Jordi Martí: No és això, company

Jordi Martí: No és això, company

 

Lamento haver d’irrompre avui a les pàgines d’opinió d’EL PERIÓDICO però l’article que dilluns signava en aquest diari Antonio Balmón no m’ha deixat gaire marge. Qui em coneix sap que sóc un gran defensor del debat polític, de la confrontació pública d’idees per molt allunyades que aquestes semblin estar. Com a integrant de l’Executiva del PSC, sempre que ha estat necessari, he defensat i argumentat en aquest marc els meus punts de vista. És per això que la lectura d’El dret a existir del PSC ha estat com una bufetada d’inici de curs. Sincerament, em costa entendre l’agror que destil·la aquest escrit. En la política -que ho és tot menys una ciència exacta-, qualsevol idea ha de poder estar sotmesa a la crítica, però hi ha un límit que mai s’hauria de superar: substituir les raons, els arguments, pels atacs personals.

Al PSC hi sobra gent però no sobren les seves idees. L’afirmació de Balmón és senzillament terrible. Sí, puc arribar a imaginar una situació en què a algú se’l convidi a marxar per les seves idees: no hi ha lloc, per exemple, per a qui expressi idees discriminatòries envers qualsevol col·lectiu de la societat. Però si les idees no són el problema, el motiu de l’exclusió és infantil: perquè algú senzillament no m’és simpàtic. I arribats a aquest punt, una pregunta: ¿qui és ningú per atribuir-se la capacitat de distingir entre bons i mals militants? Si alguns atributs de la condició humana com la vanitat o mirar per un mateix són raó per excloure algú del PSC, ¿no haurem d’acabar marxant-ne tots? Els arguments de sorra de Balmón, lamentablement, es perden entre els seus dits i és per això que acaba recorrent a l’atac personal, titllant destacats dirigents del socialisme català de professionals de la polseguera. Lamentable.

Ens diu Balmón que al PSC se li ha acabat l’hora del pati i que cal tornar a l’aula, on toca acció i una sola veu. Més enllà de la tristesa que em produeix l’ús de la metàfora educativa -les aules són avui en dia un immens escenari de la diversitat de la societat catalana-, vull insistir que només existeix una manera d’anar afinant una posició comuna, a les antípodes del seu article: diàleg, diàleg i diàleg. Antonio, si realment estàs convençut que totes les idees que conviuen al PSC hi tenen cabuda, el discurs ha de ser compartit i acordat. Aquesta és la tradició del PSC, la base dels seus èxits: la d’un partit que s’ha forjat teixint complicitats entre sectors socials ben diferents i punts de vista ideològics diversos. Certament, amb tensions inherents a aquesta pluralitat, però amb el convenciment permanent que sempre hi falta gent i no hi ha sobrat mai ningú. En un partit que s’ha anat empetitint fins a extrems preocupants, imposar la democràcia interna de manera sistemàtica com a mètode per fer callar els díscols o directament convidar-los a marxar és renunciar a aspirar al lideratge de la societat. El partit sense amos que defensaven els fundadors significa entendre la direcció des del lideratge i no des de l’autoritarisme.

Passar-se a l’enemic

L’article de Balmón recolza sobre un altre argument preocupant: els culpables de la situació actual del PSC són els que ens van ficar «en un forat immens» -suposo que es refereix als set anys de Govern de progrés a Catalunya- i, a sobre, alguns d’aquests mateixos responsables són els que ara li neguen al partit el dret d’existir. ¿Ens està dient Balmón que els set anys de govern d’esquerres, amb el president Montilla inclòs, constitueixen el forat negre del socialisme català? És del tot saludable mantenir una actitud crítica amb la pròpia acció de Govern, però arribar fins a aquest extrem és passar-se a l’enemic. És el pitjor servei que es pot fer a la recuperació del socialisme al nostre país i el millor argument per als nostres adversaris. És cert que durant aquells anys hi va haver errors -forçar la caiguda dePasqual Maragall després d’haver permès el pacte de Zapatero amb Mas en relació amb l’Estatut, n’és un-, però pensar que els mals d’avui únicament són l’herència del tripartit és escapar-se de la responsabilitat amb el present. Antonio, no és això, company, no és això. Menys buscar culpables i més bastir ponts de diàleg; menys atacs a deshora i més raonaments sòlids; més debat i pluralitat i menys autoritarisme. I, ara més que mai, més primàries.

Una breu referència a Barcelona. La nostra ciutat ha estat, sens dubte, l’espai de síntesi del socialisme català, allà on el PSC ha modelat el seu perfil singular que el va acabar duent al Govern de Catalunya. La societat barcelonina, amb tota la seva infinitat de matisos, ha estat el brou de cultiu d’un partit d’esquerres d’ampli espectre, capaç de sumar i agregar tots els col·lectius que anhelaven justícia social i una ciutat vibrant i cosmopolita com a capital de Catalunya. El lideratge indiscutible de Maragall va estar acompanyat de gent com araMarta Mata, M. Aurèlia Capmany Oriol Bohigas, però també d’altres com per exemple Antonio Santiburcio, Juanjo Ferreiro, o Paco Narvaez. Molts pensen que el temps del PSC s’ha acabat i que l’actual tensió entre Catalunya i Espanya liquidarà el socialisme català tal com es va forjar l’any 1978. Les taral·lejades dues ànimes condemnades a viure separades per sempre més. M’entristeix veure que mentre Balmón assenyala culpables i assegura que al PSC hi sobra gent oblida la feina que cal continuar fent: més que mai es necessiten forces d’esquerra capaces d’agregar al màxim en una societat cada vegada més plural. És, cal insistir-hi, la tradició genuïna del PSC, la que va unir construcció nacional i justícia social, de la mateixa manera que va articular una aliança entre les classes populars i els sectors més dinàmics de la societat. Això és el que van fer, entre altres coses, totes aquestes veus que aquests dies irriten el número dos del PSC. Renunciar al seu capital és no entendre la importància de la tradició d’un partit polític com el nostre.

A Barcelona hem encetat encertadament un camí que cal que es traslladi també a Catalunya: les primàries obertes per a l’elecció del candidat a l’alcaldia. Hi ha qui creu que és un bon mètode per a temps de calma. A mi em sembla que precisament quan hi ha debat viu, amb alternatives i estratègies diferents, el millor camí es donar la veu al ciutadà. Catalunya necessita, sobretot en els temps actuals, un PSC fort que no s’abraci a cap bandera, sinó als anhels i les necessitats dels ciutadans que aspira representar. Com més siguem, més ens hi acostarem.

Jordi Martí, El Periódico, 28/08/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login