Antoni Dalmau: A l'Arxiu de Salamanca

Antoni Dalmau: A l’Arxiu de Salamanca

 

Unes recerques historiogràfiques m’han dut recentment, un parell de vegades, a visitar i a treballar a l’anomenat avui, oficialment, Centro Documental de la Memoria Histórica, és a dir, el que la majoria de la gent continua coneixent com a Arxiu de Salamanca: és, naturalment, el lloc on van anar a parar tants i tants documents catalans del segle XX que han estat objecte d’un estira-i-arronsa vergonyós i llarguíssim que encara no ha arribat completament al seu terme. Es tracta d’un arxiu que molts investigadors catalans coneixen bé, ja que hi han passat moltes hores de treball. Que es trobi ubicat en un notable edifici barroc que havia servit d’hospici al segle XVIII i que aquest edifici formi part del nucli antic, tan impressionant, de la ciutat de Salamanca, no pal·lien gens davant els ulls dels catalans l’ús que va fer-ne el bàndol vencedor de la Guerra Civil espanyola ni l’enorme distància quilomètrica –i emocional– que cal recórrer per poder-hi arribar.

Tret d’altres aspectes menors, em portava sobretot a l’Arxiu una recerca al voltant d’algunes lògies maçòniques catalanes, ja que, com també és prou sabut, allí es troba el gran fons documental d’un organisme que va participar en la cadena repressiva del franquisme, l’anomenat Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo. Es tracta d’un material realment valuós, on també es pot resseguir el rastre de molts conciutadans nostres. Als baixos de l’edifici encara es pot continuar visitant, com una exposició permanent, una mostra més aviat sinistra de documents, objectes i fotografies de la francmaçoneria, completada per una sala que pretén reconstruir l’escenari d’un Temple i on es troben, a la presidència, tres personatges terrorífics degudament encaputxats.

He de dir, per completar les dades d’aquesta introducció, que en tot moment vaig rebre un servei amatent i ràpid per part d’un personal certament amable, nombrós i desvagat que es trobava al servei d’una sala de consulta on vaig passar la major part de les hores ben sol. Tanmateix, volia explicar en aquest article una anècdota que va passar-me justament allí i que, posats en situació, va semblar-me molt reveladora de la situació actual.

Un dels balcons de la sala de consulta dóna al carrer on es troba l’entrada de l’Arxiu, carrer que per cert sempre havia portat el nom de Gibraltar i durant uns pocs anys, per decisió personalíssima de l’alcalde de Salamanca, va ser batejat amb el nom de l’Expolio, justament com a reacció als primers trasllats de documents de la Guerra Civil a Catalunya. El balcó estava obert al carrer i, per molt atent que estiguessis resseguint els lligalls i els papers, era impossible abstreure’s del tot del soroll que pujava de baix. En un cert moment, un grup de turistes espanyols va deturar-se davant la porta i, quan va fer-se silenci, vaig poder sentir amb claredat la veu de la guia turística que els acompanyava. Aquesta persona, després de les explicacions de caràcter general que podem imaginar, no es va poder estar de cloure el seu parlament amb una crítica acerba contra els catalans i els seus representants polítics, presentats una vegada més –ara per al consum dels turistes– com un poble cobdiciós que no havia parat fins a aconseguir robar i endur-se lluny de Salamanca una colla de valuosos documents de l’Arxiu. M’hauria encantat sortir al balcó i contradir una manera tan tendenciosa d’exposar les coses, però tenia altra feina i tampoc no era el lloc ni el moment de replicar.

Va passar una bona estona i jo continuava seguint les peripècies de la lògia maçònica Jespus que un grapat d’igualadins, encapçalats per Joan Serra i Constansó (Jeph de Jespus) i Jaume Serra i Iglesias, havien fundat el maig de 1889. De sobte, la meva atenció va veure’s alterada per la cridòria d’un altre grup de turistes. De seguida em vaig adonar que eren catalans. Potser no havien previst trobar-se just aleshores davant de l’arxiu, perquè un d’ells, aixecant encara més la veu, va mostrar la seva sorpresa davant la descoberta i de seguida va posar en antecedents els seus companys sobre aquell anomenat Centro Documental, dipositari dels “famosos papers”, com va dir ell… Immediatament, i com a resposta espontània a la troballa de l’edifici, alguns membres del grup van entonar a plena veu un fragment d’Els segadors. Poc després, les veus, la tonada i les rialles es van anar allunyant i jo vaig poder continuar resseguint la història dels maçons igualadins.

Pensant-hi bé després, vaig creure que acabava d’assistir a un exemple revelador de la situació actual d’Espanya. Ho resumeixo. D’una banda, la visió centralista i esbiaixada al voltant d’un episodi comú, i tràgic, com la Guerra Civil i els seus papers, amb la negativa de voler comprendre les raons dels altres i mirar de posar-se en el seu lloc. De l’altra, la resposta espontània i certament desinhibida d’un grapat de catalans que alçaven la veu en territori forà i també donaven per acabada la via del diàleg. Enllestida la feina, vaig anar retornant els documents a la seva carpeta i vaig concloure que, en efecte, ara sí que havia passat una cosa transcendent: dues de les vies del vell ferrocarril hispànic, després d’un viatge llarg i accidentat, havien emprès una ruta diferent que els podria conduir, aquest cop, a unes destinacions ben separades…

Antoni Dalmau, El Punt/Avui, 30/05/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login