una ocasió em va comentar que de petit, en la seva solitud, es jurava que faria tot per aquest retorn, i així ho va fer, si bé, en la edat de raó, com tothom, arribava a dubtar de que es pogués realitzar i sobretot de la manera que es va produir.

La Joventut del Casal Català es va crear al bon moment. No es podia comptar amb els fills de refugiats del 39, totalment integrats a la vida francesa de cada dia -a part comptades excepcions com les nostres- però sí que es va saber aprofitar i nodrir, en la dècada dels 60, de l’onada dels joves catalans que arribaven a França, uns per raons econòmiques o polítiques, altres fugint del clima conformista i asfixiant d’aquella societat. Ens vam dedicar a ajudar els qui acabaven d’arribar, facilitant-los les gestions amb l’administració francesa, organitzant cursos de francès i de passada autoformant-nos tots plegats en la història del nostre país muntant cursos i conferències i també classes de català que ens donava un professor exiliat, el professor Enric Roig i Querol. Vam crear un cert ambient. La iniciativa d’organitzar una Festa de Primavera al Casal per part d’aquest jovent es va transformar aviat en la Festa del Llibre Català a París, que va tenir la seva importància. Les principals editorials de Catalunya hi col·laboraven deixant els seus llibres en dipòsit i per ella passaren els Raimon, Pi de la Serra, Serrat, Llach, que tot just començaven, així com intel·lectuals i polítics, alguns d’ells, en aquella època també debutants i avui dia coneguts dirigents. A París, els uns i els altres van disposar d’una tribuna que a l’interior els hi era denegada o, com a mínim, vigilada. Aquestes circumstàncies i la voluntat del Romà Planas que des del primer moment ho va tenir molt clar, van fer que l’exili català i l’interior comencessin a deixar de viure d’esquena l’un de l’altre. Quan anys més tard, l’Assemblea de Catalunya va tenir representació a París, en aquest sentit, el terreny estava preparat.

Amb l’esperit que presidia la Festa del Llibre, com amb la nova revista que va impulsar amb el nom de Foc Nou, la Joventut del Casal Català va trencar no solament amb la inèrcia de la ignorància mútua entre l’exili i l’interior sinó que també va abatre moltes de les barreres que encara subsistien des de la guerra civil, entre les forces polítiques exiliades. En el primer número de la revista, sota el títol “Els nostres objectius” es podia llegir amb un estil propi a la joventut: ” Volem que Foc Nou, òrgan de la Joventut del Casal de Catalunya de París, no se separi mai de les dues idees bàsiques que ens fan estar, per afany de llibertat, lluny de la Pàtria enyorada: Catalanitat i Democràcia. (…) Catalanitat sense Democràcia és una perspectiva buida de tota realitat i per altra part, la Democràcia, el sentit democràtic, ens mena, ens condueix a la Catalanitat. (…) Catalunya, com els altres pobles components de la península ibèrica, no té possibilitats de recobrar les seves llibertats i renéixer, mentre tots estiguen sotmesos a la implacable dictadura del General Franco. (…) Ens refusem, doncs, a tenir en compte les exclusives que han conduït a la situació en què ens debatem avui”. És de remarcar el paral·lelisme existent entre aquesta declaració de principis del novembre de 1960 i l’esperit de la transició democràtica anys més tard. Des del primer moment, la Joventut va reconèixer la Generalitat de Catalunya i es va posar al servei del seu President.

I sempre amb el paper preponderant de Romà Planas com home pont. Sempre estava disponible. La seva activitat política passava per davant dels interessos propis fins el punt de posar en perill la seva petita empresa de jerseis al municipi de Sevran, a la perifèria parisenca. Si el cridava el President Tarradellas a Saint Martin-le-Beau o l’enviava en representació seva pels casals d’Amèrica Llatina, si havia de viatjar a Catalunya o portar amb el seu cotxe Felipe Gonzalez i Raimon Obiols fins Alemanya per entrevistar-se amb Willy Brandt, com ho va fer en una ocasió, al seu retorn havia de treballar literalment nit i dia -en soc testimoni- per poder lliurar a temps la feina que havia hagut d’abandonar.

