Antoni Dalmau: A l'estiu, càtars

Antoni Dalmau: A l’estiu, càtars

 

Un any més, amb l’arribada de l’estiu, la memòria dels càtars i de la seva dissort es torna a fer present en la petició de nous articles, de cursos d’estiu, de conferències, de rutes guiades per terres occitanes d’amable bellesa. No hi fa res que, avui dia, s’hagi tornat gairebé impossible aventurar noves vies de recerca o de divulgació en una matèria històrica que, a falta de la hipotètica aparició de documentació desconeguda, sembla haver esgotat ja el seu camp d’estudi per complet. No hi fa res, tampoc, que, personalment, hom hagi obert altres camins de recerca i hagi desat curosament la peripècia dels bons homes dins aquelles novel·les i aquells assaigs que sempre tindran un lloc d’honor en els prestatges del record i de la biblioteca personal. El cas és que mai no s’atura l’afany de la gent per conèixer, ni el desig incessant de compadir-se de les víctimes innocents maltractades per la història, ni la fascinació per un moviment religiós que va fer una entrada fulgurant en la baixa edat mitjana i va desaparèixer després d’una manera brutal i sense deixar rastre, víctima d’una gran intolerància. Tan desconegut com era el catarisme fa una vintena d’anys entre nosaltres i tan viu com està, encara avui, en l’interès de nous lectors i nous oients que continuen omplint les sales d’actes i les aules amb un interès que no minva.

És clar que tot plegat també forma part de la nostra pròpia història, que els indrets dels esdeveniments històrics que expliquem i visitem són molt a prop de casa nostra. I que, si la memòria ens flaquegés, ja vindria el calendari a socórrer el nostre oblit. Enguany, per exemple, es compleixen els vuit-cents anys de la batalla de Muret, un episodi de la croada contra els càtars que constitueix un moment crucial en la història de catalans, aragonesos i occitans, que gairebé és tant com dir de l’Europa de la cristiandat del segle XIII. La gent vol saber què va passar en aquella derrota infausta, què se’n va fer de la sort dels implicats dels dos bàndols, què va passar en la trajectòria col·lectiva del Casal d’Aragó o per què va ser impossible allò que se’n va dir després “lo somni occitan”. I demanen, també, quina va ser la conducta del nostre rei, com podia ser que un monarca anomenat “Catòlic” encapçalés una coalició contra l’exèrcit del papa, què hi ha de cert i de llegendari en les anècdotes de Muret que s’expliquen, per què es va perdre contra pronòstic un combat amb forces tan desiguals… I formulen, com sembla quasi inevitable, aquella pregunta de resposta impossible que mai no falta en qualsevol col·loqui: què hauria passat si no hagués passat allò que va passar…

Rescatem, doncs, els nostres apunts i busquem paraules noves i mirades diferents per explicar doctrines religioses, mentalitats i conductes, fogueres i setges, lleialtats i traïcions, protagonistes. I mirem de fer entendre com va ser possible que s’acarnissés tanta ferocitat contra uns homes i unes dones que, ubicats molt lluny del dogma romà i de la teocràcia pontifícia, buscaven simplement l’autenticitat del missatge evangèlic. I quan l’explicació ja esgota els nostres arguments i la capacitat de resistència de l’auditori, els organitzadors d’iniciatives com la Universitat d’Estiu Ramon Llull de Puigcerdà –és a dir, la gent entusiasta de l’Associació Universitària de Cerdanya (Aucer)– ens demanen que acompanyem els alumnes a cercar algun rastre dels bons homes per les terres occitanes. Només un tast, és clar: aquesta vegada visitem el castell de Foix, que a penes ens diu res, avui, de la petja profunda dels càtars i de l’obstinada fe de les dones dels comtes; ens amarem de la vida, l’obra i els miracles de l’infatigable Domènec de Guzmán al bellíssim turó de Fanjaus, al cor d’una comarca del Lauraguès que aquests dies es troba en el moment àlgid de la sega; o ens barregem amb la gentada d’això que en diuen ara una “fira medieval” –n’hi ha pertot arreu!– a la bella plaça porxada de Mirapeis, la vila que hauria tingut l’església gòtica més ampla d’Europa… si no li hagués passat al davant la catedral de Girona… És un tast, només, forçosament apressat, adreçat gairebé de manera exclusiva a fer venir més ganes de tornar-hi.

L’estiu és també el temps en què una munió de catalans passen a l’altra banda de l’Albera i penetren per aquests indrets d’això que en diem el “país càtar”. A mercè molt sovint de la propaganda turística o de la literatura més o menys esotèrica, i no pas de la realitat històrica, se’ls fa difícil saber que no van existir “castells càtars” –llevat de Montsegur i, en certa manera, de Querbús–, que no hi ha rastres físics del pas dels bons homes, que Carcassona va ser objecte d’una restauració molt “imaginativa” o que no hi ha creus ni esteles discoïdals que puguin vincular-se al catarisme, per més que, fins i tot, en trobin una molt a prop d’on se suposa que va haver-hi l’anomenat “camp dels cremats”, al peu de Montsegur. I és que, en matèria de catarisme, no resulta fàcil discernir què pertany a l’àmbit de la història i què es nodreix de la comercialitat, de l’economia o de la faramalla llegendària. Però, tant se val: el paisatge hi és esplèndid i, al cap i a la fi, no és pas tan diferent del mateix que van veure i trepitjar aquells homes barbuts de fa vuit segles. I per als qui vulguin saber i entendre de debò, no han de mancar-los certament ni les guies ni uns quants llibres ben documentats.
Bon viatge!

Antoni Dalmau, El Punt/Avui, 25/07/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login