Salvador Espriu: Carta als mestres

Salvador Espriu: Carta als mestres de Catalunya

Salvador Espriu va escriure el 1981 una carta de reconeixement als mestres del país. La carta va ser llegida en un acte que es va celebrar al Teatre Romea. El pròxim 27 de maig es recordarà l’efemèride. Aquest és el text.

 

Molt distingit i estimat amic Jordi Carrió, em dirigeixo a vostè, potser avançant-me una mica massa perquè consti per escrit, ja des d’ara, tal com li vaig prometre a través del senyor Jordi Umbert, la meva modesta però plena i incondicional adhesió als actes i reunions que s’han de celebrar, el proper juliol, a l’Escola d’Estiu Rosa Sensat, un nom de debò il·lustre, que ens honora tant a tots. Crec que figura al front de l’esmentada Escola -i, de fet, si no segons un obligat protocol, presidirà aquells actes i sessions o jornades- una altra dona extraordinària, una altra pedagoga excepcional: la senyora Marta Mata. Vulgui saludar-la de part meva.

Tinc entès que s’aplegaran, aleshores i allí, tots -en principi tots- o la major part dels Mestres de Catalunya. Vulgui també saludar-los, tots i cada un d’ells, amb la meva màxima -encara que “delegada”- efusió . Jo no hi seré, però els acompanyaré, des de la meva insignificança, a tots vostès, en pensament i en esperit.

La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des dels temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem moderns , han viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuen vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o fins on ens és previsible. Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d’una manera o d’una altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.

D’aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugir-la mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel·ligència, amb grandesa d’ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.

Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d’altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l’abnegació, l’altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d’aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d’alba. Per vostès, les unes i les altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals genèriques , les nostres actituds matisades, específiques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l’últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l’anterior advertiment -o reflexió-, que el nostre Principat és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit -i tant de bo que ho esdevingui-, no hegemònic, mai no amo sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions i fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat -i fins els noms amb els quals es vulgui designar aquests particularismes : no hi ha un dialecte central imperialista , absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics -i de tot ordre- aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim fills de la Vall antiga i estimada.

I acabo la lata o el llaunot . Perdonin-me. Vulguin rebre tot el meu més sincer, agraït i petitíssim homenatge, senyors Mestres de Catalunya. No em contestin, si els plau, per favor. I envio a vostè, portantveu senyor Jordi Carrió, la meva més cordial abraçada.”

 

Veure el post Carta de Salvador Espriu als mestres de Catalunya, d’Àngel Castanyer, al bloc  D’un temps, d’un país-Museu Imaginari, fent clic aquí

Salvador Espriu, Ara, 11/05/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login