Frederic Prieto: Regenerar o refundar la democràcia?

Frederic Prieto: Regenerar o refundar la democràcia?

 

Cada dia estem fent l’experiència de la necessitat de regenerar la nostra democràcia. Quan experimentem la desconfiança de molts ciutadans amb els partits i les institucions. Quan aquestes estan lluny de donar respostes efectives i honestes a les més greus preocupacions de la ciutadania, o de determinats sectors de la ciutadania que ho passen malament, especialment ara amb la crisi. Quan constatem la paràlisi de les esquerres, que circulen sense idees ni lideratges. Quan topem amb un concepte paralític de l’Estat de dret, incapaç (o no interessat?) de repensar la Constitució o algunes (moltes?) lleis injustes. Quan l’Europa dels pobles i dels ciutadans se’ns està tornant un inspector d’hisenda despietat dels països del sud. I així podríem seguir.

Realment cal regenerar la democràcia per la que havíem lluitat? Crec que el problema és més profund del que sembla i que ve de lluny, tot i que també té causes actuals. Estic convençut que tres o quatre mesures pal·liatives no ho poden arreglar (cas d’Itàlia). És el que s’acostuma a fer. Però sempre seguim en el mateix lloc. Heus aquí, doncs, quines son, al meu entendre, les causes d’aquesta crisi democràtica que cal regenerar.

En primer lloc, he de reconèixer que vam fer una transició de la dictadura a la democràcia defectuosa i inacabada: El pacte entre el franquisme reformista i l’oposició democràtica es va fer eliminant qualsevol possibilitat de posar de manifest la “veritat” de la dictadura i sense fer justícia (han tingut que passar trenta anys per poder restituir alguns morts republicans a les seves famílies i per fer una Llei de Memòria Històrica insuficient), amb un exèrcit que poc després ens va fer córrer, amb una estructura judicial fortament condicionada pels poders fàctics i estretament lligada als partits majoritaris. Inicialment, la il·lusió i l’atractiu electoral dels partits antifranquistes ho van dissimular. Però, poc a poc, la llosa d’antics poders intactes s’ha anat imposant.

Per altra banda, la Constitució va establir un marc de democràcia formal amb limitacions, com l’exclusió del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats, la imposició de la Monarquia, la limitació de les possibilitats de construcció d’una democràcia avançada, que havia estat la referència fonamental de la resistència social, política i cultural a la dictadura, deixant-les pendents de concrecions contingents posteriors (que normalment no s’han produït o ho han fet de forma insuficient). Les successives interpretacions de la Constitució l’han anat convertint en una cotilla més estreta i menys flexible encara, fins el punt que serveix per frenar qualsevol aspiració de canvi i els que mai ho havien sigut s’autoanomenen “els demòcrates”, perquè s’abracen a la immobilitat de les lleis i a l’ statu quo d’un marc constitucional fet a mida que, quan els convé, ignoren (decrets de retallades).

Els polítics s’han refugiat en les institucions abandonant el lideratge social. I els ciutadans i ciutadanes hem viscut immersos en la lluita per la supervivència, la feina, el salari, el miratge de l’abundància, el consum dels serveis públics, amb una visió clientelar de l’Estat del Benestar, i majoritàriament s’ha donat per bo que la regla fos el benefici privat del capital (la paraula socialisme ha perdut el seu contingut estructural; ara significa “ser una mica més social que la dreta en el mateix context capitalista”). I el capital ha arribat a un nivell d’acumulació que li permet plantejar-se l’eliminació del treball i l’empobriment dels sectors populars, començant pels més febles.

El sistema polític, hagi governat qui hagi governat, ha promogut el “consens passiu” i l’estabilitat com a valors absoluts, i considera el conflicte col·lectiu com una patologia. L’accepta per força, sovint de mala gana, quan es tracta de la defensa reivindicativa de posicions econòmiques, però el rebutja quan denuncia el sistema o posa en evidència les seves contradiccions, sobre tot si promou la resistència passiva en front de lleis injustes. És més important l’Estat de Dret que els drets de les persones. (Per cert, aquesta visió està generalment sostinguda pels mitjans convencionals de comunicació).

