Xavier Muñoz: Verí a la font

Xavier Muñoz: Verí a la font

Els estats democràtics s’han vist desposseïts del poder pels bergants de l’or que els mantenen lligats de mans

 

Fa una colla d’anys, vaig llegir en una revista francesa de caràcter progressista que en el cas que ragés aigua enverinada d’una font, abans d’estudiar-ne les causes calia taponar l’aixeta. Només després d’aquesta mesura les autoritats podrien estudiar l’origen del verí i la possibilitat que el mal es generalitzés.

Aquest raonament, el missatge ètic del qual no recordo quin era, avui ens pot servir com a metàfora aplicable a la nostra situació economicopolítica. Malgrat que he introduït variants en l’ordre de l’anàlisi, les conclusions són les mateixes. En el nostre cas, no hem hagut d’esperar que es produís la desgràcia que el verí arribés a la font per conèixer-lo. Això ja ho sabien alguns, des de molt temps abans. La situació no sols havia estat profetitzada sinó científicament estudiada. De la qual cosa es dedueix que no tan sols no s’havien posat els mitjans per prevenir una deriva del mal, sinó que hi havia un interès especial per part d’uns quants que les coses anessin pel mal camí que han anat.

Avui ens trobem a bastament informats de les raons de la crisi, fins i tot ho estan aquells ciutadans que, per costum, no segueixen amb especial interès les qüestions socioeconòmiques. Però les dimensions de la catàstrofe són tan evidents que tothom ha entès el pinyol de l’argument. La pressió del capital ha fet claudicar els poders dels estats democràtics. Els governs van caure en la trampa. Els governants van perdre el sentit comú en escoltar el cant de les sirenes del capitalisme financer que, des de les platges, els animaven que es despullessin. Els van fer creure que els pobres treballarien per a nosaltres. Que les desregulacions farien augmentar la producció i la manca d’intervencionismes legals farien el sistema més creatiu i, alhora, més equitatiu. Fins que els van deixar, literalment, en pilotes.

Quan han petat tot el projecte i totes les promeses, els estats democràtics s’han vist desposseïts del poder pels bergants de l’or que els mantenen lligats de mans i peus. Ara, per defensar-se, els governants diuen que la culpable de tot és la senyora Merkel. Evidentment que té la seva part important de culpa. Però els que ens han tancat les aixetes, sota el seu criteri, són els nostres. Els mateixos que van subministrar l’aigua del crèdit pel broc gros, fins a ofegar-nos. I aquests són els nostres dirigents més pròxims, des dels de la Generalitat fins –i naturalment amb mes ganes– els de l’Estat. Encara hi ha diferències.

Els esdeveniments ens estan portant a una participació cada vegada més enèrgica dels ciutadans, molts dels quals entorn de moviments més o menys organitzats. Totes les reivindicacions són adequades. Són el fruit de la necessitat forçada a intervenir en l’escenari quan la comèdia ja no té altre sentit que justificar la desigualtat. Les mobilitzacions són imprescindibles tant per vetllar pels nostres drets immediats com per fer recuperar la força de la democràcia als estats. No caiguem en la utopia de voler-ho començar tot de nou. Arribar a l’estat democràtic ha costat molta lluita i molta sang perquè ara ho regalem banalment al capital amb desiderates impossibles de moment.

Però això significa no abandonar la pressió entorn del centre dels nostres poders més pròxims, els que ens representen. Fins que no puguin fer altra cosa que traslladar el malestar a estadis superiors. Perquè el que és evident és que l’Europa que volem no ha de ser mantinguda de cap manera pels criteris que en aquests moments estan collant la nostra economia.

Crec que una bona resposta es troba als moviments pragmàtics, que s’enfronten amb situacions concretes, objectius evidents, de clara comprensió popular, situats per sobre de les tendències partidàries. Les accions antisistema han estat fins ara massa generalistes, excessivament ideològiques, impotents i, sovint, festivament violentes.

El moviment sobre els desnonaments em fa la sensació que ha adoptat la mida i la forma d’acció que avui és necessària. En primer lloc, apaivaga els patiments personals immediats, tanca la font del verí. En segon lloc, se situa dins del sistema per denunciar els seus incompliments i corrupcions. Recorda el “dret constitucional” a un habitatge digne. Ha fet canviar a partir d’un milió i mig de signatures la posició de la majoria parlamentària del PP. Ha aconseguit una sentència europea sobre la inconstitucionalitat de les hipoteques. Aquestes accions pacífiques i legals tenen un doble vessant: el de resoldre els problemes concrets i el de forçar l’estat democràtic a guardar el seu compromís amb els ciutadans. Això sí, l’esforç, la tenacitat, els raonaments, l’entrega de les persones resulten molt més heroics que assistir amb un xiulet a determinades manifestacions. Saben que si l’Estat respon amb violència davant la protesta que utilitza aferrissadament mètodes legals, els pot passar el mateix que els soldats anglesos van protagonitzar a l’Índia: hi havia ordres clares de disparar contra els fidels que entraven als temples però la sorpresa fou que els soldats van baixar les armes davant el que significava una massacre de creients pacífics. Aquests gestos col·lectius, legals davant les consciències i acompanyats per procediments tècnicament argumentats –com en el cas dels jutges que assessoren i acompanyen l’Ada Colau– tinc la impressió que són l’arma per forçar els estats a favor de la causa de la democràcia. Més que mai, cal posar imaginació a la protesta.

Xavier Muñoz, El Punt/Avui, 06/05/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login