Pere Oriol Costa. Fòrum Cívic: Per una esquerra catalana, forta i majoritària.

Pere Oriol Costa. Fòrum Cívic: Per una esquerra catalana, forta i majoritària

Document de treball

 

 1. La crisi econòmica i política

Catalunya ha iniciat un camí que genera fortes esperances però que no està exempt de riscos. Cal treballar fort en sentit unitari per arribar a exercir el dret a decidir. Aquest camí no s’ha de recórrer sense l’ impuls d’una esquerra forta i majoritària perquè els valors de l’esquerra es mantinguin sempre en primer pla. Estem ancorats en una paràlisi econòmica que afecta molt negativament a la gent de Catalunya. Reactivació de l’economia per generar ocupació i dret a decidir: aquests són les dues qüestions que el Fòrum Cívic inscriu prioritàriament en la seva agenda.

La crisi econòmica iniciada el setembre de 2008 sembla haver-se estancat en una situació crònica. Els debats inoperants i les propostes de reactivació provinents d’instàncies internacionals que sempre queden sense concreció van servint de cortina de fum per difuminar l’inexorable desgast econòmic de la classe mitjana, un cop desactivat el sector del treball que ha estat sotmès a un implacable procés de desregulació.

El panorama és desolador. La taxa d’atur està per sobre el 27% i entre els joves el percentatge dels que no tenen treball supera el 50%. Els sous han estat retallats fins el punt que la paraula mileurista ens evoca una època en què les coses anaven millor.

Aquesta situació ha generat una manca d’esperança de que les coses es redrecin que ha actuat com un ressort per fomentar l’emigració de treballadors sobretot de joves ben preparats. Entre 2008 i 2013 les persones amb passaport espanyol residents a l’estranger han augmentat un 58% i la xifra d’emigrants ja es situa al voltant dels 2.000.000.

La crisi social adopta noves dimensions creant i engrandint zones de pobresa on els més malparats són els infants. A moltes escoles es detecten problemes de desnutrició quan els avis no poden actuar com a recurs econòmic supletori. S’estan produint retallades sagnants en tot l’univers de l’estat del benestar que havíem anat construint amb tanta cura. Malalts, discapacitats, matrimonis joves, estudiants i altres col·lectius de risc estan patint les conseqüències d’unes retallades que ens retornen a mig segle abans. L’últim episodi d’aquest procés és l’anunci de preparació d’ajustos en les pensions dels jubilats, una acció situada entre l’ incompliment de contracte i l’ espoli directe de l’Estat a la gent gran.

El govern espanyol es manté paralitzat a l’hora de treballar per la reactivació econòmica i només actua per defensar els interessos de l’oligarquia avançant paulatinament en la privatització dels dos sectors més sensibles de l’estat  del benestar que encara presentaven resistència, educació i sanitat. Privatitza, retalla, desregula, demana préstecs i accepta passivament que des de l’exterior i des de centres de decisió no elegits democràticament pels ciutadans, com el Fons Monetari Internacional o el Banc Central Europeu, es dictin polítiques que van fent cada cop més penosa la vida quotidiana.

Mentrestant el sector financer segueix amb la seva pròpia dinàmica depredadora, pilotat per una minoria extractiva i sense ànima que es segueix repartint sous escandalosos, primes exorbitants i jubilacions pròpies de persones sense decència. Després de la fallida provocada per la participació en la creació de la bombolla financera, desnonen a la gent que no pot pagar unes hipoteques sobredimensionades, fusionen entitats, acomiaden treballadors i financen les seves pèrdues amb les intervencions públiques sense utilitzar aquests diners, que l’Estat els canalitza des de Brussel·les amb l’aval de tots els contribuents, cap el que hauria de ser la seva missió principal que és atorgar crèdit a les empreses a fi de contribuir a la reactivació econòmica del país.

Financers, polítics i alguns empresaris componen el quadre de la corrupció política i econòmica que afecta a tot el sistema, que ens resta credibilitat a l’exterior i augmenta la indignació de la població per l’aparent impunitat amb què tot això es va desenvolupant davant dels nostres ulls.

La gent ha deixat d’acceptar un perfil de partits polítics convertits en entitats poderoses i incontestables que creixen per cooptació, tancades en els seus búnquers des d’on dicten de forma opaca les regles de la vida col·lectiva. Però sobre tot, la gent ha deixat d’acceptar la connivència entre polítics, financers i determinats sectors empresarials que han provocat uns nivells de corrupció individual i de partit que poden posar en perill el mateix sistema democràtic si no trobem ràpidament els camins necessaris de neteja i redreçament.

