Joan Brunet i Mauri: Àngel Llobet i Díez

Joan Brunet i Mauri: Àngel Llobet i Díez

 

El temps passa rabent, i en el seu ràpid transitar les persones neixen, creixen i un dia desapareixen. És llei de vida. En qualsevol cas, darrera el seu pas, sempre deixaran petjada del seu trànsit entre nosaltres. La deixen entre les persones del seu entorn familiar, que per això sentiran molt més la seva absència. Però que sigui així no priva que hi hagi persones, que per la seva dimensió i per la seva projecció humana, la seva absència es deixi notar més enllà del seu cercle afectiu estricte. Són persones la desaparició de les quals marquen un final d’etapa pel seu testimoniatge, per les seves conviccions, pel seu esperit de servei i de compromís amb la societat, per la seva passió al servei del país…

Ahir ens deixava una d’aquestes persones que els que hem tingut la sort de tractar-lo mai més no podrem oblidar: l’Àngel Llobet i Díez. La notícia de la seva mort m’arribava tard, molt tard anit, a través d’una trucada telefònica d’aquelles que quan es produeix a hores poc habituals ja imagines que no és portadora de bones notícies… Dissortadament, aquella trucada no n’havia de ser l’excepció, i després d’un lacònic “l’Àngel ha mort”, les imatges i els records començaren a amuntegar-se i a desfilar desordenadament davant meu, talment com si d’una accelerada projecció es tractés.

No recordo en quin moment vaig conèixer a l’Àngel. Això sí, fa molts anys. Des de llavors les nostres vides havien de tenir molts punts de trobada, tant en l’àmbit personal com en el social, polític i professional. En qualsevol cas, a l’Àngel el devia conèixer en la nostra etapa comuna a l’escoltisme, encara que no n’estic segur que fos així… Sí que sé, però, que d’ell n’he tingut sempre una mateixa i nítida percepció com la persona tenaç i perseverant que ha estat. I m’adono, quan això escric, que són precisament aquests dos adjectius els que segurament defineixen millor el seu carácter, la seva manera de ser. Tenacitat i perseverança que li han permès transitar pels més difícils viaranys de la vida, i assolir les fites que ell es proposava, sense defallir mai, a despit de les incomprensions contra les quals va haver de lluitar.

Sentirem la seva absència. Ens costarà acostumar-nos a no tenir-lo a prop ni a sentir el seu escalf, ni la seva empenta i entusiasme a l’hora de treballar en qualsevol nou projecte, també ara quan s’acabava de jubilar professionalment parlant, i al cap hi tenia nous reptes. Trobarem a faltar el seu consell savi i oportú, la seva comprensió, el seu cop a l’espatlla d’ànim, la seva bonhomía i generositat, i perquè amagar-ho, també els seus cops de geni i de sortides que a vegades no acabàvem de comprendre del tot…

Gràcies, Àngel, per haver estat com has estat, i gràcies per haver-nos deixat compartir amb tu projectes i il·lusions pels quals continuarem treballant.

 

Joan Brunet i Mauri, Blog Cercle pel Coneixement, de Joan Brunet i Mauri, 28/08/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login