Francesc Santacana: Amistats polítiques delicades

Francesc Santacana: Amistats polítiques delicades

Les missives de Cambó on apareix sovint Alfons XIII, paradigma de les complexes relacions Catalunya-Espanya

 

Cadascun per la seva banda, Alfons XIII (Madrid, 1886 – Roma, 1941) i Francesc Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947) resulten uns personatges polítics de gran interès. Importants i decisius en els seus àmbits, controvertits sempre, van esdevenir peces clau en el tauler espanyol en la convulsa Europa d’entreguerres. El Borbó va cavar la tomba de la monarquia pel seu continuat intervencionisme i per la dificultat per entendre els canvis socials, que el van abocar a jugar-se la sort amb la dictadura de Primo de Rivera. El líder catalanista va aconseguir que les seves propostes tinguessin algun ressò en un Madrid molt impermeable al canvi, però finalment va fracassar, tant en la modernització de l’Estat espanyol com per dur l’autonomia a Catalunya. Són personatges, per tant, que fracassen, però que gaudeixen d’un innegable atractiu, tal com ratifica el llibre que acaba de publicar l’historiador Borja de Riquer a RBA: Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político.

Vistos en paral·lel, i analitzant les seves relacions, l’atractiu dels dos personatges s’engrandeix i permet recórrer la relació entre la monarquia i el catalanisme polític, que en el cas d’aquests dos personatges oscil·la entre la freda distància i les amistats perilloses. No cal dir que el punt de partida és enormement distant entre el rei soldat de cultura militar espanyolista i el dirigent polític que vol modernitzar l’Estat i aconseguir l’autonomia política de Catalunya. Des del discurs de Cambó al monarca el 1904 fins a l’última entrevista que van tenir el 1939 a Lausana, les circums-tàncies polítiques van variar enormement, i també les seves relacions.

Alfons XIII sempre va veure en Cambó un polític de nivell, que podia aturar el desprestigi del sistema de la Restauració però que tenia en contra la seva adscripció catalanista. No entenia l’aposta autonomista catalana, i per això demanava a Cambó que se’n desentengués i, tranquil·lament, lloava Felip V a Barcelona. De la seva banda, Cambó veia en el rei un monarca capriciós al qual necessitava arribar sense intermediaris, convençut que així podria persuadir-lo d’un programa de reformes que consolidaria la monarquia, i que havia de ser dic de contenció de l’amenaça de la revolució. Per tot això podien coincidir, però sembla que ni el rei era prou conscient de la seva debilitat, ni Cambó dels límits del joc de poder de l’statu quo madrileny.

Aquest és el mar de fons en el qual es desenvolupen les relacions entre els dos personatges, amb reunions públiques i d’altres de privades, amb les interferències de líders com ara Maura, Alba o Canalejas; amb etapes de fredor i moments de sintonia, sobretot quan Cambó va participar en els governs del 1917 i 1921, tot posant a prova la capacitat d’influència governamental del catalanisme conservador.

El llibre de Borja de Riquer permet resseguir aquest itinerari amb un prisma nou, que és el que aporta la correspondència privada de Cambó amb diversos correligionaris, en què expressa les percepcions més personals sobre les passes polítiques que feia, els seus convenciments més íntims, els moments d’eufòria i també les grans decepcions. Les percepcions personals coetànies són el veritable salt qualitatiu, i alhora permeten conèixer grans errors prospectius, com per exemple quan Cambó preveia una gran victòria electoral el 1918!

Tot i el seu distanciament durant la dictadura de Primo de Rivera, Cambó va ajudar el monarca a fer el text amb el qual s’acomiadava del país el 1931. La fi política de tots dos coincidia. I justament la República era el que posava en marxa la modernització democràtica i l’autonomia catalana. Era el senyal inequívoc dels signes dels nous temps. Encara tornarien a coincidir, donant suport a Franco durant la Guerra Civil, i també essent menystinguts pel general a partir del 1939, i fins i tot morint tots dos a l’exili.

Seguint algunes frases extretes de les cartes i els documents del llibre, podem recórrer, alhora, alguns dels episodis de la relació entre els dos personatges i, indirectament, de les sempre difícils i delicades relacions i interessos entre Catalunya i Espanya.