A Catalunya, la crisi és especialment negativa. El deute acumulat pel govern de la Generalitat es deu en gran part al desequilibri de les balances fiscals amb Espanya que ens imposa des de sempre unes transferències de diners a l’Estat molt superiors al que aquest ens torna. Això sumat a la impossibilitat de que Catalunya pugui recórrer al crèdit directament, fa que les retallades aquí siguin especialment exigents i que el govern de l’Estat, l’únic que ens pot fer transferències de diners ens sotmeti a un xantatge i una agressió permanent. D’una banda, els fons arriben amb retard i amb comptagotes, cosa que obliga a que el Govern català aparegui com un morós habitual per fer front tard i malament a les seves obligacions econòmiques. D’altra banda, el govern d’Espanya segueix en la seva línia d’agressió a Catalunya i a les seves institucions. Els exemples més recents són la nova llei d’Educació que desautoritza la immersió lingüística i el canvi de denominació del català parlat a la Franja de Ponent que oficialment ha passat a dir-se LAPAO.

Cal assenyalar també que l’enfocament lliberal conservador que el Govern de la Generalitat dóna a la gestió de la crisi provoca que la Conselleria de Sanitat i els que dirigeixen Ensenyament i Universitats aprofitin aquests anys de crisi, igual que fa el govern espanyol del PP, per canviar l’actual model públic i transformar-lo en un sistema de gestió on els interessos dels privats i dels que busquen fer negoci amb la Sanitat i amb l’Ensenyament vagin situant-se en primer pla.

Per intentar comprendre la crisi a Catalunya d’una forma més completa cal tenir en compte però un element certament contradictori que es contraposa al pessimisme de l’ambient: La demanda del dret decidir que aplega al 80% dels catalans, de forma transversal, fa que la crisi es combini amb un sentiment d’esperança posada en una Catalunya que de forma lliure ha decidit escriure el seu futur.

 

2. Desfeta de l’esquerra històrica

La Revolució Neoliberal conservadora ha estat el fruit d’una tasca sistemàtica de caire conspirador impulsada i finançada pel capitalisme nord-americà més extremista des de la dècada dels setanta i que ha tingut com a grans impulsors ideològics els think thanks de la dreta. Com ha escrit Gerges Lakoff, referint-se a ells, els més petits i eficaços tenen uns pressupostos entre els quatre mil i els set mil milions de dòlars a l’any. Les operacions grans arriben als trenta milions anuals. Contracten intel·lectuals, inviten talents, tenen cents d’investigadors i especialistes en màrqueting ideològic i van construint capital humà en forma de contractes de treball, beques, estades d’estudis, creació de xarxes de contactes. Així és com van crear i continuen generant el cos ideològic neoliberal.

Quan Margaret Thatcher i Reagan arriben al poder no solament s’accelera la caiguda del comunisme, amb les grans inversions americanes en armament a les quals la URSS no pot respondre, sinó que de forma sistemàtica des de l’entorn dels seus governs es combat i ridiculitza tot el que sigui públic. Disminueixen el poder dels Estats creant un clima asfixiant en favor de  la desregulació per donar llibertat total als mercats i privatitzen les empreses públiques propietat dels ciutadans, a Estats Units, a Europa i per extensió a Amèrica Llatina i a alguns països d’Àfrica i Àsia.

La desregulació sense fre dels mercats va culminar amb la crisi de les subprimes i l’enfonsament d’importants financeres nord-americanes. Aquest fet que va tenir una gran repercussió a tot el món, vist ara en perspectiva, va ser la porta de les retallades, de la devaluació de la força del treball i de l’actual expropiació dels estalvis de la classe mitjana.

Per desgràcia l’onada ideològica neoliberal també va penetrar i va transformar en part el socialisme democràtic. En una majoria de partits de la Segona Internacional es van imposar les corrents socialistes-liberals i aquests partits algunes vegades des del govern van imposar l’ajust neoliberal perdent en aquest viatge les senyes d’esquerra que sempre havien caracteritzat al socialisme democràtic. Cal reconèixer que molts partits socialistes en els últims anys han aplicat polítiques elitistes a gairebé tots els països en els quals han governat provocant l’augment de les diferències entre rics i pobres i, en el sí de les empreses han permès l’augment de les diferències entre els sous més alts i més baixos. Han rebaixat fiscalitats als rics. Han privatitzat béns públics. Finalment han protagonitzat retallades socials. Determinats líders del socialisme dominant han passat sense cap escrúpol del Govern als Consells d’Administració de grans empreses. El propi ex canceller alemany Schröder va reconèixer que no havia fet res diferent de la dreta uns mesos abans d’acceptar un càrrec de remuneració milionària a la gasística russa Gazprom.

Naturalment els electors han anat abandonant les seves preferències pels partits d’esquerra tradicionals. A Itàlia el PSI es va dissoldre el 1994 perquè totes aquestes pràctiques polítiques es creuaven amb la corrupció dels seus líders. El 2011 el PSOE va obtenir a l’Estat Espanyol el pitjor resultat de la seva història. El Labour també ha obtingut al Regne Unit els pitjors resultats de la seva història des de 1931. A Grècia, Holanda, Suècia i Àustria les desfetes es van produir entre el 2009 i el 2012.