S’ha afavorit des de les institucions la bombolla immobiliària i financera, facilitant beneficis ingents de promotors i bancs, per altra banda afavorits per una regulació insuficient o inexistent, mentre es deixava d’aplicar el mandat constitucional del dret universal a un habitatge i la prohibició d’especular amb el sol. La crisi ho ha posat prou en evidència, amb conseqüències dramàtiques per a moltes famílies (155 desnonaments diaris a Catalunya, durant 2012)). Ha estat el frau més monumental a la pròpia Constitució.

Probablement calia una segona transició, però els governs d’esquerres no s’hi han atrevit i han preferit consolidar, en lloc de l’alternativa, l’alternança sense qüestionar els paràmetres del sistema. Probablement, doncs, tenim una transició pendent. I aquesta, tal com pinten les coses, no es farà només des de les institucions, sense la iniciativa i la participació dels moviments socials.

Tots els intents de transformació del sistema institucional moren en els formalismes de les majories polítiques presents a les institucions o en els òrgans de l’Estat: ni reforma de la Constitució, ni reforma electoral, ni replantejament del Senat, ni Estatut de Catalunya, ni mecanismes eficaços d’accés a la informació pública, ni fórmules de participació efectives. Les institucions estan lluny de les necessitats i preocupacions de la gent i, per exemple, les grans manifestacions recents no tenen una repercussió significativa en les mateixes (o què està passant amb la ILP sobre hipoteques i desnonaments).

Finalment, diguem que, quan un sistema es podreix, esclata l’autoritarisme i la corrupció i creix la desconfiança. Ara estem en aquesta fase. No cal que m’hi estengui.

Malgrat aquesta diagnosi greu de la situació, vull deixar clar que la meva posició de partida és que no tot és dolent, ni tot és bo. M’explico.

Alguns consideren avui que de les actuals institucions democràtiques no en pot sortir cap iniciativa democràtica significativa, ho posen tot en el mateix cistell i rebutgen participar en el procés electoral o ho fan testimonialment amb opcions que laminen les possibilitats d’obtenir majories alternatives. Amb això s’aconsegueix perpetuar les posicions dels partits de l’alternança, bloquejant les possibilitats d’una via institucional a la nova transició. Jo crec que aquest és un error que, amb Lenin, podríem considerar infantil. La legitimitat electoral no es pot obviar i, amb totes les correccions necessàries, ens homologa en l’àmbit democràtic internacional. I, per tant, també aquí s’ha de donar la batalla i fer aflorar noves majories.

Però, per altra banda, la regeneració democràtica difícilment podrà ser liderada per unes institucions que han demostrat abastament ser presoneres dels formalismes que han impedit i segueixen impedint l’eclosió d’una democràcia avançada, social i culturalment identificable amb les aspiracions populars posades de manifest en lluites com les del 15M del 2010, el 10J de 2011, el 11S o el 14N de 2012, per citar només alguns casos.

Crec que no es tracta només de “regenerar” la democràcia, si no de “refundar-la”, és a dir, fer una segona transició o procés constituent. D’alguna manera, per liderar aquesta segona transició s’hauria de fer possible una majoria social i política que aglutini les bases que estan aconduint lluites tan importants, com les de les hipoteques, les sindicals, les que reclamen l’efectivitat dels DESC, les del moviment 15M o les del dret a decidir de Catalunya i, per altra banda, els partits capaços d’acceptar les perspectives de canvi radical, de forma que es pugui combinar la creació de nous instruments potents de participació i de decisió i l’assoliment de força parlamentària decisiva. Si s’ha de tractar d’un sol partit (Syriza) o de diversos partits compromesos en aquesta transició des de la societat, ara per ara només seria una especulació. L’important és, en definitiva, la consecució d’una hegemonia alternativa, com deia Gramsci.

Sóc conscient que aquest discurs resulta molt ambiciós, que difícilment es podrà dur a terme sense un canvi profund en la correlació de forces actual. Però crec que aquesta nova correlació de forces és possible, sempre que els diversos moviments socials actius trobin àmbits de confluència i de politització i que tots plegats siguem capaços de superar la passivitat electoral i l’actual laminació de la representació política del moviment (hi ha diverses iniciatives en aquest sentit). Potser aquesta és una aposta molt arriscada, però crec que motiva molt més que esperar passivament si, finalment, el PSOE troba un lider carismàtic o si Izquierda Unida treu cinc o deu diputats més.

Aquesta és, al meu entendre, la gran aposta per la refundació democràtica. I, al final, ens hauríem de retrobar amb la forma republicana de governar.

Frederic Prieto, La Lamentable, 15/05/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login