Si en algun període, per raons professionals o per cansament més o menys legítim, m’arribava d’allunyar-me de les nostres activitats, quan reprenia, estava segur de retrobar Roma Planas exactament amb la mateixa disposició en que l’havia deixat. Un gran amic seu va dir afectuosament que la manera de ser del Romà comprometia els amics. És clar que comprometia els altres! Però no perquè demanés cap favor o servei, ni l’exigís, ni tan sols ho insinués, -tenia en massa consideració i respecte la llibertat i lliure arbitri de l’altre per això- sinó que comprometia per l’exemple que oferia a tot moment. Quan comprovaves que, per molt que li costés, no es desviava del que considerava el seu deure, no tenies més remei que o fugir d’ell o tornar-te a enganxar. En tot cas és el que em va passar sempre amb ell. La constància va ser una característica molt pròpia de la seva conducta, en totes les etapes. Comprometia els altres per l’exemple de tenacitat que donava. I sempre amb una amabilitat encomanadissa, fins a detalls aparentment intranscendents. Per exemple si algú li demanava d’apropar-lo a casa seva amb el seu cotxe després d’una de les nostres reunions, no concebia deixar la persona al peu d’una parada de metro, encara que l’interessat li ho demanés. Es desviava com calgués per deixar-lo davant de la porta de casa. De jove, durant un temps es va prestar a que un amic seu, estudiant d’odontologia, practiqués sobre la seva dentadura amb una fresa traficada per ells mateixos i accionada per un motor de motocicleta. “Era tan dolorós, era tan horrible em deia, que per poder-ho suportar necessitava mentalitzar-me pensant en que allò no era rés comparat amb el sofriment dels partisans torturats per la Gestapo. Era la única manera que trobava per resistir-ho”. I ho deia amb l’humor que el caracteritzava. Tot en aquesta anècdota reflecteix el tarannà del Romà: el favor en si mateix i el recurs trobat per poder resistir el dolor. No li he vist refusar a ningú cap favor que estigués a les seves mans, li costés el que li costés personalment.

Al moment del retorn a Catalunya del president Tarradellas, l’octubre del 1977, jo portava dos anys treballant a la nova universitat politècnica de Compiègne. No havia seguit de prop els preparatius de l’operació. Però Romà va considerar que no podia faltar en aquella ocasió i em va enrolar en el viatge del president Tarradellas a Madrid i en l’avió de tornada a Barcelona. No havia tingut mai vocació política com ell, més enllà de la voluntat de servei al que les circumstàncies dels vells vençuts i les pròpies vivències m’obligaven. Probablement és per això que ens entenguéssim a la perfecció i sempre estigués disposat al que em demanés.

Tot seguit, quan arran de les primeres eleccions autonòmiques del 1980, Roma Planas passa a la Diputació de Barcelona com a cap del gabinet del president Francesc Martí Jusmet, em va encarregar una altra batalla a l’organisme de Gestió Tributària de la Diputació, als serveis de recaptació, com a responsable de la seva informatització i posada al dia tecnològica. Entre les innovacions, l’experiència en aquesta comesa va servir perquè el nou ajuntament democràtic de Barcelona pogués recuperar el control de tota la seva recaptació, fins aleshores en mans de recaptadors privats, i a continuació per unificar a l’Administració Local, el sistema de rebuts i facilitar el seu cobrament a través del conjunt de les oficines de les entitats bancàries.

Romà Planas sempre feia amb una gran generositat, a cada moment de la seva vida, allò que creia que havia de fer, al marge de la comoditat personal. El primer que s’apuntava a encetar una nova tasca era ell, si ho veia com un servei necessari. Des dels primers temps a França, em cridava l’atenció el fet que molts recorrien a Romà Planas fins i tot per muntar trobades entre persones de Barcelona que utilitzaven la seva mediació, els seus bons oficis. Em semblava extraordinari que apel·lessin a ell per aproximar posicions entre gent que podia trobar-se cada dia a Barcelona mateix. Un cop retornats, aquest tarannà es va mantenir. Va continuar exercint ben sovint, a petició de tercers, d’home pont entre persones o posicions diferents. Em sembla que això també retrata un personatge que, tanmateix, no deixava el menor dubte sobre les seves conviccions polítiques.

Al Romà sempre l’he vist com un fill espiritual del president Tarradellas, amb enfocaments similars, amb la mateixa tossuderia, amb la mateixa capacitat de centrar en cada moment el problema primordial i resoldre’l. En un peu de foto d’un diari que enquadrava el seu perfil, darrera del president, es podia llegir: L’ombra del president. I crec que l’expressió, utilitzada a propòsit en doble sentit, responia a una realitat. Des de molt jove havia tingut relació amb el president a través del seu pare. No sé la part innata i l’adquirida però lo cert és que vaig comprovar que en moltes de les seves actituds, la semblança era flagrant. Ens va encomanar als altres joves del Casal de París la seva consideració envers el president de la Generalitat exiliat. Més enllà de les posicions polítiques de cadascú, era una figura a respectar. Si bé la majoria de nosaltres tenia molt clar que la lluita passava per retrobar les nostres institucions, i lluitàvem per això, el ben cert és que ningú de nosaltres pensava que s’aconseguiria de la manera com va succeir, amb el president al davant amb olor de multitud. Si algú ho pensava, devia ser només el president mateix, i encara no n’estic segur. En tot cas, en aquella època, podíem comprovar com els seus recursos d’actuació eren ben migrats. En més d’una ocasió, com ara l’enterrament del poeta Josep Carner a Bruxel·les, el president no hagués pogut anar-hi -i no concebia que la Generalitat no fos representada en certes circumstàncies- si no l’haguéssim portat nosaltres mateixos amb el nostre cotxe.