El PSOE actual no millora les seves expectatives de vot ni des de l’oposició. El seu Secretari General no aconsegueix fer oblidar que va ser al govern de Zapatero l’executor de les primeres retallades socials. I cal reconèixer també que fins i tot després del canvi, l’actual direcció del partit només aconsegueix oferir retocs a les polítiques aplicades pel PP sense aconseguir establir ponts amb els moviments socials emergents que protagonitzen l’oposició a les actuals polítiques.

La situació no és millor a Catalunya. També cal assenyalar les males perspectives del PSC en les enquestes. El seu atribut de partit sucursalista que s’ha anat consolidant a través dels anys, casa molt malament amb les expectatives que mouen en aquest moment a la societat catalana. El partit, que també es veu afectat igual que el PSOE per casos de corrupció, ofereix una imatge notable de burocratització. La majoria dels seus dirigents estan professionalitzats en els càrrecs públics. La societat capta que el seu lideratge actual no està consolidat. En conjunt al PSC actual no se’l percep com una alternativa, com a opció de govern a Catalunya.

 

3. El Manifest de Setembre

A la vista d’una situació tan negativa un grup de persones impulsades a buscar el canvi i el redreçament de l’escenari social, econòmic i polític moguts pel pas endavant donat pel poble de Catalunya exigint els seus drets, van signar el setembre de 2012 el manifest titulat “Una esquerra catalana forta i majoritària per una Catalunya constituent”. Érem persones provinents de tot l’àmbit de l’esquerra política, molt d’ells socialistes, de la tasca municipal, de les organitzacions no governamentals, de l’activitat mediambiental, membres actius dels moviments socials, intel·lectuals, treballadors professionals i estudiants.

L’objectiu del manifest va ser posar les bases i retrobar l’ impuls necessari per la construcció d’una esquerra catalana forta, amb capacitat de govern a l’altura dels anhels sobirans de Catalunya i amb capacitat de resposta front el greu repte econòmic i social que tenim plantejat.

El manifest es desenvolupava entre tres eixos bàsics: El primer es referia a la forma d’articular i donar viabilitat a una àmplia majoria en favor del exercici del dret a decidir. El segon feia una crida per crear una alternativa a la crisi en favor de la reactivació econòmica, l’ocupació i l’estat del benestar. El tercer eix estava centrat en l’exigència de la regeneració de l’activitat política i la millora de la qualitat democràtica.

Era necessari, des d’una perspectiva d’esquerra, constatar el pas endavant que va donar el poble de Catalunya en la manifestació de l’11 de setembre de 2012 com a reacció a un seguit de greuges que van culminar amb una sentència partidista del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del que ens havíem dotat els catalans. Aquella sentència era un “no” definitiu a facilitar l’encaix de la nació catalana en un Estat Espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Després de la manifestació de l’11 de setembre el desig col·lectiu de sobirania, l’Estat propi dins d’Europa, havia deixar de ser el somni d’uns pocs per convertir-se en un sentiment i voluntat amplament compatible i lliurement expressat. Aquest ampli consens és el que ha de fer possible que els nostres objectius com a poble passin a partir d’ara necessariament per l’afirmació d’una Catalunya-Estat.

El nostre manifest constatava també de forma alarmant els efectes de les polítiques d’austeritat, de les retallades com a generadores d’una recessió i més atur. Cal emprendre nous camins dèiem, de forma urgent en favor de l’economia productiva. A Catalunya hi ha recursos, energies i possibilitats no aprofitades ni reconegudes que ben dirigides poden ajudar a rebaixar la xifra d’aturats entre els treballadors adults i els joves que busquen ocupar-se en un lloc de treball. També existeix la possibilitat d’incrementar la pressió fiscal sobre els més poderosos i no solament sobre els més febles com ha anat fent l’actual govern.

El tercer eix desenvolupat pel manifest es centrava en la necessitat de regeneració de la política i l’increment de la qualitat democràtica. El distanciament entre la política real i les necessitats i les demandes de la població ha arribat a una situació límit agreujada per la presència d’una corrupció que a vegades sembla generalitzada per l’amplitud dels sectors, de les institucions, dels nivells de govern que arriba a afectar. La indignació de la gent farta de veure a polítics de dreta i esquerra connectats en cercles financers, empresarials i d’elitisme social no només està justificada sinó que constitueix una urgent exigència de regeneració i de canvis que facin més propera a la gent la gestió pública i que faci la política més transparent i creï mecanismes judicials per castigar de forma exemplar i ràpida a corruptes i corruptors.

 

4. Programa d’esquerra al servei de Catalunya

Des de la difusió del manifest el passat mes de setembre els debats, les discussions i els treballs de les persones adherides al text ha tingut continuïtat. Hem fet moltes jornades de discussió i hem organitzat dues taules rodones en forma d’actes públics.

