Jordi Font: Lluch-Herrero

Jordi Font: Lluch-Herrero

Catalunya és una de les “Espanyes vençudes” de què parlava Ernest Lluch, al costat de l’austriacisme i del foralisme il·lustrat basc

 

Espanya no és França. França és l’estat nació per antonomàsia, creat per la burgesia liberal que necessitava homogeneïtzar la població per posar-la a disposició de les noves necessitats de l’economia industrial i que ho va fer tenyint-la del color d’una part de la població, la del territori que acumulava el poder econòmic i polític, sense que això produís resistència a les altres parts, perquè era el vent del progrés, que acabava amb el “vell règim”, que transformava súbdits en ciutadans, sota proclama de “llibertat, igualtat i fraternitat”.

Espanya no ho aconseguiria, era un estat feble, amb un liberalisme llastat per la força de la reacció latifundista, nobiliària i militar, amb una centralitat econòmica situada a la perifèria (Catalunya, País Basc), que no coincidia amb la centralitat política madrilenya. I on la legislació liberal, les infraestructures i els serveis articuladors del territori i homogeneïtzadors de la població trigarien molt a arribar i ho farien en comptagotes. És a dir, l’estat nació espanyol no reeixiria prou ni en la realitat tangible ni en la consciència de la ciutadania. Només a les àrees de matriu castellana, on pervivia la mítica imperial, colonitzadora del “nou món”. I no pas a Catalunya i al País Basc, on bufava el contradictori però indefugible vent del progrés, on la cultura i la llengua del poble eren distintes i on, amb el pas del temps, la imatge d’Espanya s’aniria fent més i més reaccionària. Espanya havia cristal·litzat com a estat nació als territoris de la vella corona castellana, però molt poc i cada dia menys a Catalunya i al País Basc, que anirien prenent dimensió i consciència de nacions sense estat o, millor, amb un estat que els era contrari.

Fins que Espanya no accepti aquesta realitat, no hi haurà solució. És més, cada cop hi haurà menys Espanya. Catalunya és una de les “Espanyes vençudes” de què parlava Ernest Lluch, al costat de l’austriacisme i del foralisme il·lustrat basc. La Constitució de 1978 reconeixia i integrava les “Espanyes vençudes” a través dels “drets històrics” del País Basc i de la integració del retorn de la Generalitat, fet anterior i portador d’una “legitimitat històrica” pretèrita. També ho reconeixia a través del concepte de “nacionalitats”. Altra cosa és que després Espanya posés la marxa enrere: “café para todos”, 23-F, Loapa, lleis de bases laminadores de competències autonòmiques, dèficit fiscal català excessiu, linxament dels catalans en el procés del nou Estatut, sentència contra l’Estatut pactat i referendat. I, finalment, és clar, el “prou!” de la gran majoria del poble de Catalunya, amb l’apel·lació al dret a decidir, cosa absolutament raonable en un poble que rep semblant bufetada i que no és del tot mesell. El que resulta increïble és que, a hores d’ara, des del 2010, Espanya encara no hagi dit ni piu: cap oferta concreta enfront de l’opció independentista. Només la reforma federal de la Constitució propugnada pel PSOE i que ha de concretar-se el proper 6 de juliol a la reunió de Granada.

Caldrà que no sigui un “café para todos” potser de més grau, ara sota l’etiqueta “federal”. I que el PP sigui capaç d’assumir-ho, de manera que esdevingui de consens i, doncs, viable. En qualsevol cas, la qüestió no és el “federalisme”, tan polisèmic, sinó la reobertura del camí que la Constitució de 1978 ja oferia i que, mitjançant la fórmula de desenvolupament ideada en el seu dia per Ernest Lluch i Miguel Herrero de Miñón, podia haver donat lloc a l’Espanya plurinacional i a l’encaix singular de “les Espanyes vençudes”, és a dir, de les realitats nacionals presents en l’actual realitat espanyola.

Jordi Font, El Punt/Avui, 29/06/2013

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login