Antoni Puigverd: L’art d’intimidar

Antoni Puigverd: L’art d’intimidar

 

Fa uns cinc anys vaig rebre un SMS d’un número que no constava entre els meus contactes: “Conversant al restaurant tal amb el polític qual”. “Qui ets?”, vaig repreguntar, estupefacte. “José Zaragoza”, va contestar. Reconec que sóc un ingenu: acostumat a l’omnisciència de l’alcalde Nadal a Girona, que es divertia (i es continua divertint) sorprenent-te pel carrer amb frases del tipus “ahir eres al cinema tal amb tal persona”, no em va estranyar que Zaragoza tingués notícia d’un dels habituals dinars entre polítics i periodistes; oi més quan, al petit món barceloní, Zaragoza era descrit com un simpatiquíssim i alhora sarcàstic col·lega dels seus adversaris.
No tinc ara tan clar, ho dic amb franquesa, que Zaragoza hagués obtingut aquella informació (d’altra banda, completament innòcua) mitjançant un irònic intercanvi de xafarderies amb un adversari. I és que una única evidència sembla emergir de la confusa polseguera política i judicial que està generant la gravació per part d’uns detectius del dinar entre Alicia Sánchez-Camacho i l’amant d’un fill de Pujol. I és aquesta: que José Zaragoza mantenia una gran intimitat amb la tristament famosa agència de detectius Método 3, una intimitat de la qual el polític socialista en treia el dubtós profit d’una certa capacitat d’intimidació política i personal. La política com a art d’intimidació.

Una intimidació que estava en sintonia amb la seva visió estratègica. En efecte, Zaragoza va destacar en el seu lloc de comandament socialista per la seva formidable capacitat d’impedir el joc del rival (inclosos, naturalment, els adversaris interns: els obiolistes). És un mestre d’allò que en futbol s’anomena: “faltes tàctiques”. El seu èxit va ser enorme, però sempre en negatiu : “Si tu no hi vas, ells en tornen”. Amb Zaragoza, el PSC i l’esquerra cultural van aconseguir treure el màxim profit d’una vella dèria: l’antipujolisme. Més fàcil que construir una alternativa era procurar la demolició de l’adversari (que els havia sabut guanyar la partida ja als anys setanta). Fer desaparèixer Pujol del terreny de joc ha estat l’obsessió del PSC (només Maragall va assajar, sense suports, i sense sort, una estratègia constructiva). Alumne avantatjat d’aquesta escola, José Zaragoza va esgotar un recurs únic: la demonització de l’adversari. El PSC hi va guanyar molt jugant al contraatac, però es va despreocupar d’elaborar un discurs original i suggestiu.

No és només el PSC, és també el seu entorn mediàtic i cultural. Actua ara com el gat panxa enlaire. Critica amb desimboltura i voldria destruir, però no sap construir. La impotència del PSC en aquest moment històric fa fins i tot mal d’ulls: emparedat entre el bloc espanyolista i el bloc sobiranista, critica i critica, s’oposa i s’oposa; però la tercera via que sempre, en teoria, ha abanderat, està per fer. D’aquells jocs, aquestes penes.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 06/09/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login