En la primera jornada vam parlar d’Economia. La segona sessió va girar entorn a la situació a Catalunya en relació al dret a decidir, celebrada a l’Ateneu Barcelonès. La gran presència de persones escoltant i participant en el debat van ser la prova de que hi ha molta gent en aquest país que pensa que l’esquerra ha de prendre la paraula. Els debats van incidir insistentment en la necessitat de reaccionar contra l’escomesa capitalista neoliberal i dels sectors vinculats al poder financer que després de ser els causants de l’actual desgavell es mostren insensibles i també incapaços de dissenyar un nou paradigma polític. Cal que l’esquerra prengui la iniciativa per evitar que els ciutadans es distanciïn encara més del sistema polític democràtic amb aparicions de moviments populistes i que es generin focus de reacció cada cop més violents a causa de la seva indignació.

Però per posar les bases avui a una nova proposta d’esquerra cal reconèixer en primer lloc que els creadors dels discursos favorables als interessos del capital han guanyat una batalla important en constituir el que se n’ha dit “un govern invisible”. Han aconseguit que les antigues masses del segle XX es desmobilitzessin amb l’ajut de les noves tecnologies i la globalització del mercat de treball. Avui la majoria dels processos de producció es desenvolupen en xarxes opaques de treball precari. Els discursos publicitaris i propagandístics finançats pel capitalisme han aconseguit manipular hàbits i opinions buscant la destrucció sistemàtica del col·lectiu per fer aflorar personalitats individualistes mogudes sobretot pels seus desitjos hedonistes de consum i de possessió.

Alguns programes aparentment d’èxit presentats per partits d’esquerres en les últimes dècades partien del reconeixement i l’acceptació acrítica d’aquest canvi i intentaven connectar amb aquesta nova realitat i aprofitar-se’n encara que fos a canvi de perdre la seva pròpia identitat de força transformadora en favor de les classes mitjanes i treballadores. Les victòries electorals i els períodes de govern de líders aparentment esquerrans com Blair a Gran Bretanya, Schröder a Alemanya i en bona part de Rodríguez Zapatero a Espanya no només ha acabat deixant els seus partits en situació precària, tal com hem assenyalat abans, sinó que també han deixat un mal regust als que els van votar.

Només des del reconeixement d’aquests errors podem construir de nou un programa d’esquerra, transformador i al servei de les classes populars. Com afirma avui el pensament progressista, la societat ja no es pot organitzar en torn de l’individu dissolt en la massa sinó en base a la multitud considerada com a suma de singularitats autònomes. La multitud és un nou subjecte polític que tot i estar dispers s’organitza en totes les formes possibles mitjançant les xarxes socials, el contacte directe, les comunitats virtuals, el treball conjunt per uns objectius concrets, els clubs, les ONG, les associacions …

L’instrument d’entesa, de connexió, d’ampliació i de creixement és el llenguatge, que es converteix en el gran mitjà de treball cognitiu, i l’educació, com a procés de conscienciació dels individus. Fins ara, el treball de reconstrucció i de recomposició per tal que les multituds siguin operatives ha portat a canalitzar la indignació cap a protestes concretes. És l’hora que des de totes les vessants de l’esquerra treballem com a forces cohesionadores per dotar als que ens considerem part d’aquesta multitud d’un projecte polític. L’objectiu és apuntar bé i desmuntar i capgirar l’actual poder financer que mitjançant el desprestigi o la corrupció ha sostret al poder polític la capacitat d’organitzar la societat entorn a valors constructius.

El programa de govern que pugui unir un ampli espai polític d’esquerres a Catalunya ha de desterrar els trets que han dominat la vida econòmica i política en les últims anys: egoisme, insolidaritat social, afany de lucre, competitivitat extrema i explotació d’uns pels altres i ha de retrobar aquells valors que han impulsat sempre l’esquerra política; justícia, llibertat, equitat, solidaritat, fraternitat, benestar col·lectiu i defensa del bé comú.

A Catalunya cal un programa vertaderament alternatiu al nacionalisme conservador, que sigui al mateix temps un instrument de cohesió social pels qui no es sentin representats per l’actual partit governant per abordar conjuntament la construcció política i social de Catalunya. Ha de ser un programa que reculli les noves sensibilitats socials majoritàries, el mediambientalisme, la igualtat de gèneres, l’anticonsumisme i l’antiautoritarisme. I ha de ser un programa que promogui un ampli espai social i polític d’esquerra on se senti reconegudes les arrels que van moure l’esquerra catalana entre el 1931 i el 1937, els moviments i les organitzacions obreres, el socialisme  i els corrents progressistes de la petita burgesia, que després de la guerra civil van alimentar l’activisme contra la dictadura i que han participat des del Parlament i des dels governs d’Entesa a defensar els interessos populars i a obrir vies perquè Catalunya obtingui els nivells d’autogovern que vol la seva gent.

