Fòrum Cívic: Agrupem-nos, companyes i companys

 

Agrupem-nos,

companys i companyes

FÒRUM CÍVIC

9 de juliol de 2013

 

1. El restabliment de la selva, amb hostatges

Estem recollint els rèdits de la “revolució neoliberal”, que va iniciar el tàndem Reagan-Thatcher els 80’s i que va aconseguir contaminar de manera molt perjudicial alguns valors del socialisme governant. La crítica a algunes ineficiències de l’administració pública i la necessitat de reformar l’Estat del Benestar per fer-lo sostenible van donar peu a una desorbitada ofensiva ideològica de la dreta que no va trobar la deguda oposició i que va acabar per guanyar l’hegemonia cultural. No va escatimar-hi esforços: un devessall de diners es va posar a la seva disposició, creant i alimentant “think tanks” i comprant suposades eminències al servei d’una autèntica ofensiva de màrketing ideològic.

La democràcia va ser reduïda a mera formalitat, deixant-la de banda com a cultura destinada a impregnar la vida econòmica i social. La sacralització del mercat va fer que la seva lògica darwiniana no es reduís a la competència econòmica, sinó que esdevingués un principi que tendia a impregnar la vida social, contra tot principi humanista, ha derivar cap a una societat de mercat. La compassió i la solidaritat eren presentades com a febleses sentimentals. La formalitat democràtica era un preu inesquivable, encara que cada dia es feia més feixuc. La privatització dels serveis públics i la desregulació econòmica es feien  dogmes que obrien autèntiques avingudes al negoci fàcil, a la cobdícia desfermada i a la insensatesa i l’especulació financeres que anirien inflant el globus que una dia acabaria per esclatar i engegar-ho tot a rodar.

Davant d’aquesta poderosa ofensiva, l’esquerra governant no sempre va estar a l’altura, va tendir a batre’s en retirada i, en alguns casos,  va rendir-se i va produir una mena de desarmament unilateral, adoptant en part o en tot aquests paradigmes ideològics, justificant-ho com a via per accedir al favor de sectors d’opinió més amplis. Alguns, ben cofois, van autodifinir-se com a social-liberals. Els valors de l’esquerra, desqualificats virulentament com a primitius pels nous bàrbars neoliberals i sovint obviats per l’esquerra, van esdevenir pólvora mullada. I vàrem resultar hostatges de la dreta. Ens vàrem conformar a administrar l’escalada neoliberal, sense qüestionar-ne els valors, renunciant a construir autèntiques alternatives a un model de creixement que era fictici i insostenible i que havia d’esclatar-nos als dits.

La globalització tecnològica descontrolada va fer possible el més impúdic i antidemocràtic restabliment de la selva capitalista, sense cap govern de prou envergadura per poder embridar la bèstia desbocada. La gent se’n va adonar i el suport a l’esquerra va començar a decaure. El 2005 queia el Labour (amb el pitjor resultat des de 1931), el 2011 el PSOE (amb el pitjor resultat de la seva història), entre el 2009 i el 2012 els PS de Grècia, d’Holanda, de Suècia, d’Àustria… En aquest context, es produïen a més alguns trànsits escandalosos, des d’alguns governs a alguns consells d’administració, cosa que indicava el grau d’abandó d’alguns valors i, doncs, de renúncia moral que, en alguns casos, havia acompanyat l’acció de govern. Cal assenyalar aquesta greu deriva i denunciar-la per fer-la irrepetible. El socialisme no és res sense els seus valors i principis, sense tractar d’inspirar en aquests el model de societat a construir: queda reduït a una mera estratègia de poder, que merescudament resulta perdedora.          

 

2. Austericidi: el poble paga la festa

La bombolla, incessantment inflada, esclataria amb la crisi de les “sub primes” als EEUU. El món financer, paradoxalment, contra els seus principis sagrats, demanaria socors als Estats i aquests, en nom dels interessos dels estalviadors, els socorrerien amb els diners del contribuent, amb la qual cosa dispararien encara més el seu deute i el seu dèficit.

La Unió Europea, hegemonitzada per la dreta, aplicaria un remei de cavall: l’equilibri fiscal a càrrec del ciutadà. És l’austericidi que redunda en la baixa del consum i en la recessió econòmica, amb la caiguda de l’economia productiva, privada de crèdit, i amb  l’increment exponencial de l’atur i la devaluació de la força del treball. Un atur que ha arribat, a Espanya, a una insuportable taxa del 27% i que afecta el 50% de la gent jove, la més ben preparada, que es veu creixentment condemnada a una emigració que ja afecta a 2 milions de persones, mentre el “mileurisme” ha esdevingut una situació gairebé de privilegi.

