Xavier Casals: Catalunya, el laboratori populista d’Espanya

Xavier Casals: Catalunya, el laboratori populista d’Espanya

Xavier Casals és historiador i autor de El pueblo contra el Parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013

 

Tot i que la política catalana actual aparentment es vertebra entorn de l’eix catalanisme vs. espanyolisme, amb la independència com a qüestió central, la realitat és molt més complexa i fa del territori un laboratori populista per a l’Estat. Ho considerem així en funció de tres aspectes: la irrupció del populisme; la italianització territorial d’Espanya, que ha comportat el recent gir del catalanisme vers l’independentisme, i la confluència de tensions de caràcter molt divers.

A continuació apuntem aquests tres temes, àmpliament desenvolupats en l’estudi El pueblo contra el Parlamento.

 

1. La irrupció del populisme

Des de fa una dècada, les cinc grans formacions catalanes (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i PP) no deixen de perdre suport a les urnes en termes globals en els comicis municipals i autonòmics davant d’altres opcions polítiques, com ha testimoniat la irrupció institucional de Ciutadans, la CUP, SI i la PxC.

Si fem un còmput de vots global des de les eleccions locals de 2003 (quan va començar aquest procés), les xifres són prou eloqüents: l’adhesió a les opcions alternatives als grans partits passa del 7,6% dels sufragis al 18,4%.

 

EVOLUCIÓ DEL VOT GLOBAL ALS PARTITS TRADICIONALS (CiU, PSC, PP, ERC, ICV) I A ALTRES OPCIONS (2003-2012)
ANY ELECCIONS VOT ALS CINC GRANS PARTITS (%) VOTS A ALTRES OPCIONS (%)
2003 Locals 92,4 7,6
2003 Autonòmiques 97,4 2,6
2006 Autonòmiques 92.4 7,6
2007 Locals 87,7 12,3
2010 Autonòmiques 83,3 16,7
2011 Locals 82,1 17,9
2012 Autonòmiques 81,6 18,4

 

Els actors emergents són formacions populistes que defugen l’etiqueta “partit” per assumir, en canvi, lemes inclusius, transversals i que apel·len a valors: Ciutadans, Plataforma, Solidaritat Catalana per la Independència, Candidatura d’Unitat Popular. A la vegada, aspiren a presentar-se com a expressió de moviments cívics (en bona mesura, es presenten com a “partits-antipartit”) i articulen els seus discursos per mitjà de dues banderes: la protesta contra l’establishment, i la defensa d’una identitat amenaçada (ja sigui aquesta catalana, espanyola o “autòctona” davant la immigració).

Són formacions populistes en la mesura que aspiren a una gran mobilització social davant d’unes elits percebudes com a llunyanes o que han esdevingut una oligarquia (“casta”) que, pretesament, han segrestat —o si més no, limiten— els drets ciutadans. S’imposa, així doncs, una mobilització que escurci la distància entre representats i representants polítics.

Catalunya és l’indret d’Espanya on aquest fenomen s’ha produït primer i des d’aquí ha començat a expandir-se arreu, com ho palesen Unión y Progreso y Democracia (UPyD), ocupant el centre de l’espectre polític, i altres sigles que ocupen la perifèria: Foro Asturias, Alternativa Galega de Esquerda (AGE), Bildu, España 2000 i Compromís a València, o la Unión Cordobesa (UCOR), liderada per l’empresari Rafael Gómez. El Principat és revela, d’aquesta forma, com el laboratori polític de l’Estat.

En aquest marc, el plebiscit per a la independència no es pot separar de les tendències populistes, en la mesura que sacralitza la democràcia plebiscitària. En conseqüència, gaudeix d’un ampli consens catalanista perquè associa la política institucional i la del carrer, que reclama una expressió directa de la voluntat popular i no mediatitzada per partits o institucions.

 

2. La italianització territorial

De forma parella, la mutació d’un ampli sector catalanista en independentista planteja a Espanya un problema similar al que ha conegut Itàlia per articular territorialment el nord, el centre i el sud.

