Josep Fontana: Dels bons i mals usos de les armes químiques

Josep Fontana: Dels bons i mals usos de les armes químiques

 

Com és ben sabut les armes químiques es van fer servir per primera vegada a la Primera Guerra Mundial, amb resultats equívocs, per la dificultat del seu ús, sotmès als canvis de direcció dels vents, en un camp de batalla. Una de les seves víctimes va ser el caporal Adolf Hitler, a qui van provocar una ceguesa temporal, i que ens assegura que va ser durant la seva estada a l’hospital quan se li va aparèixer la pàtria, demanant-li que la salvés.

L’escàndol que va produir l’aparició d’aquesta nova arma va ser la causa de què el 1925 es signés a Ginebra un protocol prohibint l’ús d’armes químiques i bacteriològiques. Un protocol que els Estats Units no van ratificar fins al 1975, ja que als seus militars no els acomoda que ningú de fora els controli. Tampoc es pot dir que els que l’havien ratificat, com Espanya, en fessin gaire cas. En 1925 l’exèrcit espanyol seguia usant gasos al Marroc, amb el suport entusiasta del rei Alfons XIII, que era partidari de “reducir a Abd el-Krim, recurriendo a los medios más violentos y sin preocuparse demasiado de vanas consideraciones humanitarias”, mitjançant “un bombardeo intenso y continuo de las tribus situadas en el corazón mismo del Rif, utilizando los gases más nocivos posible”. Les van seguir usant també els anglesos a les colònies, els japonesos a Xina o els italians a Etiòpia, el 1935.

Un dels misteris no resolts de la història de la Segona Guerra Mundial és el de saber per què els alemanys no els van utilitzar, malgrat que havien desenvolupat gasos més eficaços com el “sarin” -un nom format amb les inicials dels cognoms dels quatre científics que el van descobrir-, i que van arribar a construir a Silèsia una fàbrica que podia produir gasos tòxics en quantitat suficient per proveir l’exèrcit i l’aviació.

Els serveis d’intel·ligència nord-americans, l’O.S.S., pensaven que es podia deure a què els alemanys depenien en gran mesura de la tracció animal per al transport de guerra i no es podien arriscar a que la resposta dels seus enemics els paralitzés (no hi ha forma de fer-li utilitzar una màscara de gas a un cavall).

Però no s’entén que no els usessin als darrers moments de la guerra, quan podien haver frenat el desembarcament de Normandia en juny de 1944, llençant gasos sobre l’estreta zona en què havia de desenvolupar-se l’operació. De fet els aliats havien preparat a Gran Bretanya un proveïment de bombes químiques per actuar en represàlia i dissuadir-los de seguir utilitzant armes químiques, si, com temien, es decidien a fer-ho. No se sap tampoc per què no es va fer cas a Robert Ley, que proposava que es creés un “cordó sanitari” al llarg dels 750 km de la frontera amb la Unió Soviètica, contaminant el terreny de manera que impedís avençar els russos. El cas és que van conservar l’arsenal de bombes de gas, transportant-lo per ferrocarril i per barcasses per impedir que caigués en mans dels seus enemics, i que van exterminar els treballadors esclaus que restaven a Mauthausen per tal de mantenir en secret aquest episodi.

En acabar-se la guerra, nord-americans, britànics i soviètics es van apressar a fer-se amb els secrets de la química de guerra nazi, per tal de desenvolupar els seus propis arsenals. Els Estats Units, on el president Roosevelt havia impulsat la recerca d’armes químiques i biològiques des de 1943, van continuar produint i emmagatzemant noves armes durant molts anys. Deixant de banda les acusacions no demostrades respecte de què les haguessin usat a la guerra de Corea, o que les utilitzessin per arruïnar les collites a Cuba, el que és evident és que cal considerar com una arma química l’ “agent taronja” que es va usar àmpliament a la guerra de Vietnam, i que, segons la Creu Roja, va causar centenars de milers de morts i va provocar deformacions i malalties en els nens vietnamites, a més d’afectar amb càncer i malalties diverses a milers de veterans nord-americans d’aquella guerra.

Els Estats Units van seguir produint noves armes químiques i biològiques fins a 1969, després que un experiment a cel obert a Dugway Proving Ground, a Utah, matés 6.000 ovelles que pasturaven a uns cinquanta km, i que el públic s’escandalitzés en saber que l’exèrcit acostumava a desfer-se de les armes químiques sobreres o caducades transportant-les en trens per tot el país per carregar-les en vaixells que eren enfonsats al mar. Això es sumava a les condemnes internacionals que asseguraven que els nord-americans violaven a Vietnam la convenció de 1925 amb l’ús de defoliants que tenien conseqüències greus sobre els humans. Mogut per l’escàndol interior i per les condemnes internacionals, Nixon va decidir prohibir la continuació de l’experimentació de noves armes químiques, limitant la investigació a aspectes relacionats amb la defensa.

L’ambigüitat de la postura nord-americana en aquesta matèria va quedar clara pocs anys més tard, durant la guerra entre Iraq i Iran de 1980 a 1988, on els nord-americans afavorien Saddam Hussein, que era aleshores el seu protegit, i van acceptar que aquest utilitzés armes químiques contra els iranians i contra els kurds, amb el resultat de matances terribles. Encara que estaven convençuts que Saddam produïa aquestes armes amb materials que comprava a països occidentals, incloent-hi els Estats Units –a “American Type Culture Collection”, una empresa de biotecnologia que encara existeix-, no solament no van fer res per evitar-ho, sinó que, quan van saber que Iran es proposava denunciar Iraq a les Nacions Unides, es van donar instruccions al representat nord-americà a l’ONU per tal que aconsellés a les representacions de nacions amigues que no donessin una resposta positiva a la petició de condemna que presentaven els iranians, i que, en cas de no poder evitar que es tramités, s’abstingués en la votació.

Ningú no va denunciar aleshores al públic europeu l’horror del que estava passant, com no s’havien denunciat els efectes de l’ “agent taronja” al Vietnam, ni es van ensenyar fotografies de les víctimes, incloent els nens morts en territori kurd. Ben al contrari, quan un periodista independent com Robert Fisk, que en aquells temps escrivia per al Times, va voler explicar els horrors que havia vist, el periòdic va rebre un avis del ministeri d’Afers Exteriors britànic advertint-li que aquella mena d’articles “no eren útils”.

Està clar que això de les armes químiques no es el mateix quan les fa servir un amic, que quan les usa un enemic. La sort de les víctimes s’oculta en uns casos, i s’utilitza per a efectes de propaganda, en els altres. Hi ha bons i mals usos de les armes químiques, i víctimes que s’exhibeixen per tal de justificar una política destinada a produir més víctimes, i altres que es procura ocultar i oblidar.

Josep Fontana, La Lamentable, 02/09/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login