Les retallades dels sous i dels serveis públics -particularment de l’educació, de la sanitat i de la dependència, que són l’espinada de l’Estat del Benestar-, lligades a l’estratègia de substituir-los pel negoci privat és la cançó de mai acabar. I un terreny en el qual el govern de Catalunya ha presumit de ser el primer de la classe, en una patètica demostració de com n’és d’eteri el seu concepte de nació catalana.

La tragèdia extrema dels desnonaments i la manca de disposició a regular-los des de la més elemental noció dels drets humans bàsics donen la mesura de la crueltat que ha aconseguit legitimar-se.  Com també l’expropiació de l’estalvi familiar que comporta l’estafa de “les preferents”. O l’aparició de greus bosses de pobresa, amb l’eclosió de la desnutrició infantil i amb les pensions dels vells com a únic recurs familiar. Unes pensions que ara amenacen també amb reduir-se, en un incompliment de contracte que clama al cel. El poble ras, incloent les classe mitjanes, són els que “paguen la festa dels depredadors”, mentre cap dels responsables no és encara a la presó, ben al contrari, continuen cobrant sous i indemnitzacions estratosfèrics en un autèntic escarni que sembla cridar a la violència.

 

3. Nou model sostenible i pot-consumista

L’esquerra ha de retrobar els seus fonaments ideològics i posar-se a l’altura dels nous reptes globals, inventant fórmules i models alternatius. I, mentre no els tingui, ha de practicar la resistència social i cultural, ha de carregar bateries per a l’onada transformadora que exigeix la més elemental responsabilitat col·lectiva.

Això passa, certament, per fer possible una sortida a la crisi que acabi amb l’actual austericidi, que passi per la reactivació de l’economia i de l’ocupació. Això va indestriablement lligat a una clara opció europeista, per una Europa no tan sols monetària, sinó també política i econòmica, capaç d’articular polítiques continentals que contribueixin de manera decisiva a embridar l’economia globalitzada. Amb aquesta finalitat, ha de treballar-se de nou la vasta aliança que ja va fer possible l’inici de la construcció europea: l’aliança del socialisme democràtic i de les esquerres en general, amb la vasta consciència que, sense formar part de l’esquerra organitzada, comparteix valors humanistes i humanitaris, sorgits de la jove revolta indignada o dels vells  principis de base cristiana.

Però l’autèntica sortida no passa només per aconseguir aquesta correlació de forces favorable i majoritària, sinó per oferir alternatives de fons: per plantejar un nou model de creixement que sigui sostenible i que entronqui amb els valors emergents del post-consumisme. Sabem que la situació prèvia a la crisi no ha de tornar. Més encara: no hem de voler que torni perquè ja sabem com acaba. Cal, en aquest sentit, donar una decisiva batalla cultural per unes formes de vida més sòbries, més tranquil·les, més sostenibles, de veritat enriquidores, en el millor sentit de la paraula.

 

4. Regeneració de la política i retorn de competències a la societat  

Res de tot això no serà possible sense una regeneració en profunditat de la política i de la democràcia, sense un nou compromís democràtic amb la ciutadania. Sense assumir que la democràcia no pot ser només una formalitat que consisteix en votar cada quatre anys, sinó que és una cultura, una manera d’entendre la vida en comú, d’entendre l’exercici de la responsabilitat col·lectiva. I això passa necessàriament pel retorn de competències a la ciutadania.

L’actual monopoli de la política pels partits s’ha fet insuportable. La ciutadania s’ha fet adulta i no es conforma amb el dictat de cap aparell més o menys bunqueritzat. La xarxa li ha donat una capacitat inèdita de saber el que passa en temps real i de despullar el discurs polític més ben guarnit si amaga l’ou. Ningú ja no s’empassa gat per llebre. Als vells trucs de politicastre se’ls veu el llautó. Ningú no s’empassa l’esquer per suculent que sigui: hi veu l’ham. El polític que continuï pensat que la gent és “com una classe de pàrvuls” val més que es retiri. La gent vol ser-hi, dia a dia. Vol ser respectada i escoltada, que se la consulti, cosa que a més s’ha fet tècnicament fàcil.

