Oriol Bartomeus: El marge de dèficit com a "multiusos"

Oriol Bartomeus: El marge de dèficit com a “multiusos”

 

La política actual es construeix al voltant de conceptes de vida limitada, que entren un bon dia a l’agenda pública, es desenvolupen com a conflicte i desapareixen sense que sapiguem ben bé què se n’ha fet. El darrer a entrar a la llista és el marge de dèficit públic que ha de tenir Catalunya aquest 2013. Porta setmanes instal·lat al top ten de les notícies (batallant durament amb la llei Wert i ara les balances fiscals). Evidentment, els temes que “pugen” a l’agenda no són innocents. N’hi ha que s’hi colen fàcilment, mentre d’altres no hi ha manera que hi entrin (o quan ho fan són expulsats ràpidament i desapareixen entre bambolines sense deixar rastre). Els que aguanten ho fan perquè tenen “padrins”, és a dir algú que treu benefici del fet que el tema pugi a l’agenda i s’hi mantingui.

En el cas del marge de dèficit, el padrí principal del tema és el govern de la Generalitat. Sobre el tema ja han opinat pràcticament tots els consellers, a més del president i del portaveu, que mediàticament se situa a anys llum dels seus companys de gabinet. Per què és tan interessant per al govern el tema del marge de dèficit? Doncs perquè és un tema “multiusos”, li serveix per a jugar en diferents flancs.

D’una banda, l’enroc en el marge de dèficit permet al govern no aprovar els pressupostos i anar tirant amb el comptes de l’any passat, degudament prorrogats i “actualitzats” (és a dir, retallats). Això permet no afrontar el debat parlamentari, sempre enutjós, i no donar a ERC una excusa per collar una mica més el govern. El paper dels republicans en aquesta trama és estel·lar, ja que la posició de la Generalitat pretén sobretot no enfadar-los, mantenir-se en la lògica del “conflicte nacional” i no entrar al debat econòmic, on el xoc amb ERC seria inevitable. El pacte entre convergents i republicans es basa en dues potes, la nacional i la pressupostària, i ERC ha deixat ben clar que no farà avançar la segona si la primera no avança. I com que la transició nacional sembla encallada, Mas i els seus saben que no tenen el suport dels republicans per confeccionar un pressupost restrictiu. Solució? No fer pressupost i utilitzar el debat sobre el marge de dèficit per convertir els pressupostos en un tema “nacional”, un afront més del pèrfid Madrid que escanya els pobres catalans.

Però n’hi ha més. El conflicte sobre el marge de dèficit no és només un tema “nacional”, ni molt menys. La posició de la Generalitat respon a altres interessos. Amb el debat sobre el marge de dèficit el govern està donant un gir de cent vuitanta graus a la seva política.

El govern diu que no accepta el marge que li fixa l’Estat perquè no està disposat a retallar la despesa pública (sobretot en allò que fa referència a les polítiques de protecció social, afegeixen). És a dir, el govern s’erigeix en defensor de l’estat del benestar. Déu n’hi do per un govern que des de 2010 se les donava d’avançada de les polítiques d’ajust i contenció de la despesa pública. Però és que hi ha raons de fons. L’escenari ha canviat. L’austeritat (aquella virtut tan catalana, en boca del president Mas no fa tant de temps) s’ha tornat “austericidi”, cotitza a la baixa des que no se’n perceben els suposats efectes beneficiosos i el govern de CiU s’apunta a la crítica amb la mateixa rapidesa amb la que en pregonava la bondat.

Darrera del gir governamental hi ha una lectura dels resultats del 25N. Els dotze escons que va perdre CiU no tenen una sola causa. La més visible fou la “voluntat del poble” i el gir cap a l’Estat propi, que va beneficiar ERC. Però de fons pots sentir-se la remor de les retallades.

Si s’observen les dades del sondeig postelectoral de l’ICPS es veu clarament el retrocés del suport a CiU entre els que es defineixen com a “tan català com espanyol” en l’eix de sentiment de pertinença (que segueixen representant més del 35% de l‘electorat), un espai on els nacionalistes havien gaudit històricament d’una presència significativa i on han reculat de forma espectacular (han perdut dues terceres parts del suport, quedant per sota del 10%). Es podria creure que aquest retrocés s’explicaria per la polarització del debat sobiranista, i que els electors duals (“tan català com espanyol”) hagin abandonat CiU per formacions nítidament espanyolistes, com PP o Ciutadans. És cert que aquests partits hi creixen, però la força que més avança en els espais duals entre l’esquerra i el centre, paral·lelament a la davallada nacionalista, no és cap d’aquestes, sinó ICV!

S’entén aleshores que el govern de Mas hagi decidit fer batalla del marge del dèficit, no només perquè li estalvia un enfrontament amb els seus socis d’ERC, ni tampoc perquè incideix en la idea del “Madrid no ens vol”, sinó també perquè li permet desprendre’s d’un perfil massa dretà, que el 25N ja li començava a passar factura en forma de pèrdua de suport a les àrees menys definides en lògica “nacional”. El debat sobiranista ho copa tot, però això no vol dir que no hi hagi altres debats soterrats capaços de donar i treure majories.

Oriol Bartomeus Bayés , La ciutat llunyana, 24/05/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login