Jordi Font: No amagar l'ou

Jordi Font: No amagar l’ou

 

La proposta federal del PSOE ha resultat insuficient per a la mitjana de l’opinió catalana i un excés desmesurat per al govern de l’Estat. Vet aquí el desnivell que ens turmenta i que fa quasi impossible entendre’s. Això succeeix perquè Espanya tan sols és un estat-nació reeixit en la consciència dels territoris castellanoparlants (amb memòria d’imperi), no així a Catalunya i al País Basc, les nacions que Espanya no va poder assimilar.

La transició democràtica espanyola es basava, en un alt grau, en la capacitat de trobar un encaix estatal a les realitats nacionals catalana i basca, que havien sobreviscut l’hecatombe franquista contra tot pronòstic. Era obvi. D’aquí, l’assoliment d’un pacte constitucional que reconeixia l’existència de “nacionalitats” (o nacions), distintes de les regions, amb vies i expectatives específiques i que disposaven d’una legitimitat anterior a la Constitució (drets històrics bascos, reconeixement de la Generalitat catalana retornada de l’exili).

Era el punt de partida possible i suficient. Però l’edifici aniria sedimentant esbiaixat per les inèrcies de sempre. I és que, com diu Antoni Castells, Espanya està situada entre l’unitarisme i l’estat compost, mentre que Catalunya està situada entre l’estat compost i l’estat propi. La primera afirmació explica la deriva estatal a la baixa: café para todos, Loapa, lleis de bases, negativa a descentralitzar la hisenda i la justícia, negativa a transformar el Senat en una cambra territorial, negativa a reconèixer explícitament la naturalesa plurinacional, plurilingüística i pluricultural de l’Estat i la seva responsabilitat en la protecció i normal desenvolupament d’aquesta pluralitat. La segona afirmació, al seu torn, explica l’enorme frustració de Catalunya en constatar, un cop més, la fatal i prepotent deriva unitarista espanyola, per sobre dels pactes signats, que la porta a pensar que només hi ha una sortida: l’estat propi. El dret a decidir obre aquesta porta, bé que no tanca encara l’altra: la possibilitat d’un pacte seriós entre Catalunya i Espanya, en el marc d’un Estat que no estigui al servei de part, sinó que es reconegui plurinacional i que no es pretengui concèntric, sinó policèntric i en xarxa.

Granada tan sols és un punt de partida, diu el PSC. Opinió informada? Simulació? Santa innocència? En primer lloc, encara s’ha de veure el consens que la proposta pugui obtenir a Espanya i, doncs, la mesura de la seva viabilitat. D’altra banda, aquesta proposta va més enllà del café para todos? Aquesta és la qüestió: retornar a l’esperit del pacte constitucional traït, al reconeixement de les nacions catalana i basca, més enllà d’etiquetes descentralitzadores, autonòmiques o federals. La bondat final de la proposta federal del PSOE la determinaran aquests dos factors: la seva capacitat d’obtenir la majoria a Espanya i la seva capacitat de reconèixer les nacions que l’Estat inclou i que aquest ha de servir amb equitat. L’essencial no són les bondats del federalisme. Això, tot sol, és amagar l’ou. L’essencial és el compromís d’interpretar i desenvolupar a l’alça el pacte de 1978, amb l’assumpció que l’Estat és plurinacional i que, com a tal, no pot ser lesiu per a Catalunya, per a la seva llengua i la seva cultura, per a la seva hisenda, per a la qualitat dels seus serveis a la ciutadania. No ens podem permetre noves ambivalències, que finalment serien llegides a la baixa per les inèrcies instal·lades a l’aparell de l’Estat i a la cultura mitjana espanyola. Espanya està obligada a ser clara, sense subterfugis.

Jordi Font, El Punt/Avui, 20/07/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login