Cal assajar noves formes d’exercir la democràcia, amb organitzacions polítiques obertes i amplament participades.  Amb sistemes d’elecció dels candidats que no estiguin monopolitzades per cap aparell en benefici de cap meritori servicial, sinó que funcioni mitjançant eleccions primàries i llistes obertes. Amb representants electes permanentment vinculats als seus electors, més enllà de les disciplines de partit i dels seus premis i càstigs, en circumscripcions petites i abastables.

Cal també establir formes participades de govern als distints nivells, amb uns serveis que puguin ser fiscalitzats i avaluats pels usuaris, posant en marxa models d’autogestió on sigui possible.

Cal sobretot fer net. Hi ha una vasta consciència que la gran merderada que està emergint té el seu origen i la seva pantalla en l’actual sistema de partits i en les lògiques abusives i d’impunitat que ha generat. Com també en la degeneració clientelar de l’acció partidista de govern. Les organitzacions polítiques han de basar-se en l’austeritat i han de fer possible un sistema electoral que es basi en la informació de qualitat i sense els dispendis desorbitats i inútils de les actuals campanyes, amb un finançament transparent i rigorosament fiscalitzat i amb una penalització exemplar i efectiva tant dels corruptes com dels corruptors.

 

5. El PSOE es mou una mica, però l’Estat continua sord i és això el que compta

Des de la sentència contra l’Estatut, el 2010, Catalunya ha retornat al dret a decidir i ha registrat un creixement inèdit de l’independentisme. És la resposta lògica, d’un poble sa i ben intencionat, a una bufetada monumental, després d’una endèmica conculcació del pacte al llarg dels anys: “café para todos”, 23-F, LOAPA, lleis de bases que es carregaven les competències estatutàries, dèficits fiscals inacceptables, polítiques radials de “Km Zero”, greus dèficits en la inversió de l’Estat, linxament dels catalans en l’inacabable procés estatutari, inclòs un boicot comercial… i, finalment, un Tribunal Constitucional trucat, erigit en “tercera cambra” que liquidava el nou pacte assolit i referendat.

El que resulta més increïble, però, és que, des de 2010, l’Estat encara no hagi dit a questa boca es meva. Es fa el sord. Ve a dir: “Xufla, xufla, que como no t’apartes tu…!”. És la confirmació provocadora d’una Espanya on Catalunya no hi cap. I és també una incessant fàbrica d’independentistes.

En aquest context, els federalistes catalans han passat a ser vistos com els mesells que hi posen l’altra galta o els llunàtics que veuen visions. Certament, el federalisme és una expressió polisèmica, que pot voler dir massa coses. Fins i tot pot servir per etiquetar un “café para todos” de nova fornada.

És una novetat considerable, en aquest terreny, la declaració del  Consell Territorial del PSOE reunit a Granada. Per fi, ha decidit avançar en el terreny del concret, amb alguns fets a remarcar:

1. El reconeixement dels “drets històrics” de Catalunya i el País Basc i, doncs, de la seva singularitat i de la seva legitimitat anterior a la Constitució, cosa que podria donar lloc a desenvolupaments nacionals específics, en la línia Lluch-Herrero de Miñón.

2. L’acceptació de la denominació de “nació” per als territoris els Estatuts dels quals així ho determinin.

3. Una distribució competencial clara, fixant les competències de l’Estat i deixant tota la resta per a les comunitats, reduint les competències compartides i limitant el concepte de competència bàsica estatal.

4. La transformació del Senat en cambra de representació territorial, on es configura la voluntat de l’Estat.

5. La supressió del recurs d’inconstitucionalitat contra un Estatut ja referendat per la ciutadania.

6. El reforçament de les competències de Catalunya en el terreny de l’ordenació lingüística. Amb la plena assumpció del caràcter plurilingüe de l’Estat.

7. La inclusió del “principi d’ordinalitat”, encara que no sigui com a paràmetre preceptiu, sinó com a criteri inspirador.

8. La descentralització del poder judicial, amb la transformació del Tribunal Superior de Catalunya en la darrera instància judicial.

Cal convenir que el PSOE s’ha mogut. Bé que no podem deixar de dir que de manera encara insuficient: no inclusió de la definició plurinacional de l’Estat; inconcreció sobre la mena de representació en el Senat (governs o parlaments o sufragi ciutadà); inconcreció sobre si l’Agència Tributària catalana serà o no la responsable última de la recaptació i gestió de tots els impostos, etc.

