Sílvia Paneque: Realisme, dret i llibertat

Sílvia Paneque: Realisme, dret i llibertat

 

Les organitzacions polítiques estan formades per ciutadans que comparteixen valors, esperances i objectius. El Partit dels Socialistes de Catalunya agrupa un conjunt humà que defensa una cultura política que creu en la democràcia com el sistema més eficient per a la llibertat, en la reforma i el progrés, en la regulació dels mercats per evitar desequilibris econòmics, i en la redistribució de riquesa per a la igualtat d’oportunitats. Sobre el model territorial, per una banda, el catalanisme ha estat sempre un factor de primer ordre en la política desenvolupada pel PSC i, per l’altra, el socialisme és una ideologia d’arrel europea vinculada a l’emancipació global i que traspassa fronteres. Aquesta connexió entre allò global i allò local, entre Catalunya i els agents territorials del seu entorn, és clau per al federalisme. En els últims temps, però, la relació entre Catalunya i Espanya s’ha deteriorat pel procés estatutari i per la posterior sentència del Tribunal Constitucional, per la falta d’un finançament just i per la falta d’entesa institucional i cultural a Catalunya. En paral·lel, ha augmentat l’independentisme, i el “dret a decidir del poble català” s’ha imposat de manera hegemònica. Per radicalitat democràtica, no es pot negar aquest dret a escollir.

S’hauria de tenir en compte que existeixen formes i escales coexistents de solidaritat humana que competeixen i interactuen, i que hi ha debats i interdependències socials i històriques que són, al mateix temps, més grans i més petites que la nació. Per tant, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenen dret a decidir i caldrà gestionar aquest exercici democràtic amb el respecte necessari a totes les posicions i sensibilitats. Hi estic a favor tant per principi democràtic com per pragmatisme: la funció més important de la política és buscar vies de solució als problemes. L’independentisme s’ha convertit en una proposta normalitzada de l’imaginari català i podria obtenir la majoria. No és realista pensar que podem seguir sense canviar res. La consulta o referèndum és un exercici de democràcia directa, en què s’han d’exposar els arguments a favor i en contra de les diferents propostes representades. El punt d’acord de tots i totes és que hi ha una majoria que està a favor de poder votar i, a més, que cal un nou model territorial perquè l’actual està esgotat. Amb l’ànim d’explorar aquest mínim comú denominador, crec que el debat s’hauria de centrar en dos camps. Primer, com es pot dur a terme la consulta i quins elements l’haurien de configurar. Segon, cada força política ha d’exposar i defensar legítimament el seu model territorial i polític. I crec que s’ha de fer confrontant arguments amb aquells que defensen la independència, el federalisme i els que defensen l’statu quo. Com afirmava Albert Camús, és demòcrata aquell que admet que l’adversari pot tenir raó, li permet expressar-se i accepta reflexionar sobre els seus arguments.

Es poden explorar dues vies per arribar al final del procés. La primera és cercar solucions d’acord amb l’articulat de la Constitució. Ja sigui en la delegació de competències a Catalunya prevista en l’art. 150.2 CE, o bé mitjançant la reforma de l’article 92 CE per incorporar-hi els referèndums d’abast territorial autonòmic. L’Estat ha d’obrir fórmules de pacte per trobar solucions i, fins i tot, legitimar aquest procés d’arrel ciutadana i democràtica. En aquests moments, no sembla factible aquesta via segons les declaracions del president Rajoy en aquesta matèria, però això no obsta que puguem dir, amb tota contundència, que el problema territorial no és unilateral i que el govern espanyol té la responsabilitat, i l’obligació, d’obrir espais de diàleg. La segona està liderada per la Generalitat i usa la llei catalana 4/2010 o la futura llei de consultes –actualment en tràmit parlamentari–. Encara que té més probabilitats de ser qualificada d’inconstitucional, permetria que el govern espanyol no s’hagués de mostrar proactiu i n’hi hauria prou amb un pacte de no-interferència. La pregunta, si bé ha de ser directa, clara i neutra, no es pot simplificar gaire. Existeixen diversos projectes territorials que han de tenir dret a decidir.

Catalunya ha de poder escollir des de la llibertat pròpia com es vol governar políticament i a quins pactes vol arribar amb Espanya i Europa. El federalisme és un corrent històric amb força a Catalunya, des de Pi i Margall fins a Rovira i Virgili, des de Rafael Campalans fins a Raimon Obiols. És una ideologia transversal que aposta per l’entesa i el diàleg i que funciona en països com ara els Estats Units, Suïssa i Alemanya. El model federal avui no disposa de suports majoritaris a Catalunya, però això no obsta per continuar argumentant-hi a favor amb el convenciment de construir ponts d’entesa, des de la llibertat, en un món de sobiranies compartides, respectant la posició de llibertat de Catalunya i, des d’aquesta posició, travar acords amb Espanya, Europa i el món. Sóc conscient que en un escenari social i polític polaritzat és difícil fer arribar missatges que parlen d’entesa, de pacte i de diàleg. Però la dificultat és allò que ens estimula a pensar i actuar, parafrasejant John Dewey, i ara seria deshonest sumar-se acríticament a corrents majoritaris. En conclusió, el diàleg és la via perquè tothom respecti el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya i aquest procés haurà de ser obert, integrador i fins i tot il·lusionant pel bé i la fortalesa del país.

Sílvia Paneque, El Punt/Avui, 22/09/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login