La relació, a través de Romà Planas, era estreta entre el president Tarradellas i el jovent del Casal Català de París. Això va permetre, per exemple, desactivar la prepotència amb la qual Òmnium Cultural va intentar en un cert moment instal·lar una delegació a París sense comptar amb ningú dels que hi treballàvem des de feia molts anys. Al cap de poc temps va desembarcar Jordi Pujol per fomentar la creació de les Edicions Catalanes de París, però aquest cop si que es va respectar les persones que treballàvem allà. I va saber a qui dirigir-se. Va prendre contacte amb Romà Planas per crear l’editorial que vam ubicar a casa meva. Necessitàvem un gerent de nacionalitat francesa i el vam trobar en la persona d’un amic d’escola meumeu de tota confiança, Paul Kipfer. Era una feina que tots tres fèiem per esperit militant, fins i tot avançant els diners de les factures si calia, a l’espera que arribessin de Barcelona. Només d’aquesta manera es va reeixir. Abans, altres temptatives amb plantejaments més empresarials havien fracassat. Això sí, el meu despatx, en l’empresa francesa on em guanyava la vida, esdevingué una “sucursal” de les Edicions. Del temps consagrat pel Romà no cal ni parlar-ne. Els llibres eren distribuïts a llibreries de París, Perpinyà i El Perthús, i a l’interior, amb contacte amb els germans De Puig, a Barcelona i València, transportats en motxilles per grups d’estudiants a través dels Pirineus. L’editorial Ruedo Ibérico també distribuïa els nostres llibres, principalment a Amèrica Llatina.

Aquella empenta dinamitzadora de la Joventut del Casal de la dècada dels 60 encapçalada per Romà Planas i gràcies a la seva tenacitat, abnegació i carisma, havia desembocat en una sòlida Festa del Llibre Català a París, en la Creació de les Edicions Catalanes de París, com després en la participació activa en la restauració de la Generalitat i el retorn del president.

A la mort del President quan anava a visitar la senyora Antonia, em sempre em deia el mateix: “A Romà Planas, aquí no li han pagat tot el que va fer”. És ben veritat. La realitat dels seus últims anys va ser dura en alguns aspectes. I per primera vegada el veia física i moralment cansat. A La Roca del Vallès, com sempre, la seva empenta, la seva convicció havia arrossegat un grup de gent com ho havia fet al club Emprius. No ho feia pensant en ell, sinó en preparar un equip de joves. Pensava exclusivament en els altres, per bé que a l’últim moment va haver d’acceptar anar de cap de llista per un imprevist. Em va comentar clarament, amb la sinceritat que sempre va presidir l’amistat entre nosaltres, el seu desconcert davant la necessitat d’anar d’alcaldable al primer lloc de la llista per tal que no es perdés la feina feta per als altres. És l’últim sacrifici que va fer. I aquí s’inscriu una darrera actitud alliçonadora de Romà Planas. Després de tant de temps de servei als altres, forçat per les circumstàncies, va haver d’ocupar-se una mica d’ell mateix i de la seva situació econòmica. Estava mirant la possibilitat de vendre una parcel·la de terreny a La Roca, heretada dels seus pares on es podia edificar habitatges. Ho tenia estudiat. Poc després de ser elegit alcalde, em va dir que ja no feia l’operació. Sorprès, li vaig demanar el perquè: “A partir d’ara és impossible, tindria tota l’apariència d’un alcalde constructor”. Com home d’esquerres sempre havia apostat per la honestedat i com a polític sabia que no era suficient ser-ho sinó també aparèixer-ho. Preferia renunciar espontàniament al projecte personal sense importar-li el que deixava o no de guanyar i dedicar tota la seva energia, sense perdre temps, amb la il·lusió renovada, a servir el poble que l’acabava d’elegir. Havia estat delegat personal del president Tarradellas, diputat al parlament de Catalunya i exercit alts càrrecs a l’Administració però ser elegit alcalde del seu poble, sobretot pensant en les circumstàncies en les que el va haver d’abandonar, em consta que li va procurar una de les darreres satisfaccions de la seva vida.

Si la mort no l’hagués sorprès al cap de pocs mesos, m’hauria agradat molt veure el resultat de la seva gestió, segur de que la seva visió de l’administració local d’esquerres, transparent, acostada a la gent, de rostre humà com era el seu, hagués sigut també exemplar. A escala reduïda d’un municipi però a un nivell de qualitat personal fora del corrent.

Àngel Castanyer, D’un temps, d’un país, 26/09/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login