10 titulars sobre el Barómetro del CIS que no llegireu enlloc més

Cercle Gerrymandering: 10 titulars sobre el Barómetro del CIS que no llegireu enlloc més

 

1. Els problemes d’Espanya: més econòmics que socials?

A primera vista sembla que no hi ha grans sorpreses pel que fa a les percepcions que té la població espanyola sobre els grans problemes del país: l’atur (80.7%), el frau i la corrupció (39.3%) i els problemes de caire econòmic (35.5%) segueixen dominant els mals de cap d’Espanya des de fa tres mesos. Però no sempre ens preocupa el més important o el que està passant al carrer, sinó que moltes vegades ens preocupa a) allò del que parlem i sentim a parlar amb més freqüència, i b) allò que ens afecta directament. El percentatge de persones que perceben la corrupció com a important es va inflar a partir del febrer del 2013, fent un salt en perxa olímpica del 17.7% al gener 2013 fins a l’actual 39.3%. Probablement la seva coincidència amb la sortida a la llum dels escàndols de corrupció hi té molt a veure, tot i que la corrupció a Espanya ja fos major d’edat i tingués certa experiència en la matèria. L’atur és un fenomen que, desgraciadament, afecta cada dia a més persones i un dels mals endèmics de l’economia ibèrica. La preocupació per la temàtica va reduir-se fins al 35% al setembre del 2007, just abans de l’explosió de la crisi. El que és més sorprenent és la poca preocupació que té la ciutadania per temes socials en general (4.7%) o més en concret com la sanitat (7.9%), els desnonaments (5.7%) o les pensions (1.5%). Tot i que tenim una dosi diària de temes socials als mitjans, aquesta és un aperitiu comparat amb el plat principal a base d’economia. A quants ciutadans s’han de desnonar, retardar una operació mèdica o congelar una ridícula pensió perquè ens comencem a preocupar?

2. Jo no soc racista, però….

La  immigració, tant a nivell d’Espanya com a nivell de Catalunya, es troba força lluny dels 30 i tant % en què la situaven abans de la crisi econòmica com a principal problema del país. Només un 4.9% de la població l’ha situat entre “els principals problemes d’Espanya”, i un 8.2% a Catalunya. El percentatge descendeix encara més si passem a preguntar si la immigració és el principal problema (1.2 i 2.7 respectivament). Seguint aquells sociòlegs que creien en la teoria de repte de grup econòmic, podria haver-se esperat un augment de la percepció negativa de la immigració com a problema nacional, en tant que en temps de crisi hi ha més competició pels llocs de treball. Així mateix, malgrat que els percentatges se situen sobre la mitjana, si ens centrem en aquelles classes que se suposa que més competeixen amb la immigració per trobar una feina, és a dir, classe obrera (qualificada i no-qualificada) els percentatges continuen sent baixos  (1.6% per la mitjana espanyola en general, i un 4% per la mitjana catalana). Diuen que qui té poca feina el gat pentina.

3. Les institucions espanyoles, en hores baixes 

Ja se sap que en temps de crisis tots ens tornem més pessimistes i negatius, però la valoració que fan els espanyols de les seves institucions és, com a minim, preocupant. De totes les institucions preguntades només dues, les forces armades i la guàrdia civil, aproven amb una nota superior a un cinc. Curiosament, totes dues forces de seguretat. Les institucions més representatives de la democràcia, el parlament i el govern, se situen per sota del 3, juntament amb les organitzacions que suposadament es dediquen a representar els interessos dels ciutadans -els partits polítics, les organitzacions empresarials i els sindicats-. Ni tan sols el poder  judicial se salva del suspès baix. Preocupant si més no.

N.B.: Ah! sí, la monarquia, aquesta organització que tantes alegries ens dóna últimament. No només apareix per primera vegada a la llista de preocupacions dels espanyols (d’acord, sí, amb un míser 0.9%, però apareix) sinó que a més s’inclou en el grup d’institucions que no passa l’examen dels ciutadans (amb un 3.68). Tot i que encara força per sobre d’altres institucions com partits polítics o el mateix govern.