El document tampoc no esmenta el dret de Catalunya a decidir, bé que aquest no és tampoc un aspecte obligat en una proposta federal: bastaria que no el prohibís perquè un acord polític pogués convocar la corresponent consulta. El dret a decidir havia estat un principi bàsic del PSOE de la transició, fins a l’any 1979, en què es va retirar perquè ja s’havia assolir i ja regia el pacte constitucional, també en la seva dimensió territorial; i també perquè era bandera d’una ETA que seguia activa. Trencat, ara, el pacte d’aleshores, és de pura lògica que torni a regir del dret a decidir, al menys on això ha succeït, a Catalunya; més encara amb ETA en procés de dissolució.

En qualsevol cas, el moviment que el PSOE ha fet no és pas una nova oferta de l’Estat, governat pel PP. I no és esperable, al menys per ara, que el PP s’aproximi a les posicions del PSOE. En conseqüència, no té sentit que, de moment, es produeix cap modificació en la posició de Catalunya i dels partits catalans -tampoc del PSC- davant de l’Estat. Cal que el PSC ho confirmi clarament.

Com també seria molt important que el PSC no legitimés campanyes anti-independentistes. Un partit federalista no pot declarar-se contrari a la independència quan l’única alternativa oficial en presència és l’statu quo (la fractura del pacte), altrament estaria identificant-se, ras i curt, amb l’espanyolisme. Només tindria sentit que es pronunciés contra l’opció independentista quan hi hagués en presència una proposta alternativa i oficial de l’Estat prou satisfactòria per a Catalunya. Entenem els nervis d’alguns alcaldes, en algunes zones concretes on es dóna una forta ofensiva espanyolista del PP i de C’s. La resposta a això, tanmateix, no pot ser la mimetització, sinó el coratge de defensar el propi projecte amb coherència, de fer la corresponent pedagogia (recordem Campalans: “política és pedagogia”). El PSC no pot ser hostatge de cap tacticisme local, a no ser que hagi perdut l’ambició de centralitat i de guanyar el govern de Catalunya.

 

6. Plantar una bandera, un recer per a la diàspora

Les oscil·lacions i contradiccions del PSC han portat molts militants i molts electors al desconcert, al cansament, a la decepció i a l’abandó. La diàspora pren dimensions esfereïdores. I no es tracta pas de gent que pugui empeltar-se, ara, en altres tradicions d’esquerra: són socialistes i se’n senten. Se senten tan socialistes com desemparats i orfes, a la intempèrie. Els successius resultats electorals i les enquestes són contundents al respecte. Com també el goteig ininterromput d’informacions que arriben de totes les federacions. No podem continuar així: hem de disposar d’algun punt de trobada i d’agrupament, d’algun recer on puguem continuar debatent, informant-nos, cooperant, generant sinèrgies amb els moviments socials més avançats. I amb la vista posada en ”la ciutat llunyana”, en la represa de l’espai socialista i de la Catalunya de progrés.

Per això, creiem fermament que cal autoorganitzar-se. I que cal plantar una bandera a fora, dins de l’espai socialista, fer-ne un punt d’encontre i de reunió de tota aquesta gernació d’homes i dones, un lloc on abeurar-se, un referent socialista amb la brúixola en bon estat, que es mantingui en les posicions que són coherent amb la identitat del PSC i amb el seu projecte integrador i transformador per a Catalunya. Ens cal un recer que aculli, aixoplugui, empari i organitzi tant aquells inconformes que se senten en condicions de continuar donant la batalla dins del PSC com sobretot aquells que ja no s’hi veuen amb cor i han optat per abandonar. I, encara, tots aquells altres que, des d’altres procedències, creguin imprescindible contribuir a la regeneració del socialisme català. Una instància que sigui present a la vida social, cultural i política de Catalunya, que interactuï amb els diversos moviment socials i d’esquerres. Se’n podria dir Agrupament Socialista de Catalunya.

Pensem que l’evolució de futur d’aquest Agrupament hauria de dependre de l’evolució del propi PSC. Una cosa és clara: sempre haurà d’estar en disposició de contribuir al redreçament del PSC que Catalunya necessita. Caldrà, però que l’actual PSC s’hi avingui, caldrà que toqui fons i es disposi de nou a pujar, caldrà que es pregunti per si mateix i que sàpiga retrobar-se.

