La relació entre Catalunya i Espanya (4). Jordi Font: Unes claus que venen de lluny

La relació entre Catalunya i Espanya (4). Jordi Font: Unes claus que venen de lluny

 

En el segle XIX, els grans regnes procedents del Vell Règim es disposen a homogeneitzar  la seva població. De la mà dels liberals, es tracta d’adaptar-la a les formes i funcions més convenients a la burgesia industrialitzadora, que es debat contra les inèrcies anteriors, en nom de la llibertat i del progrés. I es tracta sobretot de superar la pluralitat cultural i lingüística, que constitueix un impediment per poder disposar-ne de manera immediata i en bloc. França serà el paradigma d’aquest invent, que  coneixem amb el nom d’“Estat-Nació”. L’Estat esdevindrà la matriu d’una Nació feta a la seva mida, a partir del motllo cultural i lingüístic d’una de les parts, que esdevindrà hegemònica; en el cas de França, a partir del motllo de la regió de París, on resideix el poder econòmic i polític. Els ideals de llibertat i d’igualtat que s’hi promouran, per més que els interessos dominants tendeixin a limitar-los, constituiran una onada legitimadora que farà taula rasa amb la diferència i que uniformarà, no pas a desgrat, la immensa majoria de la població englobada.

L’Estat espanyol respon al mateix model, bé que no reeixirà. És massa feble per sortir-se’n i sovint resulta hostatge de les inèrcies del Vell Règim. El motllo castellà està destinat a imposar-se, perquè és a Madrid on resideix el poder polític, encara que no sigui així amb el poder econòmic emergent, que està situat a la perifèria. Però no serà capaç de crear a temps els instruments nacionalitzadors. La legislació reformadora trobarà tota mena d’obstacles que n’alentiran indefinidament la promulgació i l’aplicació. L’Escola, al seu torn, restarà, en bona part, en mans de l’Església, que es resistirà a la modernització i que produirà el seu propi adoctrinament, contrari a l’imaginari liberal. I, quan l’Estat aconseguirà fer-se amb l’Escola, no en voldrà assumir la càrrega i la passarà als Ajuntaments, que faran el que podran, que serà molt poc –és d’aleshores allò de “Passa més gana que un mestre d’escola”. És a dir, l’Estat es deixarà perdre el més important instrument nacionalitzador. Com succeeirà també amb l’Exèrcit, lluny de tota exemplaritat, farsit de corrupcions de tota mena, entre les quals la compra instituïda de l’excepció del servei militar obligatori, i que haurà de compartir espai amb la milícia local, consagrada durant la Guerra del Francès. Mereix també un esment especial l’enorme retard en l’establiment de les comunicacions capaces de relligar tot el territori de l’Estat i de fer arribar a tots els racons la bona nova liberal i l’homogeneïtzació cultural i lingüística: les carreteres i els canals, com després el ferrocarril -amb un ample de via que l’aïllarà d’Europa-, s’ajornaran una i altra vegada i el seu desenvolupament es farà extraordinàriament lent i segmentat.

