Joaquim Nadal: Els socialistes de Catalunya

nadal 100

Joaquim Nadal: Els socialistes de Catalunya

 

El debat sobre el PSC és avui un debat molt contaminat. S’hi aplica una tensió esquizofrènica marcada pel voluntarisme dels que, amb raó, el consideren una peça imprescindible per a la vida política catalana, i els que voldrien destruir-lo fins a les seves mateixes arrels. En un context de cinisme exacerbat és, fins i tot, molt possible que uns i altres siguin els mateixos i que la raó els dugui a verbalitzar la importància del paper integrador i cohesionador del socialisme català, i la passió els dugui per contradicció a no poder suportar la seva existència. Aquests trobarien una síntesi raonable si, fent un balanç positiu i molt favorable de la història del PSC, en la transició i en els primers anys de la democràcia, es pogués donar per liquidat i amortitzat. Segons ells, el PSC ja hauria acomplert el seu designi històric, la seva missió de pont i fusió de les diverses sensibilitats i ànimes en benefici de la convivència, la cohesió i la solidaritat, i ara ja es podria donar per extingit, com una nosa que cal apartar.

Resulta, però, que en el sistema polític català, el sistema de partits, en el present i en el futur, hi haurà i hi haurà d’haver un partit socialista. Fins i tot en el supòsit d’una Catalunya independent. Ni tots els huracans del sobiranisme transversal seran suficients per liquidar una ideologia i un projecte que, justament en els seus orígens, sumava tots els ingredients de la complexitat de la societat catalana de la transició i tot el bagatge històric de les diferents temptatives socialistes al llarg del segle XX. Durant molts anys, els fils que va unir el congrés d’unitat (1978) no van grinyolar, o no gaire. Més aviat l’onada favorable de superació del franquisme va decantar, molt ràpidament, la societat espanyola i també, en part, la societat catalana cap a una superació del centrisme, hereu del franquisme desintegrat, i un predomini de les opcions d’esquerres i de centreesquerra. Els resultats de les eleccions generals de 1982, i l’ascens fulgurant de la figura de Felipe González, van situar el socialisme a la cresta de l’onada i van afavorir un procés d’alta concentració de poder en el món local i, també, a l’esfera del govern espanyol.

Aquesta circumstància va permetre que el conjunt d’aportacions socials i ideològiques al socialisme català arribessin a una convivència còmoda, sense conflicte aparent. Fins i tot era possible modular els discursos en funció de quines eleccions es tractessin, amb el peu forçat, és clar, de guanyar totes les eleccions menys les autonòmiques, que apareixien com una anomalia. Era perfectament possible un accent radicalment catalanista en la perifèria del territori i un discurs més moderat a l’àrea metropolitana. Els sentiments barrejats, els accents i els orígens, les llengües i les tradicions polítiques, sumaven. Es va construir, així, un context social d’igualtat i tolerància, de convivència, de vocació compartida, de plurilingüisme actiu, amb reconeixement oficial, educatiu i administratiu de la llengua pròpia i l’ús compartit de la llengua catalana i castellana.

El projecte maragallià i l’Estatut de 2006, fins i tot l’experiència avortada en part dels dos governs de progrés, seria el paradigma i la síntesi d’aquesta convergència socialista sense conflicte a les bases i amb una confrontació solapada a les cúpules. Mai, però, durant aquest temps, ningú no va haver de triar entre dues fidelitats. L’alternativa real que José Montilla li va formular a Zapatero (si hem de triar entre Catalunya i el partit triarem Catalunya) no va arribar a trencar aquest consens de principi. Però portava larvada la consciència d’un moment terminal. Si fallava el pacte estatutari, si el Tribunal Constitucional dictaminava contra el pacte de 2005 i de 2006, quan això passés ja no hi hauria camí de retorn. Caldria triar. El problema, doncs, és que quan ha arribat l’hora de la veritat i ha calgut triar, el PSC massa sovint s’ha equivocat en la tria, decantant-se per una posició conservadora, cautelosa, per no trencar. I fins i tot quan finalment, en algun moment, ha decidit trencar, ho ha fet a mitges i amb un moviment en fals que li ha generat més desgast que reconeixement.

Aquest és el punt d’un tombant històric. El període de temps que va de juliol de 2010 a setembre de 2012 marca una convulsió en la societat catalana. L’eix de l’hegemonia política s’ha mogut i desplaçat cap a noves majories socials, per primera vegada obertament orientades al sobiranisme. El PSC no ha reaccionat davant la situació. Temorós de perdre les bases electorals més directament lligades a la tradició del socialisme espanyol ha començat a perdre per molts altres costats. Ha sigut, potser, la demostració que la unitat havia fet la síntesi imperfecta. Però, avui és possible mantenir-se fidel a aquelles bases i, alhora, ser obertament partidari del dret a decidir? Crec justament que sí i que defugint tota ambigüitat, un PSC decantat cap al dret a decidir s’erigeix en la garantia de la pluralitat, de la transversalitat i de la llibertat del procés.

A condició, és clar, que es sigui implacable en la denúncia de fets que com en les darreres setmanes han rebut una resposta tèbia del PSC: tebior contra l’atac que és la imposició de l’objectiu de dèficit, tebior contra la llei de governs locals espanyola i tebior contra les mesures educatives i culturals del ministre Wert. Més preocupats per no semblar escolanets de CiU s’ha criticat més el capteniment del govern català que la contumàcia del govern espanyol. Però justament en aquests temes, una radicalitat del PSC contra les iniciatives del PP seria una iniciativa d’esquerres en un panorama ple d’orfandat. Denigrant els governs de progrés, abjurant de la legislació estatutària o de la llei d’educació, hem aparegut com desvinculats d’un passat que ens honora i que reivindicant-lo potser podríem obrir l’escletxa de la nostra pròpia reivindicació com a socialistes i com a catalans. És a dir, inequívocament com a socialistes de Catalunya. Per això crec que l’obertura a favor del dret a decidir propiciava un espai al socialisme català que podia ajudar-lo a ressituar-se. Temo que les coses no aniran per aquí.

Joaquim Nadal, El Punt/Avui, 24/08/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login