Jordi Martí: “L’esquerra pot i ha de recuperar Barcelona”

Jordi Martí: “L’esquerra pot i ha de recuperar Barcelona”

 

En menys d’un any, i després de l’adéu d’Hereu, Jordi Martí va passar de ser delegat de Cultura a liderar l’oposició a Trias. Tasca complicada per a algú amb un perfil més tècnic que polític, però que amb el temps ha modelat un estil propi.

 

–Després de 32 anys de governs d’esquerra, li toca a vostè intentar recuperar la ciutat. Una papereta difícil.

–És una aventura nova, una pàgina en blanc que s’havia d’escriure algun dia. El que ha quedat en la memòria del ciutadà és una de les transformacions urbanes més importants d’Europa. El balanç positiu d’aquest canvi no fa falta defensar-lo perquè és evident.

–Acostuma a dir que no vol fer de la política la seva professió. ¿Això li dóna més llibertat a l’hora de parlar?

–Sens dubte, i aquesta llibertat no la vull perdre. M’apassiona el que faig perquè implica crear un nou projecte per a la ciutat, en un nou context. Em mou això, no pas una voluntat de dedicació professional a la política. Sé que tornaré a les meves tasques anteriors, ja sigui en el món de la cultura o en l’educació.

–S’enfronta a Trias, un veterà.

–És una persona amb olfacte polític, però no ha volgut aprendre la realitat de Barcelona. Es mou amb habilitat en l’esfera del debat, però no coneix la vida urbana.

–Continua sent el polític més ben valorat de l’esfera municipal.

–Té un capital polític acumulat significatiu. És afable, de relació fàcil, i suposo que, en un moment de tanta incertesa, aquestes persones que acumulen molt de passat poden generar una aparença de confiança. Però crec que en aquests dos anys ha anat perdent més que guanyant. I estic convençut que, més que vèncer ell les eleccions, vam ser nosaltres qui les vam perdre. El seu gran objectiu era aconseguir l’alcaldia, però fa la sensació que no tenia pensat què fer l’endemà d’aconseguir-ho.

–¿I el Trias gestor?

–Trias regna però no governa. Aprofiten la seva experiència perquè és una cara amable, però lidera un equip desmembrat en què cadascú tira pel seu costat. Mana poc.

–La tinenta d’alcalde d’Economia, Sònia Recasens, va dir en el ple que el deute del Govern amb la ciutat no afecta la solvència municipal. ¿Comparteix la seva opinió?

–Si avui es para el flux de diners, hi estic d’acord. Quan van començar a governar, el deute era de poc més de 70 milions. Avui està en 230 milions, encara que s’hi han d’afegir moltes altres partides no incloses, com els 25 milions de Spanair, els quatre anuals a Montmeló o l’increment de l’aportació a equipaments culturals de la ciutat.

–Si es talla el préstec de cop, la resta de Catalunya podria acusar la capital de ser insolidària.

–Han d’entendre que el dèficit anual de la Generalitat és més gran que el pressupost de la ciutat. 2.500 milions contra 2.300. En algun moment s’haurà de parar. S’ha d’ajudar el Govern a arribar a assumptes importants, però amb llum i taquígrafs, convenis ben establerts i sense trampes com les de Spanair.

–D’aquí la seva petició d’una comissió per controlar el deute.

–Així és. La comissió havia de servir per conèixer l’estat real del deute. I ser l’espai per generar el consens polític per negociar amb la Generalitat. La seva subordinació al president és indiscutible. El va a veure i li diu que posa Barcelona al seu servei. Així ho acabarem perdent tot. Està controlat pel Govern fins a extrems que no em podia ni imaginar a l’iniciar el mandat. La geometria variable és el guió que li va bé per poder fer el que a la Generalitat li convé. Trias ha fet enfadar a tothom. És un alcalde que es queda mut en els plens i molt incomplidor amb els acords amb els altres partits. La seva soledat és cada vegada més escandalosa.

–¿El PP no trenca aquesta soledat?