Cal un programa doncs que, lluny de la utopia, però lluny també del conformisme, obri de nou el combat de les idees. Després de trenta anys d’involució i d’injustícia, és hora que la vida col·lectiva torni a estar presidida pels drets humans i per les idees que busquen el bé comú.

 

5. La sortida de la crisi i les bases per una nova economia

El més urgent en aquest moment és la reactivació de l’economia a partir d’una política creditícia que freni l’actual deriva destructiva del teixit social i productiu de Catalunya amb les conseqüències d’atur i de falta d’oportunitats als joves perquè s’integrin al mercat laboral. Cal unir les veus de Catalunya a totes aquelles instàncies que demanen la represa de l’economia com a mitjà per restaurar l’equilibri social exigint al BCE que financi directament els Estats i els programes d’inversió pública. La crisi l’han de pagar els que l’han provocat i no el conjunt de la població.

Al mateix temps cal un programa econòmic a mig i a més llarg termini que posi les bases d’un sistema que prioritzi obertament l’economia productiva, per sobre de l’economia financera, que ha d’estar al seu servei.

Veiem imprescindible la presencia de l’Estat en l’economia. Creiem en el mercat mentre aquest mercat fomenti l’economia social que exigeixen tantes constitucions de països occidentals. Estem contra la regularització per la regularització però defensem la necessitat de regular els mercats el mínim necessari perquè compleixin la seva finalitat social.

Aquesta mateixa filosofia és la que volem aplicar al món financer.

Creiem en un sistema bancari integrat a tot l’espai de la Unió Europea que actuï com a motor de l’economia amb polítiques creditores efectives però estem manifestament contra les pràctiques bancàries opaques i contra la posada en el mercat de tot tipus de derivats financers especulatius.

Ens manifestem a favor de nacionalitzar o permetre el tancament de bancs fallits després de salvaguardar el diner dels impositors.

Creiem que un sistema bancari mixt amb un fort control polític del sector públic pot ser un bon camí per retornar al sistema bancari el seu paper original. Cal deixar d’aportar més fons públics als bancs i cal demanar responsabilitats penals, en terminis de temps raonables, als que han delinquit provocant l’actual desgavell financer.

Volem aclarir que la nostra visió d’una presència pública en l’economia no es basa en la contractació de funcionaris sinó en la cessió de poder regulador i de foment a l’Estat perquè administri, atorgant gestió indirecta de servei públic a les empreses de cada sector que concorrin. Cal completar aquest programa econòmic marc amb altres punts que ens semblen d’interès prioritari:

–          Combatre amb mides efectives els paradisos fiscals

–          Transformació democràtica dels actuals organismes de decisió internacional: BCE, BH, FMI, UMC.

–          Apostem per retornar les Caixes d’Estalvi a la seva naturalesa original d’entitats no capitalistes d’economia social

–          Defensem la renacionalització d’empreses privatitzades sobretot en l’àmbit de les energies i les telecomunicacions, per elaborar polítiques industrials públiques

–          Creació d’empreses àgils en el sector públic per impulsar la investigació i la creació de patents

–          Rebaixar dràsticament la despesa militar

–          Fer polítiques i legislar en favor de la sobirania alimentària i energètica de Catalunya

–          Fomentar el Tercer Sector de l’Economia amb discriminació positiva a favor de cooperatives i empreses sense ànim de lucre quan s’atorguen contractes públics. Fomentar l’aparició i el creixement d’aquestes empreses cooperatives i sense ànim de lucre en tots els sectors, desgravant i donant incentius fiscals i de crèdit

–          Legislar en favor de les energies renovables i per la protecció del mediambient. Creació d’una empresa pública catalana d’energies renovables

–          Polítiques de defensa del sector pagès, revitalitzant les explotacions petites i mitjanes fomentant el cooperativisme, garantint preus justos. Polítiques equivalents en el sector de la pesca i la ramaderia

–          Polítiques de promoció i equitat econòmica fiscal i social per les formes de treball autònom i per la petita i la mitjana indústria, amb servei de suport als emprenedors i amb el foment del crèdit

–          Reordenació del sector comercial evitant que les grans superfícies ofeguin al petit comerç

 

5.1. Una economia a favor dels que treballen

L’economia ha d’estar al servei de la gent. Per tant és molt important definir, juntament amb un programa econòmic, la manera en que el desenvolupament que es proposa ha d’afavorir als seus protagonistes és a dir, als treballadors i no als especuladors, als oportunistes o als que s’aprofiten del treball dels altres. Sabem que les tendències que es detecten avui a nivell global busquen la desregulació total del treball per ampliar l’actual economia de mercat cap a una societat de mercat i intenten també una globalització dels preus del treball homogeneïtzats a la baixa. En aquest context cal que l’esquerra no solament lluiti per aturar aquests objectius inqualificables sinó que des de governs, des de l’oposició, i des de totes les institucions on tingui presència i força reverteixi les actuals tendències. Cal derogar les successives reformes laborals que no han estat altre cosa que passos enrere. Cal apujar el salari mínim mensual a per sobre dels 1.000 euros, cal fixar sous màxims en les empreses públiques, cal fomentar i millorar el tipus de contractació per joves. És necessari ampliar la protecció laboral i salarial dels treballadors a temps parcial. S’ha de seguir legislant per la igualtat laboral d’homes i dones, retornar l’edat de jubilació als 65 anys i democratitzar l’empresa creant el marc legal perquè torni a prendre força la participació dels representants dels treballadors en els organismes de decisió.

