Maria Badia: Quan la responsabilitat es confon amb la covardia

Maria Badia: Quan la responsabilitat es confon amb la covardia

La crisi a Síria ens posa davant del mirall de les nostres contradiccions i mancances.

Queden pocs dubtes sobre l’ús de gas sarín com a arma letal contra més d’un miler de sirians. Tampoc no sembla que hi hagi gaires dubtes sobre l’autoria de la massacre. L’ús de armes químiques és condemnat pel protocol de Ginebra del 1925 i prohibit per la Convenció del 1993 que preveu que aquest ús comporti una intervenció directa de la comunitat internacional amb l’aval de l’ONU o sense.

Tot i així, el Consell de Seguretat de l’ONU no ha pogut arribar a un acord per a una intervenció en la regió pel “niet” de Rússia i el “bu” de la Xina, aliats d’Al-Assad.

David Cameron, alineat amb els Estats Units per a una acció militar a la zona, ha de recular perquè el Parlament britànic li ha denegat el permís.

Obama, davant la manca de suport per part de l’ONU i el Regne Unit, ell també decideix –encara que no en té cap necessitat– fer la consulta a la Cambra de Representants i al Senat dels EUA, amb alguns interrogants sobre si obtindrà el suport o no d’una cambra de representants amb majoria republicana.

La Casa Blanca també intenta aconseguir el suport de la Lliga Àrab i es troba amb l’Aràbia Saudita a favor però amb Egipte en contra.

França, per la seva banda, s’està plantejant portar-ho a deliberació a l’Assemblea Nacional francesa per actuar, en tot cas, amb el suport parlamentari.

A Síria, des de l’oposició, Ahmad al-Jarba, líder de la Coalició Nacional, demana una operació internacional i denuncia l’ocupació de Síria per part de tropes iranianes. Però com que l’exèrcit sirià lliure es veu desbordat per grups islamistes integristes, l’aixecament de l’embargament d’armes per ajudar-los topa amb la dificultat per controlar la traçabilitat de les armes i el risc que arribi a mans dels gihadistes d’Al-Qaida, que també es troben a la zona.

Els opositors lluiten contra un “tirà”, un règim brutal però laic que es presenta com a mur de contenció contra els integristes.

En aquest panorama, Occident es podria trobar a Síria ajudant els mateixos islamistes contra els quals lluita a Mali o a l’Afganistan.

Realment el tauler del Pròxim Orient és tan terriblement enrevessat que res no garanteix que una intervenció per part d’Occident serveixi als objectius d’evitar més morts i massacres. No fer res comporta també grans riscos pel que fa a l’escalada en la utilització d’armes químiques.

Per això, els dubtes tant per part del Govern dels EUA com de França són més que raonables i s’haurien d’entendre com de prudència i responsabilitat i no com s’han afanyat alguns règims a titllar-los com una mostra de por o covardia.

Ara bé, que la comunitat internacional no pugui actuar per parar una guerra que ja suma més de 100.000 morts i en la qual la darrera setmana més de 1.000 persones han estat gasejades posa de manifest les mancances de les eines que aquesta comunitat té a l’abast per defensar la pau i la dignitat.

¿Quants anys fa que estem parlant de la reforma de l’ONU per fer-ne una institució que pugui servir els objectius amb els quals s’ha compromès?

Per una manca de poder de decisió, els conflictes s’eternitzen i fan cada vegada més difícil aturar, amb garanties, les vulneracions dels drets humans en els diferents fronts oberts avui existents.

Per la seva banda, la Unió Europa està basada en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de dret i els drets humans. I a la vegada està compromesa en la promoció d’aquests valors amb la resta del món.

¿Com pot garantir el compliment d’aquests compromisos, si les institucions que li han de donar cobertura tenen una manca de credibilitat i/o d’autoritat?

Avui tornem a veure la feblesa d’una política exterior i de defensa europea que pugui donar una resposta unànime a la massacre a Síria.

Quan fa qüestió de mesos que el règim d’Al-assad bombardejava amb avions Mig la seva població, es va estar discutint si es creava una zona d’exclusió aèria que pogués evitar l’actuació dels bombarders sirians. No es va arribar a cap acord i l’escalada del Govern ha anat en augment, amb l’ajuda dels grans aliats Iran Rússia.

En una compareixença a la comissió de Comerç Internacional del Parlament EuropeuPascal Lamy, quan encara era director de l’OMC, digué que per fer front amb garanties als reptes d’una governança internacional calien organitzacions basades en el lideratge, l’eficiència i la legitimitat, i que cap de les que existeixen reuneixen ara aquests tres requisits.

Aquest és un dels grans obstacles a l’hora de complir amb els nostres deures i amb els valors amb els quals ens hem compromès.

Avui o demà caldrà prendre una decisió sobre Síria, ¿però sobre quines bases, amb quins suports, amb quines garanties?

Maria Badia, Des del pla país, El Periódico, 04/09/2013

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login