Al costat d’aquest Estat espanyol feble i inepte, Catalunya avançarà i, sense disposar del corresponent poder polític, operarà un gran salt industrial i es confirmarà com la seu principal del poder econòmic en el conjunt de l’Estat. I, encara que la burgesia catalana tingués per objectiu la conquesta del poder polític de l’Estat espanyol, amb la finalitat d’adaptar-lo als seus interessos, de modernitzar-lo, el fracàs reiterat d’aquest projecte, determinarà que la posició avançada de Catalunya s’identifiqui progressivament amb la cultura i la llengua que li són pròpies, mentre que l’Estat espanyol, apareixerà com una rèmora, com un llast polític i social, com un pes mort. Aquest fet crearà les condicions de la Reneixença cultural catalana i donarà lloc a les diverses etapes del catalanisme polític. Primer, serà el moviment republicà federal de Pi i Margall, amplament popular, bressol del primer catalanisme que es reconeix com a tal, formulat per Valentí Almirall. En segon lloc, arribarà el catalanisme conservador de la Lliga, estretament vinculat a la burgesia catalana ascendent, donant pas a la Mancomunitat de Catalunya, una primera aproximació d’autogovern contemporani que, malgrat les seves limitacions, desenvoluparà una determinant funció modernitzadora i d’institucionalització cultural i nacional del país, de la mà d’Enric Prat de la Riba En tercer lloc, quallarà el gran moviment popular republicà d’esquerres, al voltant de Francesc Macià, que rellevarà la Lliga en la direcció del catalanisme i obtindrà la Generalitat republicana, el primer autogovern contemporani amb poder legislatiu. I pot encara fer-se esment d’un quart moment, determinat per l’hegemonia del moviment obrer, en el marc del qual prendrà cos el catalanisme d’arrel marxista (POUM i PSUC) que, després dels anys i de totes les evolucions, obtindria la majoria a les eleccions de 1977 (PSC i PSUC), aconseguint (amb ERC) fer ineludible el retorn de la Generalitat exiliada i posant sòlidament les bases de la unitat civil del poble de Catalunya.

El fracàs d’Espanya com a Estat-Nació -entre altres motius no menys importants, d’índole sòcio-econòmica, religiosa…- donarà lloc a dos intents compulsius d’assolir violentament l’homogeneïtzació castellanitzadora: la dictadura de Primo de Ribera i sobretot la sagnant guerra de 1936-39 (“Antes roja que rota”) i els quaranta anys de repressió franquista. Aquesta cultura uniformadora impregnarà tan sols -i fins avui mateix-, bona part dels territoris de parla castellana, però, tot i la duresa amb què tractarà d’implantar-se, no aconseguirà efectes suficients a Catalunya, que és del que es tractava. Aquest resultat desigual produirà la paradoxa que molts habitants dels territoris de parla castellana proclamin que la independència de Catalunya els doldria com una mutilació, mentre continuen mostrant el seu disgust quan algú parla català en la seva presència. És la idea d’Espanya que els han inculcat la que ho explica: la de l’Estat-Nació reeixit, la d’un territori cultural i lingüísticament uniforme, una idea que no respon a la realitat.

Al costat del fracàs de l’Estat-Nació espanyol, però, cal constatar-ne un altre, el que correspon a Catalunya o a la seva burgesia, en no haver assolit el pont de comandament de l’Estat espanyol ni haver procedit, alternativament, a crear l’Estat català i el consegüent Estat-Nació. Espanya és avui la confluència d’aquests dos fracassos: la d’un Estat que no ha aconseguit esdevenir una Nació uniforme i la d’una Nació la burgesia de la qual no va aconseguir disposar d’un Estat, fos aquest l’Estat espanyol o l’Estat català. Per cert, està per veure, en el primer cas, si la burgesia catalana hauria assajat un Estat espanyol plurinacional o bé si, a canvi del seu nou estatus polític, s’hauria avingut a la nacionalització espanyola sota patró castellà, d’igual manera que Cambó bescanviava mobilització catalanista per aranzels proteccionistes. En qualsevol cas, l’independentisme encara trigarà a aparèixer i arribaria més aviat emparentat amb la tradició del catalanisme federalista, cap al qual acabarà reconduint els seus passos. És de remarcar com la fórmula de “la República Catalana dins de la Federació Ibèrica” de Macià, el 1931, i la fórmula de “l’Estat Català dins de la República Federal” de Companys, el 1934, es corresponent amb la fórmula intentada el 1873 pels federalistes, coincidint del tot amb la darrera.

El pacte constitucional de 1978 semblarà reconèixer, per fi, la realitat, amb la descentralització política i el reconeixement, amb la boca petita, de les nacions històriques, denominades amb un sinònim més passador: “nacionalitats”. Això en un context de remor de sabres, de manera que aviat començaria a ser qüestionat pels fets: el “café para todos”, el 23-F, la LOAPA, les successives “lleis de bases” limitadores de competències estatutàries, les polítiques en contra de la centralitat econòmica de Catalunya i en favor de la de Madrid…, fins arribar a l’episodi increïble de l’Estatut, del  2003 al 2006.