Finalment com està a punt de fer Suïssa cal legislar perquè en els si de les empreses de tot tipus la màxima correlació entre el sou més baix i el més alt sigui de 1/12.

 

5.2. Per una fiscalitat progressista

La fiscalitat ha estat un dels continguts predilectes de la propaganda pagada pel nou capitalisme. “La fiscalitat va contra els individus, la fiscalitat va contra la llibertat” Ha estat com un mantra escrit i repetit de forma insistent fins al punt que els polítics progressistes, els que creuen en la necessitat dels impostos per consolidar un espai públic democràtic i igualitari i creuen també en la necessitat de polítiques de benestar social, presentin de vegades els seus programes com una cosa gairebé vergonyosa. També han aconseguit contaminar a molts mitjans de comunicació. Molts d’ells quan es refereixin a baixades d’impostos parlen d’”alleujament fiscal” com si els impostos fossin una veritable malaltia.

Cal retornar a retrobar el sentit social de les polítiques fiscals gravant més als que tenen més i després de la gran acumulació de diners que hi ha hagut les últimes tres dècades, imposar impostos especials a les grans fortunes.

Considerem urgent introduir la taxa Tobin sobre transaccions financeres, gravar amb impostos específics als exiliats fiscals, evitar i combatre el frau fiscal, efectuar una ferma inspecció a les empreses que aconsegueixin contractes públics i desarmar el frau legal que es permet actualment mitjançant les SICAV.

En sentit invers cal mantenir els ajuts a la cultura a l’edició de llibres, al cinema i a tota la producció audiovisual, al teatre, a les arts i cal retrotraure el percentatge de l’IVA per productes i serveis culturals als nivells anteriors a les últimes reformes.

 

5.3. Mantenir i consolidar l’estat del benestar

La construcció de l’Estat del benestar als països de l’occident europeu, la penetració del seu esperit a les polítiques socials desenvolupades per molts països a tots els continents marca, segurament, el moment històric en que la política i les decisions col·lectives van estar més impregnades dels valors positius, de respecte i de solidaritat entre les persones en el sí de cada país. Als trenta anys que van entre el 1950 i el 1980 se’ls ha assenyalat molt favorablement per aquest fet. Sabem que tot aquest edifici social construït amb tant esforç col·lectiu està essent destruït de forma sistemàtica. En el centre de l’estat del benestar sempre hi ha estat la sanitat i l’educació gratuïta i la protecció de la vellesa i dels infants i joves. Avui es treballa de forma conspirativa per privatitzar la sanitat pública i l’ensenyament per tal que els interessos privats acabin dominant no solament els nivells primari i mitjà sinó també el sistema universitari. Des de l’esquerra ens hi hem d’oposar fermament. Cal també que ens centrem en uns objectius immediats i en altres a mig termini. En l’actual situació ens sembla urgent aconseguir rebaixes fiscals per articles de primera necessitat. Cal posar en marxa menjadors a les escoles públiques, que donin esmorzars i dinars als nens en zones d’exclusió. Hem de treballar perquè es facin realitat les propostes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Al mateix temps cal aconseguir que es destini el 2% del PIB a la creació de vivenda social per sortir també de l’actual paràlisi del sector. S’han d’allargar les prestacions d’atur a parats de llarga durada, incrementar la protecció de persones i famílies necessitades mitjançant el servei social per evitar situacions límit i cal donar sanitat gratuïta a desocupats i gent sense casa que no tinguin fonts d’ingressos.

Entre les mesures que s’hauran d’adoptar en el mig termini assenyalem les següents:

–          Retornar al sector públic tots els serveis sanitaris privatitzats en els últims anys

–          Revisar els sistemes d’ajuts a l’ensenyament privat

–          Retornar el preu de les matrícules universitàries als seus valors de cinc anys enrere

–          Derogar la Llei Gallardon sobre la limitació de la despenalització de l’avortament, en el cas que sigui aprovada, i retornar a les dones el dret a decidir sobre el seu propi cos

–          Facilitar als emigrants el reagrupament familiar

–          Implantar una renda salarial bàsica de caràcter universal que eviti les situacions de pobresa extrema

–          Augmentar la protecció a les famílies monoparentals, als ancians necessitats i als discapacitats

–          Prohibició de la presència de policies encoberts o amb armes de foc a les manifestacions ciutadanes

 

6. L’exercici del dret a decidir, un repte unitari

La perspectiva federal i plurinacional de l’Estat Espanyol, que semblava contemplada en el pacte constituent ha quedat desterrada. Al llarg dels 35 anys que han passat des de la seva aprovació la Constitució Espanyola s’ha desenvolupat en sentit invers a les expectatives que va justificar el suport rebut des de Catalunya. El que havia de ser un primer pas i un camí en la recuperació dels nostres drets i aspiracions de reconeixement nacional s’ha transformat en una coartada jurídica que permet respondre amb un no sistemàtic a les ofertes formulades des d’aquí.

