Oriol Bartomeus: Els tres “sorpassos” de El Periódico

Oriol Bartomeus: Els tres “sorpassos” de El Periódico

 

 

El baròmetre de primavera de Gesop per a El Periódico portarà cua, però el cert és que no hauria de sorprendre gaire. És un escenari anunciat, coherent amb les tendències de tots els sondeigs d’abans i després del 25N. De fet, segueix les pautes de totes les eleccions celebrades arreu d’Europa els últims tres anys.

Els partits tradicionalment “grans” del sistema pateixen, mentre que els tradicionalment “petits” avancen. Hi ha un transvasament clar de suport entre els uns i els altres. Els tres “grans” (CiU, PSC i PP) no fidelitzen ni la meitat dels vots obtinguts fa només sis mesos! La resta els fugen de les mans, i no precisament cap a la indecisió, sinó cap als “petits”.

El sondeig mostra tres “sorpassos” en paral·lel. El més cridaner, el d’ERC sobre CiU. Però també es dóna un fenomen similar entre PSC i ICV i entre PP i Ciutadans. En tots tres casos la mateixa idea: el “petit” es menja l’avantatge del “gran”. No pot ser casual. I no ho és.

Hi ha raons que expliquen aquest escenari, totes elles entrellaçades i coincidents.

 

Els votants exigeixen respostes

L’escenari actual és fruit de tres crisis superposades: la crisi econòmica, la crisi “nacional” i la crisi de la política. Totes tres es troben actualment en un cul de sac, i totes afecten les forces tradicionals (les que han tingut o tenen responsabilitats de govern), si bé en proporcions diferents.

Simplificant, sembla evident que l’afebliment del PSC front a ICV respon a la incapacitat dels socialistes per articular una resposta alternativa a la crisi econòmica. Una part del suport tradicional al PSC reclama una sortida diferent a la crisi actual, vist el que ha passat en els llarguíssims cinc anys de recessió, i sospita que els socialistes, en el cas de governar, no actuarien de forma molt diferent a com ho està fent el PP, de manera que opten per propostes trencadores, en aquest cas, les que dóna ICV.

La paràlisi del debat al voltant de la consulta pel dret a decidir és el que passaria factura a CiU. Mas va guanyar les eleccions amb una promesa clara (i irrealitzable?), sis mesos després una part del seu electorat s’ha cansat d’esperar i sembla optar pels “autèntics”, els que sí serien capaços (als seus ulls) de fer la consulta en un període breu de temps, ERC.

Pel que fa al transvasament de suport del PP a Ciutadans tindria a veure amb el paper galdós dels populars amb els temes de corrupció (Bárcenas, sobretot), i amb la impaciència de part del seu electorat per l’allargament de la crisi econòmica, que Rajoy va dir poder solucionar simplement apartant el PSOE del govern. Un any i mig més tard la recuperació (tot i els brots verds que veu algun ministre) és lluny d’arribar.

 

Això ja no són els noranta

Davant de les tres crisis, els partits tradicionals han respost com a tals, maniobrant a l’espera que escapés el xàfec. Davant la corrupció, pilota endavant i judialització dels casos. Davant el cul de sac en què es troba la dita “transició nacional” declaracions, cimeres, consells assessors i tal dia farà un any. Front a la crisi, esperar que passi el pitjor i treure suc dels repunts puntuals del PIB i de la contractació.

El problema d’aquesta mena de política (si és que se’n pot dir política) és que es troba amb un electorat que ja no aguanta, que reclama sortides clares i, sobretot, urgents. La societat d’avui és una societat impacient, que ho té tot al segon i que vol respostes. Per dir-ho d’una manera:el centre s’ha endurit. El gruix de l’electorat català (aquells que se situen al centresquerra tan català com espanyol) sembla que ha deixat de confiar en les sortides tradicionals, s’ha afartat dels jocs de mans dels polítics “de sempre” i vol respostes, i les vol ja. I els partits tradicionals, educats en la lògica del “trilero”, no les donen. Ergo, els electors van a les opcions que no mostren ambigüitat.

 

Societat impacient/política impotent

El problema dels partits “grans” és que s’han vist arrossegats per una inèrcia antiga en un escenari totalment nou. Ells són els culpables de la seva pròpia desgràcia. Fixem-nos-hi. Rajoy va prometre el que no podia complir, que ell acabaria amb la crisi només guanyant les eleccions. Mas va fer tres quarts del mateix quan va deixar entendre que si era escollit president el camí cap a la consulta seria ràpid i sense entrebancs. Tant l’un com l’altre van pecar d’agosarats… O no, tant l’un com l’altre sabien que no podien complir les promeses, les altes expectatives desfermades, però no tenien altre remei si volien guanyar les eleccions. I aquí és on rau la mare dels ous. Fa massa temps que els partits “grans” tenen com a únic objectiu guanyar les eleccions, al preu que sigui, fent el que sigui, prometent el que calgui. Aquesta tàctica els està esclatant a les mans ara. La idea que els electors sempre et perdonen, que la seva capacitat de comprensió és infinita, que en tenen prou amb unes declaracions tranquil·litzadores i quatre xifres, ha volat pels aires. Està volant pels aires davant dels ulls dels dirigents dels partits “grans”. La crisi, o més aviat el capteniment dels partits tradicionals davant la crisi, ha provocat un trencament profund entre uns partits que guanyen les eleccions però són incapaços de fer allò que han promès en campanya electoral (i aquí hi juga també el PSOE), i uns ciutadans que se senten abandonats per aquells que suposament defensen els seus interessos.

El que ens diu aquest sondeig (i ens ho diuen tots els sondeigs des de fa temps) és que la paciència de l’elector mig envers els partits tradicionals s’ha esgotat. No és el radical, l’extremista, l’outsider, el que opta per partits nous. És la classe mitja, és la gent “normal”, farta que se’l tracti amb menyspreu i desdeny des de la política “oficial” i els seus agents.

 

La reacció?

Serà capaç d’entendre aquesta política “oficial” el que diu aquest sondeig? Tant de bo. Tanmateix el nivell d’esclerosi i autisme a què ha arribat la “casta” li farà molt difícil entendre el que li està dient l’electorat. Aventuro els arguments que utilitzaran per desacreditar les dades. Primer, atacar el sondeig, la metodologia, o rebaixar-ne la significació (“ja se sap”, “només són enquestes”, “a l’hora de la veritat, la gent vota qui toca”…). Segon, avisaran de la deriva “radical” que ens pot portar al desastre. I en tercer lloc, apel·laran a la ingovernabilitat del país per culpa d’un parlament atomitzat i sense majoria clara (és a dir, sense un clar avantatge d’un dels partits “de sempre”). Si aquesta és la reacció dels partits “grans” hauran perdut una nova oportunitat, i no en van sobrats. Una nova oportunitat d’escoltar i entendre, una nova oportunitat d’acostar-se altre cop als ciutadans, de ser-los útils a ells i no a l’embull d’interessos que conforma l’”establishment”. Hauran perdut una nova oportunitat de fer política.

Oriol Bartomeus, La ciutat llunyana, 07/06/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login