I és que, avui, cal afegir, a les velles inèrcies de l’Estat-Nació que no va reeixir, els nous interessos econòmics, polítics, mediàtics i funcionarials, amb seu a Madrid, a cavall de les polítiques radials i en detriment de l’Eix Mediterrani, a cavall de la privatització de les grans empreses públiques en benefici dels “companys d’escola”, a cavall de l’aliança entre interessos privats i administració central de l’Estat…  Aquests nous interessos,  rabiosament actuals, adopten i alimenten la cultura política de l’espanyolisme més ranci i de la catalanofòbia, que els ve com anell al dit per a les seves finalitats. I aquest esdevé, un cop més, el carburant baratíssim de la dreta espanyola, capaç d’encendre un gran foc amb la més mínima espurna. I esdevé també el taló d’Aquil·les de l’esquerra espanyola, que no es decideix a batre’s en sentit invers, pel reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya, coherentment amb la seva condició d’esquerra que, per definició, ha de ser garant de les llibertats de les persones i dels pobles, enemiga de la les fòbies ètniques, impulsora d’un model de desenvolupament eficient basat en els eixos de més potencial econòmic. Atesa, però, l’hegemonia intocada del vell espanyolisme, això li reportaria un risc polític que vol evitar com sigui, cosa que tendeix a fer-la hostatge de la dreta. Així, davant dels moments crítics, ha optat sovint per desviar la mirada i xiular, quan no per adaptar-se a la cultura dominant i per viure’n, com és el cas d’algunes individualitats prou conegudes i escandaloses.

Aquesta és la gran assignatura pendent de la transició democràtica espanyola: la transició de la cultura política pel que fa a la naturalesa d’Espanya. Una assignatura pendent que constitueix un gran etzucac, que impedeix transitar del paradigma de l’Estat-Nació que no va ser i que ja no serà al paradigma de l’Estat plurinacional que encara pot ser. És això possible? No es tracta només que l’esquerra espanyola hi aposti, sinó que es produeixi el consens espanyol imprescindible perquè pugui prosperar. Algunes posicions s’han mogut en els darrers temps, però encara de manera molt insuficient. Entretant, Catalunya i Espanya han esdevingut dos móns que no es troben, dos caps de pont orientats en sentits divergents. Un parell de grafittis pintats, una a sota de l’altre, ho expressaven amb precisió: el primer, de vella tradició, deia “Arriba Espanya” i el segon responia “A quina hora arriba?”. Aquest és, més o menys, l’estat de la qüestió.

A Catalunya, molta gent ha pres nota de la liquidació del nou Estatut i, amb ell, del pacte constitucional de 1978, així com de l’indigne procés que hi va conduir. I els ha entès com un punt i final. Per a ells, la independència s’ha fet l’única opció real per sortir del malson i posar les coses en clar.  És això reversible?

Una cosa està clara: la pilota la té Espanya. Els federalistes, que havíem fet de pont, hem passat a ser vistos com uns pintorescs encantadors de serps. En el millor dels casos, com uns ingenus que es creuen el conte de la lletera. “Com es pot ser federalista sense interlocutors disposats a federar-se?”, ens diuen; o amb massa pocs perquè no quedi en pura música celestial.

Estem esperant Espanya, com aquell que esperava l’incert Godot. Espanya està cridada a examen. I ha d’aprovar o ha de suspendre. El poble de Catalunya ha fet tot el possible i s’ha trobat amb una paret. Per això, ara, vol decidir sobre la seva relació amb Espanya. Ho exigeix gairebé el 80% del Parlament. Arribat el moment, sap que una opció, encara que sigui en clarobscur, està servida: la independència. Hi haurà una segona opció que sigui acceptable? Espanya té la paraula.

Jordi Font: Ateneu Barcelonès, 19/04(2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login