4. Els actius d’UPyD

Un discurs amb eixos molt ben definits, les sortides de to del diputat mediàtic, i la crisi dels partits majoritaris, haurien ajudat a què UPyD pugui comptar amb dos actius de pes: una valoració i un índex de coneixement alt de la seva candidata, i una penetració més que acceptable entre l’electorat jove. Rosa Díez obté una valoració de 6.31 entre els seus votants, la més alta de tots els candidats, fins i tot per davant de Cayo Lara que es queda en un 5.71. A banda d’això, és la més valorada en tots els trams d’edat, excepte de 18-24, si bé és cert que segueix la tònica general i amb prou feines arriba al 3,90 de valoració mitjana. Té un índex de coneixement del 94.7% entre els seus votants, a l’alçada de Duran i Lleida (92%) i superant a Cayo Lara (76.9%). També destacable que és més coneguda entre els votants joves (18-24 i 25-34) que Cayo Lara, Duran i Lleida, i altres competidors de partits minoritaris.En intenció directa de vot el partit obtindria tres punts menys que IU, però és interessant veure com l’iguala o s’acosta entre els segments més joves. També és entre els més joves on el partit aconsegueix uns nivells de simpatia més elevats. A més, la fidelitat de vot (57.9%), tot i que és lleugerament inferior a IU (60.7%), és molt superior a les que ara per ara tenen PP (44.1%), PSOE (47.7%) o CiU (44%).

5. Please, UPyD, contain your orgasms

És obvi que tots els indicadors són molt favorables a UPyD (i, en menor mesura, a IU), però no són menys òbvies algunes coses que malauradament hem de recordar, a la vista de les lectures que la premsa i els partits interessats fan de l’enquesta (volem creure que per motius diferents): que hi ha un sistema electoral que transforma preferències individuals en escons (conegut tant pel partit com pels propis ciutadans, que hi reaccionen). La seva insistència en definir-se com un partit “nacional” i actuar com a tal difumina el seu suport arreu del territori d’una manera força homogènia (major com més gran és l’hàbitat, però caient significativament quan la ciutat supera el milió d’habitants), deixant-los en inferioritat de condicions en aquelles circumscripcions menys proporcionals i no podent optimitzar el rendiment dels actius llistats a l’epígraf anterior en aquelles que sí que ho són. Per tant: precaució a l’hora de fer projeccions amateurs de distribució d’escons, perquè la distància “real” pot ser molt més gran del que s’ha fet veure i, malgrat el ràpid desgast del bipartidisme, els dos grans partits encara disposen d’un coixí que caldrà veure si és suficient per sobreviure aquest període convuls.

6. Com més a prop millor?

Els governs de les respectives comunitats autònomes estan en general millor valorats que el del govern nacional. Només els votants del PP que els donen un empat tècnic (4.12 i 4.11, respectivament) es desmarquen d’aquesta tendència. Fins i tot els mateixos votants d’UPyD donen més de 3 dècimes més al seu govern regional (2.32 contra 2.68) que al de Rajoy. La tendència, tot i que menys marcada, també es manté pel que fa a les valoracions dels parlaments. A més, de forma no sorprenent, és força marcada entre els votants de CiU (1.48 per 4.76). En contextos multi-nivell l’atribució de les responsabilitats és important, i sembla clar que en aquest cas el govern espanyol no es salva de l’escarni.

7. La societat espanyola s’està escorant cap a l’esquerra

I ni tan sols gaire lentament. Des de 1996 la mitjana d’autoubicació ideològica ha fluctuat entre el 5 (tocant sostre l’any 2000 amb la majoria absoluta d’Aznar) i el 4.5 immediatament després de la victòria de Zapatero l’any 2004. Casualitat? No, efecte bandwagon. Durant els 7 anys successius, la mitjana va anar pujant lenta però inexorablement fins a arribar al 4.9 a finals de de 2011 amb la victòria de Rajoy. Immediatament després, però, es va desplomar, juntament amb la popularitat de l’executiu, acostant-se cada cop més als nivells del 2004. Aquest desplaçament de l’electorat, que s’ha tornat a confirmar en aquest baròmetre, s’està produint, a més, a una notable velocitat.

