Jordi Martí. Barcelona: entre el PP i 1714

Jordi Martí. Barcelona: entre el PP i 1714

 

Divendres 25, plenari municipal; dissabte 26, presentació institucional dels actes del tricentenari de 1714 al Palau de la Generalitat. Divendres, es confirma el pacte de govern a Barcelona entre CiU i el PP; dissabte, Artur Mas, amb Xavier Trias al seu costat, descriu l’objectiu de la commemoració: “El repte: que els catalans passin de tenir sentit de país a tenir sentit d’Estat”. L’alcalde Trias es mou entre aquests dos extrems. D’una banda, ha preferit pactar amb el PP per poder canviar, entre d’altres coses, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, pagar la F1 a Montmeló, fer la Marina de luxe al Port Vell i concentrar les inversions a Diagonal, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i l’avinguda General Mitre. Mentre, els seus regidors llueixen estelades al despatx i posa Barcelona al servei de la commemoració de 1714, sota el pompós eslògan Érem, som i serem. S’ha de reconèixer l’habilitat quasi circense per mantenir equilibris aparentment impossibles i sortir-se’n amb la seva. La qüestió, però, és que darrera d’aquest funambulisme hi ha una estratègia òrfena d’objectiu i de projecte de ciutat.

Fa només sis mesos s’aprovava al Plenari municipal el Pla d’Actuació Municipal (PAM) amb socialistes i republicans, un full de ruta clarament orientat a preservar la cohesió social: aposta per la recerca i el desenvolupament, polítiques d’ocupació, un pla de barris adreçat als que més pateixen les conseqüències socials de la crisi, una aposta per la educació… Només sis mesos després, Trias l’ha convertit en paper mullat amb el pacte de les inversions amb els populars. Costa trobar-hi una explicació raonable, però la sensació és que l’alcalde ha estat incapaç de mantenir el rumb, forçat per pressions que li exigien projectes i inversions que, avui per avui, no responen a les prioritats d’una Barcelona que es trenca socialment. Ciutat Vella és la principal damnificada veient com s’amplia, sense límits, la possible construcció de nous hotels. Al seu costat, la majoria de barris populars segueixen apartats de les prioritats municipals. Nou Barris, per exemple, no rebrà ni el 5% de les inversions municipals i  els escassíssims 24.000 euros dedicats al pla d’ascensors de Ciutat Meridiana són un insult per un dels barris més castigats per la crisi. Mentre, Trias invertirà més de 5 M€ per convertir el Passeig de Gràcia en un passeig premium. Tampoc no ha tingut sort la proposta recollida en el PAM de dedicar recursos a la recerca i el desenvolupament: la economia del coneixement haurà d’esperar. És cert: Trias aconsegueix invertir els recursos d’una institució sanejada però amb la trista imatge del president del grup popular anunciant cada dia una iniciativa diferent. A alguns els hi va tocar la rifa, molts hauran d’esperar el proper sorteig. Barcelona, mentre, va perdent la energia d’una ciutat que sempre ha sabut donar resposta a les dificultats.

Divendres, l’abraçada dòcil amb el PP; dissabte, la presentació solemne dels actes del tricentenari dels fets de 1714 al saló Sant Jordi. Una metàfora de la convergència de sempre: de dilluns a divendres treballar pels interessos dels seus, el cap de setmana les proclames patriòtiques. Tant és així que, malgrat les paraules de Mas posava en la commemoració al servei del projecte polític de la independència de Catalunya, l’acte va resultar fred. El nacionalisme mai acaba de sortir-se’n amb les iniciatives culturals. La temptació que res escapi al relat establert anul·la les preguntes, la mirada crítica, la mínima pluralitat de visions. La corrua de polítics, periodistes i personatges públics identificats amb el sobiranisme van anar desgranant una tesi tan senzilla que no donava per omplir tanta estona: aleshores vàrem perdre, ara guanyarem. Trias, entremig, incapaç de posar en el debat a la ciutat; ni una sola paraula malgrat que fa més de 10 anys que l’Ajuntament que presideix finança la recerca al voltant de la Barcelona de 1700. Tot pla, sense la murrieria i l’enginy dels catalans, sense ser present cap dels historiadors que han investigat l’època i els fets; això si, amb una solemnitat forçada que, sincerament, feia patir. Us ho confesso: vaig marxar amb la sensació que aquest dissabte de primavera més que a la independència ens havíem acostat al ridícul.

Catalunya ha de celebrar els 300 anys de la Guerra de Successió de la mateixa manera que l’Ajuntament governat pels socialistes va decidir l’any 2002, amb encert, conservar les restes arqueològiques de la ciutat assetjada en lloc de construir una biblioteca a l’antic mercat del Born. Curiosament, amb la complicitat de El País, el rebuig de La Vanguardia i molts dubtes per part de la Generalitat convergent. Rememorar el passat, conservar el patrimoni, llegir-lo amb ulls crítics i donar-lo a conèixer als ciutadans, és un dels objectius centrals de les polítiques públiques en matèria cultural. Simplificar-lo fins a la banalitat, convertir alguns fets en el pot de les essències de la pàtria, plantar banderes i posar-ho, tot plegat, al servei d’un objectiu polític de futur és un error que hauria de ser denunciat, en primer terme, pels propis independentistes. Ningú té dret a apropiar-se del passat.

Enmig d’aquest panorama, Barcelona no hi és. Segueix sense ser-hi. Trias, o es plega a la dreta espanyola per administrar la ciutat, o al govern de Mas exercint com a delegat del govern i pagant tot allò que li demanen. Barcelona ja no exerceix cap lideratge ni en el debat social ni en el debat nacional. Sense activar la vitalitat de la capital, el país no se’n sortirà. Avui, més que mai, ens cal recuperar la capacitat de generar projecte i futur des de la ciutat, de pensar el país des de baix, d’usar la força de Barcelona per trobar complicitats a Europa i al món. Aquesta és, sens dubte, l’energia que ens farà sortir de l’atzucac on hem quedat embarrancats.

Jordi Martí, Bloc jordimartigrau, 29/04/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login