Enric Juliana: La línia de Granada

Enric Juliana: La línia de Granada

 

Izquierda Unida, coalició en bona mesura controlada pel Partit Comunista d’Espanya (un PCE que ja no és el partit influent i pragmàtic de la transició) s’ha manifestat d’acord amb la celebració d’una consulta sobre la pertinença de Catalunya a Espanya. IU dóna suport al dret a decidir. No és poca cosa, si tenim en compte que el PCE, defensor durant el franquisme de la restauració dels estatuts de la Segona República, mai no havia traspassat la línia autonomista. (El 1981, Santiago Carrillo es va sumar al front contra la Loapa impulsat per CiU i PNB). L’actitud de Cayo Lara, dirigent comunista de Ciudad Real, és especialment significativa si tenim en compte que la formació que lidera és avui un actor imprescindible en l’administració de l’Espanya meridional. (A Andalusia, IU governa en coalició amb el PSOE; a Extremadura, deixa governar el Partit Popular).

La posició d’IU també és rellevant en la mesura que aquesta formació sembla atreure part del vot juvenil descontent amb els partits més tradicionals, segment pel qual també competeix UPyD, amb un discurs ferotgement anticatalanista. El gir d’Izquierda Unida ha deixat bastant indiferent el sector més sentimental del sobiranisme català, que aquests dies només viu per imaginar l’Inevitable Adveniment. Viu dels atacs de la part contrària (que no són escassos, ni suaus). Tot suport, o matisada actitud de comprensió des de l’àmbit espanyol, li sembla poc i fins i tot el molesta, perquè trenca la seva oració religiosa.

El Partit Socialista Obrer Espanyol, desgavellat, i amb una dura competició interna encara no resolta, s’acaba de moure. En plena crisi, el segon partit polític espanyol llança una proposta de revisió constitucional que pretén tancar el sistema autonòmic amb un objectivisme federal: clarificació de competències, transformació del Senat en cambra territorial i introducció del principi d’ordinalitat en el finançament de les autonomies.

El PSOE no qüestiona els concerts forals del País Basc i Navarra -mai no ho farà-, però parla per primera vegada de revisar a la baixa els generosos sistemes de càlcul de la quota basca i del conveni navarrès. No és poc, si tenim en compte la irritació que aquest debat provoca al clúster confederal del Nord. Tampoc no és un assumpte menor la tímida acceptació del concepte d’ordinalitat, concepte de de matriu catalana que provoca molt malestar a les comunitats receptores de la solidaritat interna. Alfredo Pérez Rubalcaba ha hagut de cedir en aquest punt a la pressió del PSC. Fins aquí, la novetat. Després ve la cautela en una Espanya en la qual augmenten sense parar els partidaris de la recentralització, especialment a Madrid i a les dues Castelles. El PSOE parla amb una certa por. Encotillat. Diu no a la consulta catalana. I no vol anar més enllà de l’article dos de la Constitució: nacionalitats i regions, sense entrar en detalls.

Rubalcaba, no obstant això, s’ha mogut. S’ha mogut pensant també en València. No vol trencar amb el PSC, ni ressuscitar la federació catalana del PSOE, que, en realitat, va deixar d’existir ara fa 77 anys. No tothom al Partit Socialista pensa el mateix. Hi ha un corrent -latent- que desitja un viratge retòric i mediàtic cap a l’esquerra, sense més ensopegades catalanistes. Missatge unificat per a tot Espanya, duresa amb el sobiranisme per competir millor amb el PP, bloquejar l’ascens d’IU -si és necessari, amb unes gotes republicanes-, i intentar atreure el jutge Baltasar Garzón i les seves connexions kirchneristes. Si el PSC s’hi resisteix, creació d’una federació catalana del PSOE ben comunicada amb Ciutadans. Per a una millor compressió d’aquesta línia és molt aconsellable rellegir la carta oberta remesa per Carme Chacón a Pere Navarro ara fa dos mesos.

Hi ha moviments. I al sobiranisme, saturat d’emocions, li costa distingir entre l’anàlisi política i l’adoració nocturna de la Ferida Lluminosa. (Vell dispositiu defensiu avui estimulat per l’objectiu enduriment espanyol, els missatges obertament amenaçadors que s’emeten des de la perifèria del PP marianista, la difícil gestió del resultat de les eleccions del 25 de novembre passat, i la visible evolució de la societat catalana cap a una fragmentació política encara més gran).

Enric Juliana, La Vanguàrdia, 08/07/3013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login