Amb aquesta voluntat, llancem una crida

-a tots els socialistes i a totes les socialistes que comparteixin les posicions expressades,

-a totes les plataformes reformadores ja existents i a aquelles altres que puguin formar-se en el futur proper, de base general, territorial o sectorial,

-a totes les persones no alineades que creguin que aquesta empresa val la pena.

Per si no ha quedat prou clar, aquest no vol ser un projecte privatiu del Fòrum Cívic, que va iniciar els seus passos amb el manifest que duia per títol “L’hora de sumar”. Sempre hem propugnat que calia articular, en una mateixa xarxa, les diverses plataformes existents, en la seva pluralitat d’accents i d’intencions. Hi hem estat treballant fins ara i, malgrat les dificultats sorgides, hi pensem continuar treballant d’ara en endavant. Aquesta és una de les raons de ser del Fòrum Cívic. Els interessos personals o de grup no han d’impedir la construcció d’un espai comú que sumi totes les forces disponibles.

Una altra cosa és clara. No volem unitats granítiques. Sempre hem refusat les pràctiques leninistes en què un determinat nucli se sent portador de la veritat que tothom ha de seguir. No volem reproduir les maneres de fer que critiquem.

Però la confluència de la pluralitat en un espai comú és avui inexcusable. Darrerament, s’han aixecat veus diverses que ho demanen. Pensem que tenen tota la raó i que, sense negar la raó de ser d’uns i altres grups, candidatures, afinitats i accents, fins i tot el gran valor que sumen les seves diverses projeccions socials, també creiem que és inexcusable construir un espai comú que ens permeti sumar, que no converteixi la nostra pluralitat en una feblesa sinó en una fortalesa. Entre els reformadors del PSC -posem per cas-, poden sorgir dues o tres candidatures a una mateixa cosa, que necessitaran plataformes i dinàmiques específiques. Doncs bé, això no ha de negar mai el denominador comú de signe reformador que compartim. A la segona volta, la força de tots ha de sumar darrera d’un sol candidat o candidata. Aquesta és la qüestió: hem de poder sumar, perquè només la suma ens dóna la força que ens cal.

Pensem que l’Agrupament Socialista de Catalunya que proposem pot ser el lloc d’aquesta suma. Per això, no és un projecte acabat, sinó una idea oberta i a concretar amb tots i totes els que en sentin la necessitat i en vulguin ser coprotagonistes.

 

Valguin aquestes pinzellades per orientar el debat d’avui. Un debat que en continua d’anteriors i que avui tindrem poc temps per desenvolupar, però que hem de continuar a la trobada de Torroella del dia 29 d’agost d’agost, que consistirà en un matí de treball i en un acte públic de tarda.

Només em resta recordar que les posicions de fons del Fòrum Cívic i del trajecte seguit fins aquí consten al seu manifest-programa conegut com a “Manifest de Setembre”, que porta per títol “Una esquerra catalana forta i majoritària per una Catalunya constituent”. Tots el tenim. I qui no el tingui, si el vol, el trobarà a la xarxa, particularment a la revista digital El Guaita.  

 

Recapitulem. En forma de telegrama:

-Davant de l’austericidi, activació de l’economia i l’ocupació.

-Davant de la selva global, Europa unida i nou model de desenvolupament sostenible, post-consumista.

-Davant de la crisi de la democràcia, regeneració de la política, retornant-la dels partits a la societat.

-Davant de la ruptura del pacte per compte d’Espanya, dret de Catalunya a decidir, tot esperant una proposta que estigui a l’altura per compte de l’Estat.

-Davant de la deriva del PSC, autoorganització i Agrupament Socialista de Catalunya.

 

 

 

 

 

5 Responses to "Fòrum Cívic: Agrupem-nos, companyes i companys"

  1. Pingback: L’Agrupament Socialista de Catalunya: un advertiment dels catalanistes del PSC a Navarro - Newsbeast.info Spain

  2. Pingback: El sector nacionalista del PSC anuncia que presentará batalla a la dirección | La Voz de Barcelona

  3. Pingback: Una facción del PSC quiere unirse a CiU a favor de la consulta | bancaconfidencial.com

  4. Jaume Sabatés Dueso   11 de juliol de 2013 at 0:57

    Ens agradaria poder fer algun acte a Teià com ho hem de fer.

  5. Abel miravet rubio   12 de juliol de 2013 at 11:16

    Comparteixo al 100%100 tot el que he llegit, endevant…

You must be logged in to post a comment Login