En raó d’això el sentiment independentista que en els inicis de la transició es configurava com una proposta minoritària ha passat a ser un objectiu transversal que inclou a amplíssims sectors de la Catalunya més dinàmica. És el moment que aquesta creixent voluntat de sobirania vagi consolidant un projecte polític de llarg recorregut amb l’impuls i la presència activa d’una esquerra catalana potent, perquè la Catalunya-Estat no pot fer-se a mida única de la ideologia liberal de centre-dreta. Cal que el projecte nacional de Catalunya es vesteixi des de la pluralitat de forces i des de la unitat d’objectius.

Des que vam presentar el Manifest el passat mes de setembre l’exigència de exercir el dret a decidir ha estat un punt de trobada de la immensa majoria de catalans que es reflecteix en un 80% d’adhesions en el Parlament de Catalunya. El dret a decidir el propi futur és una exigència que ningú, des de supòsits democràtics i amb un coneixement de la història pot negar a Catalunya. Des de la seva formació a principis de l’Edat Mitjana Catalunya ha estat i ha demostrat sempre la seva voluntat de seguir essent un Estat. Va funcionar com a Estat en tots els períodes en què la seves institucions no han estat aniquilades per la força. I en anys de submissió i ocupació, sempre ha mantingut la seva voluntat de ser. Ningú amb criteri recte pot posar en dubte que Catalunya és un subjecte de drets nacionals. El dret a convocar una consulta en què els catalans exerceixin el dret a expressar la seva voluntat de convertir-se en un país independent en el marc de la Unió Europea és indiscutible.

L’anunci de la seva convocatòria ha produït moltes respostes esperançadores però s’ha trobat també amb molta resistència. Ha quedat clar des de l’inici la nul·la voluntat de les institucions espanyoles de trobar una solució. Només una de les forces representades en el Congrés dels Diputats s’ha manifestat de forma conseqüent amb els seus principis democràtics. Des del partit del Govern es defineixen dues postures: la primera patrocina pràctiques expeditives sense excloure el recurs a la força per ofegar el que per ells és una perillosa deriva independentista. L’altra la representa el Govern espanyol. La seva resposta adopta dues vessants: una jurídica, que impugna i denuncia en els tribunals tots els moviments significatius de Catalunya cap a la celebració d’un plebiscit i una altra via més agressiva que consisteix en cercenar les nostres competències autonòmiques com fa el projecte de Llei d’educació o en provocar canvis que minin les nostres senyes d’identitat  com canviar el nom de la llengua catalana a la Franja de Ponent.

Des del socialisme espanyol el desconcert és el que ha marcat la seva reacció front a l’evolució de Catalunya. Des d’un primer moment de negació han passat a elaborar projectes federalistes més o menys inconcrets que arriben tard i són insuficients perquè no accepten el que no es pot negar des d’una consideració democràtica de la política que és el dret dels pobles a escollir el seu propi destí. Aquesta mateixa contradicció és la que domina amb estranya unanimitat en els comentaris de la premsa estatal i en els debats polítics de Madrid. Per no afrontar racionalment algunes comparacions pertinents com les reaccions de Canadà, Regne Unit o Sèrbia en les qüestions de Quebec, Escòcia o Montenegro o, per no aplicar una anàlisi històrica rigorosa, prefereixen comentar la situació a Catalunya com una anomalia. I tot això en mig d’un silenci quasi unànim dels intel·lectuals espanyols.

Catalunya s’enfronta a una situació en què les seves demandes no són ateses per un Govern que de moment se sent fort per negar les peticions d’un plebiscit. Cal demostrar des de Catalunya que s’equivoquen. No adverteixen fins a quin punt el sentiment que només els catalans tenim dret a decidir sobre el nostre futur ha arrelat a tots nivells. Les mobilitzacions de la societat civil en favor de la independència són constants. La voluntat expressada des de les marxes i les manifestacions i des dels camps d’esport de manera constant i sistemàtica, les reunions polítiques, les festes populars… són l’expressió d’una Catalunya que ha donat un pas endavant. En els mitjans de comunicació d’aquí el debat és també constant i prioritari. L’objectiu ara és canviar la correlació de forces. Cal que des de l’esquerra adoptem un paper capdavanter per obligar al govern espanyol a cedir en la nostra pretensió democràtica.

