Manuel Castells: La síndrome islandesa

Manuel Castells: La síndrome islandesa

 

Islàndia és la solució!”, cantaven els manifestants a l’inici del moviment del 15-M. En aquella primavera del 2011 Islàndia havia fet un gir polític i econòmic radical sota la pressió del moviment social de protesta contra la crisi financera i els partits que la van causar. Una coalició de socialdemòcrates i verds va guanyar els eleccions desbancant els partits tradicionals que havien controlat el país des del 1927. Els bancs van ser nacionalitzats, alguns banquers van ser jutjats i empresonats, el primer ministre va ser portat davant els tribunals, ciutadans i Govern es negaven a pagar el deute extern derivat de l’especulació bancària. I una nova Constitució debatuda i esmenada per la ciutadania a través d’internet anava a ser aprovada pel Parlament. Ara, en les recents eleccions, aquests mateixos partits tradicionals, el Partit de la Independència i el Partit Progressista, han obtingut la majoria absoluta. Socialdemòcrates i verds s’han enfonsat. Retorn a la sensatesa abandonant somnis irreals de democràcia participativa? En realitat és una altra història. Els socialdemòcrates que van arribar al poder prometent accedir a les demandes del moviment van incomplir les seves promeses després d’unes primeres mesures d’urgència. No van aprovar el text de la Constitució elaborada per iniciativa popular. I encara que van nacionalitzar els bancs i van establir el control de capitals, es van lliurar a mans de l’FMI, que va prestar 1.500 milions a canvi d’un programa d’ajust molt dur. Tampoc no van reformar les quotes de pesca, mantenint els privilegis de les pesqueres més poderoses. Ni van denunciar el deute estranger com volia la població, que va rebutjar en dos referèndums pagar els creditors de l’especulador banc Icesave. El Govern d’esquerra va negociar amb el Regne Unit i Holanda la compensació dels creditors. Paradoxalment, el conservador Partit de la Independència es va oposar a pagar el deute, incrementant el seu suport electoral. El Tribunal Europeu de l’Associació de Lliure Comerç va reconèixer el dret islandès a no respondre de la inversió dels qui s’havien arriscat amb un banc tancat per operacions qüestionables. Però el factor decisiu en la derrota de la socialdemòcrata Jóhanna Sigurdardóttir ha estat l’endeutament hipotecari de les famílies, que arriba al 109% del PIB i que no fa més que créixer perquè les hipoteques estan indexades segons la inflació i vinculades a moneda estrangera. El Govern va demanar als bancs que condonessin part del deute, però el que la gent vol és desvincular el pagament d’aquests índexs incontrolables que condicionen el seu futur. Els conservadors han promès renegociar les hipoteques i aquesta esperança va mobilitzar votants frustrats i desencisats per diversos motius. O sigui que no és el programa de reforma radical el que va portar a la derrota el Govern sortit del moviment del 2009, sinó l’incompliment de l’esmentat programa i l’acceptació de la imposició de política econòmica per l’FMI i països estrangers, una cosa molt ressentida en una cultura tan orgullosa de la seva idiosincràsia com la islandesa.

Anomeno aquesta situació la síndrome islandesa: la contradicció entre les propostes generades pels moviments socials contra la crisi i la resposta política dels partits d’esquerra que es beneficien del descontentament popular per després tornar a les vies del respecte als interessos tradicionalment dominants en l’economia i en les institucions nacionals i internacionals. Una síndrome que pot marcar l’evolució sociopolítica de diferents països a Europa en la mesura que la crisi s’aprofundeixi, les protestes s’incrementin i la política institucional hagi de processar les demandes d’una ciutadania exasperada. D’aquí ve la importància de l’esmentada síndrome més enllà d’Islàndia. Per exemple, a Itàlia. La presumpta solució de la crisi política italiana és il·lustrativa de la deriva democràtica en el context de la crisi econòmica actual. Recordin. Es produeix una mobilització de l’opinió pública italiana contra la classe política (la casta) i, per a una majoria de ciutadans, contra la vergonya de la perpetuació de Berlusconi al poder. L’expressió electoral d’aquest doble descontentament és, d’una banda, l’aparició del Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo, convertit en el primer partit en vot directe. D’altra banda, el triomf, amb prou feines, del Partit Demòcrata, abanderat de l’esquerra i hereu de l’eurocomunisme, mitjançant la promesa de posar fi al domini de Berlusconi i obrir la possibilitat que es faci justícia amb qui té pendents casos de corrupció i abús de menors. Després de setmanes de negociació i incertesa, el resultat és un Govern de concertació en el qual el viceprimer ministre i ministre de l’Interior és Angelino Alfano, l’home fort de Berlusconi. Pot imaginar-se la indignació dels votants, i encara més dels militants del PD que han acabat elegint un govern genuïnament constituït mitjançant tripijocs de la casta, apadrinats pels poders fàctics internacionals, que manté la hipoteca de Berlusconi sobre la política italiana. S’acusa Grillo d’haver provocat l’esmentada situació per la intransigència en pactar. En realitat, qualsevol que sigui l’opinió sobre Grillo, el contuberni del Govern actual porta aigua al seu molí i aprofundeix l’abisme entre ciutadans i polítics. Perquè la prioritat no sembla ser la representació de la voluntat popular sinó una imatge d’institucionalitat per tranquil·litzar els mercats. Així es va minant la credibilitat de la política, per terra segons les enquestes en la majoria de països europeus.

La síndrome islandesa no és l’expressió de la crisi de legitimitat política, un fet constatat fa temps. És la contraposició entre les vies de regeneració ètica i política obertes en la societat i la decadència de les estructures partidàries que continuen tancades a tota renovació. L’esmentada qüestió també es planteja a Espanya en el moment en què els moviments socials busquen l’articulació política dels seus projectes. L’experiència apunta a la incapacitat de l’esquerra per desfer-se dels seus lligaments sistèmics. La sortida social de la crisi sembla exigir la innovació política.

Manuel Castells, La Vanguàrdia, 04/05/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login