 

“Diu que en fariem escoles catalanistas ahont ensenyarien a odiar Espanya” (Cambó)

El 1911 Cambó negociava amb els líders dels partits dinàstics el suport a la llei de Mancomunitats. En una d’aquelles converses, amb José Canalejas, el líder liberal es mostrava d’acord que la Mancomunitat tingués competències en obres públiques, ensenyament tècnic universitari i beneficència, però s’oposava radicalment que es pogués ocupar de l’ensenyament primari, perquè aquestes escoles esdevindrien un focus d’adoctrinament on s’ensenyaria a odiar Espanya. Cambó li explicà la conversa en una carta a Lluís Duran i Ventosa, on deia de Canalejas: “És un ximple”. Fins i tot per als líders monàrquics més disposats a la simple concessió d’una mancomunitat de diputacions, l’argument havia de ser sobretot tècnic. Introduir l’ensenyament primari suposava posar en joc un instrument de nacionalització que consideraven enormement perillós. En la mateixa línia de desdibuixar la reivindicació catalana, dos anys més tard el mateix monarca va demanar a Cambó que el projecte de Mancomunitat deixés al marge la província de Tarragona. D’aquesta manera desapareixia el “perill” de la unitat catalana, i el rei es comprometia a afegir, com a contrapartida, la província d’Osca.

 

“Tenim dos posicions a adoptar: Actuar de partit nacionalista o d’homes de govern” (Cambó)

L’etern dilema de Cambó i altres dirigents del catalanisme conservador s’expressava en aquesta carta a Prat de la Riba amb tota la seva cruesa: “Tenim dos posicions a adoptar: 1a. Actuar merament de partit nacionalista plantejant amb caràcter greu el plet de les delegacions (…) Segón. Actuar d’homes de govern presentant esmenes que millorin i casi alterin per complet el Projecte del govern. Lo més facil es lo primer. Difícil pero prestigiós lo segon”. La missiva és del 5 de novembre del 1916, en un context en què el diputat barceloní podia exercir influència en els cercles polítics madrilenys gràcies precisament a la seva atomització en partits que eren poc menys que grupuscles adherits a un líder. Per contra, una Lliga cohesionada havia propugnat el seu programa Per Catalunya i l’EspanyaGran. Enmig d’aquells governs dèbils, Cambó expressava amb tota claredat a Prat de la Riba, que ja era president de la Mancomunitat, el seu gran dilema. Quina havia de ser la seva prioritat màxima? Cambó no sembla tenir dubtes: calia apostar per la segona opció i intensificar la via intervencionista a Espanya, entre altres coses perquè la debilitat dels partits espanyols semblava oferir més opcions per assolir una posició estratègica, i perquè això és el que li demanaven les bases socials conservadores que li donaven suport. No hi ha dubte que per a Cambó aconseguir aquest prestigi polític en els cercles de la Cort passava per donar una sensació de voluntat de col·laboració en la governació espanyola, i la reivindicació catalanista sempre era un fre per consolidar aquesta desitjada respectabilitat política.

 

“Si jo hagués volgut, m’haurien ofert la Presidència del Consell a mi” (Cambó)

No hi ha dubte que Cambó era un polític calculador, que sospesava les seves passes, sobretot en les complexes relacions entre els polítics de les faccions dinàstiques i el mateix monarca. Cambó no deixava de ser un nouvingut en aquell joc polític, amb un programa reformista que havia sorgit al marge de les intrigues que tradicionalment circulaven entre el Palau Reial i les Corts. D’aquesta manera, les seves possibilitats d’èxit a Madrid passaven en part pel fracàs d’alguns dels líders tradicionals. Es tractava de fer-se un lloc en el sistema, però sense enderrocar-lo, i per això calia molt de tacticisme. Per això, el novembre del 1917 escrivia a Lluís Duran: “Si jo hagués volgut, m’haurien ofert la Presidència del Consell a mi, però jo hauria fracassat ara. En cambi, en les Corts vinents jo seré President del Consell amb unes Corts adictes”.

En el context de la greu crisi política del 1917, la Lliga assolia per primer cop un ministeri, regentat per Joan Ventosa, al qual acompanyà el català reformista Felip Rodés. Era el primer govern de coalició de la Restauració, i Cambó considerava la seva formació una gran victòria. A la carta explicava que a Barcelona no es valorava prou bé el significat polític del nou govern, però que a Madrid tothom se n’adonava. Tot i això, Cambó no havia acceptat tenir una cartera en el govern. Creia que els partits dinàstics s’havien d’enfonsar més, i que en poc temps li arribaria l’hora. Per això afirmava amb tanta confiança que seria president del Consell amb unes Corts addictes. Deia que li arribaven oferiments de tot arreu i confiava a ser el grup majoritari en unes pròximes eleccions. El temps, però, va desmentir aquell optimisme.