Variar la correlació de forces és fer entrar més actors en el procés, és treballar per transmetre mitjançant el diàleg i la mobilització les nostres raons, és aconseguir que per mitjans democràtics augmenti la pressió sobre el govern espanyol per tal que hagin de pactar amb Catalunya la celebració del plebiscit. I això només ho faran quan arribin a la conclusió que fer-ho és la millor solució si no volen caure en el desprestigi més absolut.

Cal canviar la correlació de forces i per fer-ho cal parlar amb tots els actors econòmics i socials possibles, amb els creadors d’opinió, amb les institucions transnacionals amb interessos a Espanya i a Catalunya, cal parlar amb organitzacions culturals i amb col·lectius ciutadans.

Cal canviar la correlació de forces a l’exterior. S’està fent, però cal intensificar la visualització del problema en el sí d’institucions internacionals i parlar amb el major nombre possible de dirigents dels països representats a l’ONU.

Cal, finalment, millorar la correlació de forces entre els ciutadans de Catalunya. La celebració del plebiscit serà un dels triomfs més importants de la nostra història col·lectiva. Si ara som el 80% els que ho demanem cal que aquesta xifra s’incrementi i creixi.

Anar més lluny, assenyalar des d’ara quin sentit volen donar al seu vot i al de les seves organitzacions algunes persones públiques de l’àmbit socialista, el primer secretari del PSC o l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat és una imprudència. Igualment ho és el que fan els dirigents de Ciutadans i del PP en negar el dret a decidir dels seus conciutadans.

Arribar a la consulta serà un triomf col·lectiu de tots els catalans. I estem segurs que l’obtenció d’aquesta fita marcarà també la consolidació d’una esquerra forta sotmesa només als interessos de Catalunya, que doni resposta als grans reptes que té per davant la construcció des d’una perspectiva progressista de la “Catalunya-Estat”.

 

7. Per regenerar la política

La suma de tot el que ha passat en els últims quatre anys ha convertit  la necessitat de regenerar la política, en una demanda social absolutament prioritària. És necessari tornar a pensar alguns posicionaments que aguanten la nostra democràcia per augmentar la seva qualitat. És el repte que ens planteja una realitat canviant. En molts pocs anys hem passat d’ordres socials relativament establerts amb escales de desigualtat neutralitzada per les polítiques redistributives a una situació convulsa dominada per la fragmentació, amb l’aparició de molts eixos de desigualtats i moltes causes de vulnerabilitat que han afectat als més dèbils generant noves situacions de pobresa i de fracàs.

En lloc d’afrontar aquestes noves realitats que venien acompanyades de greus problemàtiques, la política institucional ha evolucionat en sentit contrari allunyant-se dels problemes reals, generant un desprestigi dels seus actors institucionals –sobretot els partits- que amenaça el mateix sistema democràtic.

Per això és tan necessari treballar per un nou model que retorni la fe en la representació democràtica. Cal reformar el sistema amb la convicció de que la política no acaba en les institucions. Cal desplaçar l’eix de la política des d’elles als interessos de la gent. Per això cal passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa. En primer lloc cal, sobretot, reformar els partits i el seu marc legal de funcionament per sostreure’ls hi poders innecessaris i que aquests siguin transferits a la gent.

En el manifest de setembre de l’any passat vam proposar un seguit de mesures que mantenen plena vigència:

–          Reformulació del paper dels partits polítics, traient-los-hi el monopoli en la selecció dels candidats, diputats i regidors i rebaixant la dependència dels electes respecte als propis partits.

–          Establiment d’una vinculació i d’una relació permanent entre els electors i els seus representants democràtics, no tan sols en els períodes electorals, sinó durant tot el seu mandat. Això hauria de concretar-se en la definició de circumscripcions electorals unipersonals.

–          Establir limitacions reals en la renovació de mandats dels càrrecs institucionals  i dels càrrecs a l’interior dels partits. Cal evitar la professionalització en la política responent al que manifesten els ciutadans i ciutadanes.

–          Establiment de les llistes electorals obertes o desblocades, de manera que no siguin els aparells dels partits en solitari els que determinin les candidatures.

–          Generalització de les eleccions primàries obertes, amb la capacitat de la ciutadania de seleccionar entre els candidats/candidates a caps de llista del corresponent espai electoral.

–          Promulgació, després de trenta-dos anys, d’una llei electoral catalana pròpia, avui encara pendent perquè així ha convingut als interessos partidaris del centre-dreta.

–          Accés públic al coneixement i al control dels recursos dedicats al manteniment de les forces polítiques, amb una regulació més exigent.

–          Experimentació de nous avenços en la iniciativa popular i en la participació oberta dels ciutadans en la presa de decisions significatives.

–          Instauració efectiva d’una funció d’avaluació i fiscalització contínua i rigorosa dels serveis i les polítiques públiques.

–          Impuls de formes de cogestió ciutadana dels serveis públics, a partir dels usuaris i dels consumidors.

Pere Oriol Costa, 31/07/2013

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login