Carles Ferreira. D'àguiles i de Populars: fent memòria

Carles Ferreira. D’àguiles i de Populars: fent memòria

 

L’atzar va voler que el 18 de juliol de l’any en curs -fa un mes i escaig- el govern d’Espanya adjudiqués per valor de 214.847€ la restauració de la façana del Valle de los Caídos. Es veu que el monument, construït per a “perpetuar la memoria de los caídos de nuestra gloriosa Cruzada” necessita uns arranjaments, una posada al dia que sàpiga estar a l’alçada de la nova eclosió d’un romanticisme nacional-catòlic que, religiosament, sembla que professen alguns dels joves addictes al règim (al del PP, és clar).

Segons les notícies aparegudes en els darrers dies, hem sabut que alguns dels integrants de les Nuevas Generaciones (NNGG) del Partit Popular li han agafat el gust a això d’aixecar el braç i lloar “tiempos mejores”. De ben segur que l’abjecció del gest no supera a la del subjecte, però seria injust responsabilitzar-lo íntegrament d’aquests atacs de nostàlgia. Parafrasejant la cèlebre ocurrència sobre els nazis, tothom sap que un franquista és el que segueix les idees de Franco; i un anti-franquista, el que les entén. En tot cas hauríem de buscar culpables o bé en la capritxosa genètica, que no tracta a tothom de la mateixa manera; o bé en certs entorns educatius, l’eficàcia dels quals és inversament proporcional al nombre de vegades que un jove Popular entona el cara al sol al llarg del dia.

Més enllà de la sàtira i també -deixeu-m’ho apuntar- del respecte que sento cap a aquells joves del Partit Popular que, deixant de banda les profundes discrepàncies ideològiques, es defineixen com a demòcrates; cal denunciar les vegades que calgui aquests fets penosos. És greu, molt greu, que entre les files de la formació que està dirigint el país es dugui a terme aquesta apologia d’un règim assassí que, en contraposició a la “normalitat” amb què el visqueren alguns; molts d’altres restaren encadenats en una mena d’estat d’excepció permanent. Amb por, amb presó, potser amb mort.

La resposta a aquest aixecament de braços, però, ha estat una tova reprimenda dels responsables del partit que, com ens tenen acostumats darrerament, han invocat la sacrosanta constitució -que per cert, no van votar per massa progressista- i la legalitat vigent. Què hagués passat si els joves del PP de Bolullos (Huelva), enlloc de publicar al seu Twitter “Franco ha muerto #FrasesQueNoDeberíanExistir“, haguessin deixat anar un “Gora ETA militarra” o quelcom per l’estil?

És precisament aquesta dèbil o quasi inexistent condemna del franquisme en el discurs públic espanyol la que propicia aquestes actituds apologistes. L’acceptació tàcita o implícita del règim anterior per part d’uns i la prudència excessiva per part d’altres adoba el terreny per a què ressorgeixi la nostàlgia.

Ara que ens bombardegen amb un arsenal d’articles sobre procés constituent, canvi de règim i ruptura dels consensos de la transició caldria que abordéssim també l’aspecte històric: cal revisar la nostra memòria col·lectiva per a poder impulsar aquests profunds canvis que necessita Espanya sense arrossegar el llast del silenci amb el qual hem caminat durant quaranta anys. No es tracta de reescriure la història, ni de manipular-la, ni d’obsessionar-nos amb ella. Es tracta senzillament de dur-la a la superfície. I es tracta també, sense maniqueismes de cap tipus, de tenyir-la d’ètica per a recordar millor.

 

Carles Ferreira, El blog d’en Carles Ferreira, 25/08/2013

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login