 

“Crec que aquest govern, o farà grans coses o caurà arrossegant la monarquia” (Cambó)

Per fi, el 21 de març del 1918 Cambó entrava a formar part del govern. Esdevenia ministre juntament amb Joan Ventosa, en un executiu amb els principals líders dinàstics, des d’Antonio Maura —que n’era el president— a Eduardo Dato, el comte de Romanones i Santiago Alba. Cambó havia d’ocupar la cartera d’Instrucció Pública, però les pors que promogués l’oficialitat del català el van convertir en titular de Foment.

L’aposta era molt arriscada. Dos dies després de ser nomenat escrivia a Lluís Duran: “Crec que aquest govern, o bé farà grans coses i jo espero serne’l motor, i endurme la bandera, o caurà arrossegant la monarquia i posantnos en el cas de trevallar sols pera salvar a Catalunya”. Semblava ser la darrera oportunitat de conduir les coses dins la monarquia, però Cambó estava disposat a jugar fort. Si sortia bé esdevindria un referent polític indiscutit, i podria gaudir d’importants rèdits, ja que no estava associat a les pitjors pràctiques del torn polític bipartidista. Tanmateix, era conscient que no hi havia garanties d’èxit, i que si l’executiu pomposament anomenat “gobierno nacional” queia, podia arrossegar tot el sistema, monarquia inclosa. Si això succeïa, Catalunya tornaria a ser la prioritat, encara que això no se sabia molt bé què volia dir.

Certament, el seu pas per Foment va ser molt fugaç (vuit mesos), precisament perquè Cambó va ajudar a activar la campanya proautonomia de Catalunya, inicialment amb l’aquiescència reial, però les pressions contràries el van deixar sense marge de maniobra. Havia atiat una campanya i la monarquia ara no responia. Només tenia com a sortida la dimissió. El resultat va ser que havia ajudat a salvar el sistema, però no havia aconseguit portar l’autonomia; la decepció era màxima.

 

“Per què s’ha de sacrificar vostè i ens ha de sacrificar a tots per Catalunya (…) si vostè no en rep més que greuges?” (Alfons XIII)

A mb unes paraules com aquestes Cambó relatava la conversa que va tenir amb el rei el 30 de novembre del 1922. Encara que les paraules del monarca les coneixem pel seu interlocutor, tothom les dóna per versemblants, i expressaven l’oferiment del monarca. Situat en una posició molt difícil, Cambó era una de les seves poques alternatives, però el rei creia que, per fer-lo primer ministre, havia d’abandonar la seva adscripció catalanista. El líder barceloní ens diu que aquella oferta el va molestar molt, i no la va acceptar.

Tanmateix, uns anys més tard, i amb la sobrecàrrega del suport del rei a la dictadura de Primo de Rivera, Cambó es va avenir el 1930 a crear un partit, el Centro Constitucional, justament per intervenir directament en la política espanyola sense fer-ho des del catalanisme.

D’aquesta manera, el que l’havia indignat tant l’any 1922 era factible en unes circumstàncies encara més desfavorables per a qualsevol projecte vinculat a la institució monàrquica. Amb aquesta opció, Cambó unia definitivament el seu destí polític al de la monarquia. Era l’anunci d’un fracàs estrepitós a les urnes de la primavera republicana del 1931.

 

“Queremos demostrar (…) que cuanto por ahí fuera se dice de que Cataluña no quiere ser española (…) es falso” (Alfons XIII)

Encara que no es tracta d’una carta privada, sinó d’un discurs públic, per completar la visió del monarca sobre la qüestió catalana és interessant fer una referència al discurs que Alfons XIII va fer a la ciutat de Barcelona el 24 de maig del 1924, pocs mesos després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, i en un moment en el qual la repressió sobre el catalanisme era un fet evident.

En plena sintonia amb el discurs espanyolista del dictador, Alfons XIII es dirigia als alcaldes oficialistes nomenats per la dictadura amb una retòrica tradicional en què citava els Reis Catòlics, lloava Felip V (“que algunos de vosotros recordaréis por sus procedimientos y por alguna de sus medidas, y esto el que lo dice es un Borbón”), parlava de la “bandera sacrosanta de España, que todos tenemos la obligación de defender”, i proclamava que la presència dels alcaldes era la demostració de la sintonia del monarca amb Catalunya.

Envoltat de fidels que representaven ben poc quan hi havia eleccions, el rei semblava no haver entès gaire cosa del que passava a Catalunya des de feia força anys.

 

Carles Santacana, Quadern, El País, 13/06/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login