8. Tot és ETA (excepte ETA)

Malgrat que alguns partits (i algunes faccions d’altres) n’han fet la seva divisa i no semblen disposats a abandonar-la, i alguns mitjans els fan de caixa de ressonància encara avui amb entusiasme i indignació a parts iguals, el cert és que el combat contra el terrorisme que mantenen s’assembla cada dia més a boxejar contra ombres. La treva declarada per la banda, per un costat, i l’enduriment de la crisi, per l’altra, han reordenat les prioritats dels problemes percebuts pels ciutadans de manera radical, fins al punt de fer desaparèixer el terrorisme ja no dels llocs capdavanters sinó de tot arreu, després de dècades d’encapçalar la llista. Tant se val quina pregunta es miri i creuada amb quines variables: un 0.6% sobre el total amb un zenit d’un miserable 1.3% entre els votants d’UPyD (i un 1.1 entre els del PP). En aquest cas, la distància que separa l’opinió pública de part de l’opinió publicada és encara més abismal que de costum. I la contumàcia d’alguns en intentar convertir el terrorisme en un tema políticament i electoral rellevant és difícil saber si és una mostra d’ingènua coherència o una miopia política en fase terminal.

N.B.: El terrorisme “internacional” només va arribar a un 4.1% el març de 2004, per davallar immediatament (al 0.2% només dos mesos després!) i acabar desapareixent del tot els últims cinc anys.

9. La meitat de dones, 1.7% de feministes

És pertinent preguntar-se per què les polítiques de gènere no són electoralment gaire rendibles, quan, sobre el paper, beneficien a la meitat de la societat (el sexe és una línia nítida, objectiva, permanent i rellevant). Que el CIS inclogui una pregunta d’autoidentificació respecte una llista molt barroera de diferents, diguem-ne, ideologies polítiques (barrejant diferents eixos polítics i utilitzant terminologia ambigua) ens en dóna alguna pista. Com a identitat política primària, només l’1.7% dels enquestats s’hi reconeixen (entre l’1.1 del PP i el 3.5 d’IU) i puja fins al 2.5% quan se’ls ofereix la possibilitat d’escollir-ne una altra (creix significativament entre aquells que recorden haver votat al PSOE). Per tant: sí, hi ha feministes a tots els partits polítics, però ni són suficients com per fer del feminisme una bandera que defineixi la ideologia d’un partit determinat ni tampoc semblen prou com fer un partit ells sols. Perquè, de fet, la qüestió de gènere no és avui un cleavage operatiu a Espanya: molta gent pot sentir-se identificada amb el feminisme (sigui el que sigui), fins i tot de manera transversal (amb menor intensitat com més de dretes es reconeix l’enquestat), però difícilment això podrà, a curt termini, definir la identitat política d’una quantitat suficient de ciutadans com perquè s’incorpori el gènere a la centralitat del debat polític i abandoni la posició subsidiària que té ara mateix.

10. La protesta, la participació política estrella

A l’estat espanyol tot i tenir una de les taxes més baixes de participació política, destaca el fet que la protesta (assistència a les manifestacions i vagues) té un percentatge d’assistència molt alt en comparació amb la resta de països europeus; ja que aquests últims participen políticament més a través d’altres vies més convencionals que canalitzen les opinions, com poden ser les associacions o partits polítics. Tot i que no en tots els baròmetres del CIS es pregunta per la participació política, podem veure que en aquest últim un 23% dels ciutadans declaren haver assistit a una manifestació en els últims 12 mesos, i un 17.3% a vagues. Aquests percentatges són molt alts sobretot si comparem amb el baròmetres anteriors, per exemple el de l’octubre del 2010, quan els ciutadans que declaraven haver assistit a algun d’aquest tipus de participació no era superior al 10% (9.9 manifestacions, i 9.2 a les vagues). Encara que al 2010 ja estàvem immiscits en la crisi, veiem que actualment les actituds envers la desafecció i desconfiança institucional o el sentiment d’identitat nacional s’han incrementat molt en els últims anys (que sumat a tenir al govern un partit de dretes) esdevenen factors claus perquè la gent participi per canals no convencionals com pot ser la protesta.

Cercle Gerrymandering, Política per a iniciat i iniciades, 03/05/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login