–Arregla les inversions, sí. Però és una política de vol gallinaci. Alberto Fernández Díaz l’hi cobra fent de tinent d’alcalde durant 15 dies, però no sé si té sentit a ulls del ciutadà. No sé si el barceloní veu amb bons ulls que estiguessin a punt de pactar un govern de coalició fa un any i mig.

–L’alcalde ho nega.

–Miri, en aquell moment jo era regidor de plenari perquè encara hi havia Jordi Hereu. Els regidors del PP es repartien les carteres davant el somriure dels de CiU. Quan això no va funcionar, ens van venir a buscar per pactar el pla d’acció municipal. Després, van pactar un altre cop les inversions amb el PP. Això és no saber on anar. Ara comencem a llegir el seu programa perquè tenim fets constatables: el canvi del pla d’usos de Ciutat Vella, condemnant el districte a una pressió hotelera desbordada; la marina de luxe, carregant-se l’entrada del mar a la ciutat; el Blau Ictínea, un barri de luxe davant del mar, o el suport a Eurovegas.

–¿Això porta a la ruptura de l’equilibri social a què sempre es refereix?

–S’està trencant, però no per l’acció del govern, sinó per una economia basada en el món financer i l’especulació que provoca uns efectes socials molt diferents dels de les societats industrials clàssiques. Abans, el creixement econòmic provocava una mobilitat social ascendent, és a dir, els pobres tendien a ser-ho menys. Això s’ha trencat, provocant una fractura que separa les societats de manera dual: els que disfruten dels beneficis de viure a la gran ciutat, en un entorn estimulant i ple d’oportunitats, i la gent que queda desconnectada. Això ja no solament afecta les classes més populars, sinó que pot afectar professionals liberals, gent del sector públic, gent de la meva edat que es queda en atur. La dreta s’ho pren no com una variable, sinó com una constant; això és així i no podem fer-hi més.

–¿És això el que genera moviments com Nou Barris Cabrejada?

–Quan l’articulació de la societat condemna un segment molt significatiu en termes numèrics, és lògic que es radicalitzin la protesta i l’enfrontament social. La batalla ja no és per un semàfor o un pas zebra, es tracta de tenir oportunitats com a ciutadà.

–Amb el PSC sota mínims, ¿veu factible recuperar l’ajuntament?

–El record que es té del PSC a Barcelona és un record majoritàriament positiu. Hem d’aconseguir despertar-lo. Ja vaig dir que amb el PSC sol no guanyarem les eleccions. Entre l’esquerra hi ha molt més espai per a l’acord que per al desacord. L’esquerra pot i ha de començar a explicar que pot recuperar Barcelona. Les enquestes diuen que podem sumar.

–Ningú va demanar la consulta de la Diagonal, i així va acabar la cosa. Tampoc ningú ha demanat unes primàries socialistes per elegir candidat. ¿Li veu bon final a aquesta iniciativa del PSC?

–Generar factors de regeneració política no és fàcil. Però és important deixar de calcular quanta gent s’hi presentarà, si seran dos, tres o set, i començar a debatre projectes, com ara la necessitat de revitalitzar l’àrea metropolitana per preservar més la cooperació. ¿On serà el nou centre metropolità d’aquí 20 anys? Potser al Baix Llobregat, o al Besòs, a la zona de les tres xemeneies. Falten estratègies comunes de llarg recorregut.

–¿Recolza la campanya de Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, del no a la independència?

–No, de cap manera. No podem donar el missatge que ens alineem amb PP i Plataforma per Catalunya. La nostra bandera és el dret a decidir, ja sigui la independència o l’estructura federal en què nosaltres creiem.

–¿Podria anomenar dues prioritats fins al final del mandat?

–Primer, posar tots els instruments al servei de la lluita contra la desigualtat. Després, educació, educació i educació. Si Trias vol smart cities de veritat, fan falta més recursos educatius, des de P-3 fins a la universitat.

Jordi Martí entrevistat per Carlos Márquez, El Periódico, 07/06/2012

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login