Si a inicis del segle XX Milà, la capital econòmica del país, va infantar el feixisme i aquest, instal·lat en el poder des de 1922, va assajar una modernització autoritària i nacionalista del país que va acabar fracassant, Barcelona generà, al seu torn, un fenomen similar. Així, el 1923 infantà la primera dictadura militar de Miguel Primo de Rivera, que assajà igualment una modernització autoritària i nacionalista fallida.

Aquestes tensions nord-sud plasmades en la rivalitat Milà-Roma perduraren i es tornaren a manifestar a finals del segle XX, quan emergí la Lega Nord, però en sentit invers al precedent: atès que un sector no negligible del nord d’Itàlia no veia solució a la ineficiència de l’Estat, es conformà aleshores un separatisme “padà” (en al·lusió a la Vall del Po) que preconitzà la independència del nord del país. El líder de la Lega, Umberto Bossi, clamà contra Roma “la lladre” i contra el “sud assistit”. A Catalunya s’ha produït un fenomen de ruptura similar, però no homologable en termes ideològics, atès que el catalanisme no es pot assimilar al discurs de la Lega.

El resultat és que Espanya —com Itàlia— ha entrat en una espiral de tensions creixents entre nord, centre i sud. El protagonisme que ha assolit el president extremeny José Antonio Monago pel seu discurs antiseparatista n’és un gràfic indicador, com ho foren les declaracions polèmiques de Josep Antoni Duran Lleida sobre el PER a les eleccions catalanes de 2011, quan afirmà que “en altres llocs d’Espanya, amb el que donem nosaltres [els catalans] d’aportació conjunta a l’Estat, reben un PER per passar un matí o tota la jornada al bar del poble”.

L’esclat de la “qüestió septentrional” que representa l’independentisme català a Espanya i la seva denúncia d’un dèficit fiscal (o “espoli”) és inseparable, doncs, d’una creixent “qüestió meridional” que tot just comença a visualitzar-se.

 

3. Una confluència de tensions inèdita

Finalment, Catalunya conforma avui un microcosmos populista per raons que ja hem apuntat i d’altres, que podem resumir en cinc  factors:

* És on s’ha produït una erosió més accentuada dels grans partits i han aparegut més actors polítics nous.

* És on es reprodueixen, a petita escala i en registres diferents, fenòmens i conflictes europeus, com ara la irrupció de tendències islamòfobes visibles a diversos països (notablement Holanda), polèmiques lingüístiques com la que ha conegut Bèlgica entre flamencs i valons, o un separatisme plebiscitari com l’escocès.

* És on s’ha desenvolupat un populisme plebiscitari més esponerós, expressat tant a través de les consultes populars per la independència (2009-2011), com per l’ascens de la CUP (una formació assembleària i sense líders), el moviment dels indignats del 15 de maig de 2011 [15-M] o la creació d’entitats alternatives a les institucionals, com l’Assemblea Nacional Catalana, la denominació de la qual la dibuixa com un parlament alternatiu a l’oficial.

* És on s’ha generalitzat la cultura d’insubmissió cívica, tant fomentada des de les institucions (com manifestà la crida de les autoritats catalanes a dur el “Cat” a la matrícula) com espontània (així ho reflectí l’oposició a pagar peatges a les autopistes). A més, compta amb dues arrelades cultures antiestatistes de llarga tradició: una nacionalista catalana i una altra llibertària.

* La capital, Barcelona, gaudeix d’una llarga tradició de mobilitzacions ciutadanes que al segle XXI s’ha palesat de nou en les mobilitzacions contra la guerra d’Irak, el 15-M o les grans manifestacions d’afirmació catalanista, com fou la contrària a la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut el juliol del 2010 [10-J] o la independentista de l’11 de setembre de 2012.

 

Conclusió: un escenari propens a la conflictivitat

Considerem que tot l’exposat converteix Catalunya en un indret molt favorable a l’esclat de conflictes polítics, socials i territorials, alguns dels quals ja s’han començat a visualitzar i poden assolir una virulència imprevisible.

 

Xavier Casals, Blog de Xavier Casals, Bloc de la Qualitat Denmocràtica, 22/06/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login