Cinto Ros Ombravella: Negacionistes, també

Cinto Ros Ombravella: Negacionistes, també

 

Els criteris econòmics d’orientació sobiranista que hem anat assolint i conreant amb un cert rigor tècnic als darrers quinze anys, peró també hereditaris d’argumentaris històrics, ens estan donant una mena de confort o seguretat intel·lectual, potser excessius. I és que caldria que no esdevinguessin tòpics repetits i, per tant, ja no sotmesos a demostració i adaptació a nous fets o supòsits.

Però d’un temps ençà irrompen plantejaments que neguen algunes de les seves premisses o càlculs bàsics, i ho fan en tres fronts cabdals: la quantitat real del desequilibri fiscal català amb la hisenda espanyola i el seu pes, introduint-hi de vegades les noves càrregues inherents a un estat. La dependència que estimen del mercat interior espanyol, encara. I els efectes quant a la nova posició vers la UE, sota uns supòsits. Cal tenir-los en compte, jo diria que sobretot el darrer, ja que, com a mínim, ens obliguen a reflexionar.

Si hi ha un denominador comú dels negacionistes, alguns prou acreditats en altres temes, és que quasi no empren ni es refereixen als autors i treballs d’orientació sobiranista, s’ho fan i se citen entre ells, però això ja passa a les millors cases. Una recent expressió rellevant la tenim a La cuestión catalana, hoy, publicat per l’Instituto de Estudios Económicos de Madrid i presentat fa unes setmanes al Cercle d’Economia. El llibre és de diversos autors, entre els quals hi ha el professor Oriol Amat, que es desmarca de la resta basant-se en estudis d’ací.

El perjudici en tota una fase inicial derivat de la pèrdua/boicot de vendes al mercat interior espanyol dóna lloc a estimacions d’aquests autors poc sòlides i fins i tot contradictòries. Se’ns recorda que encara hi venem cap a un 30% del nostre PIB però quant a saldo comercial net es va entre 22.000 milions i de 5.000 a 6.500 estimats per Clemente Polo, més fiable. Se’ns avisa d’una pèrdua de mercat en una meitat, el que, és clar, podria implicar una davallada de cap al 18% de l’activitat catalana. Tenim una rigorosa estimació alternativa de Guinjoan i Cuadras: en termes d’impacte inicial amb un boicot de fins al 40% pels consumidors i del 20% per les empreses (més racional), el cost per al nostre producte seria del 4%. Les divergències d’estimacions són, doncs, paleses.

Però on trobem més matèria de reflexió respecte del nostre futur és a la Unió Europea. Ens recorden que Catalunya suposa dos terços del mercat d’exportació a l’estranger i que d’entrada, amb un procés de secessió, ens podríem trobar amb un aranzel exterior a l’entorn del 8,5%, sense que arribin a estimar el seu impacte. També ens adverteixen del probable veto de diversos estats i que, en tot cas, es tractaria d’una negociació llarga i complicada. En aquest punt clau, crec que el nostre voluntarisme potser no ha generat prou prospectiva sòlida.

L’ altre front crític amenaça una veritable línia de flotació de l’argumentari econòmic sobiranista: el del desmesurat i crònic dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat espanyol. Sota l’explícit títol La perversidad de las balanzas fiscales, Almudena Semur posa en qüestió els criteris i càlculs catalans en aquest vessant. Hi ha un argument recurrent, el que els impostos, i per tant les recaptacions a Catalunya, graven els individus i no el territori; el que passa, i deixant de banda les diferències de control tributari efectiu entre territoris, és que les decisions de despesa pública estatal –inversions a Catalunya per sota del 19% corresponent per PIB– i les transferències a la Generalitat pel règim comú es fan sense tenir en compte l’esforç fiscal ni cap criteri de manteniment d’ordinalitat als municipis. A més posen en qüestió les estimacions de la conselleria d’Economia i els seus criteris, tot propugnant el de benefici, que és ben complicat. De fet, quant a les despeses generals de l’Estat, el mateix Centre Català de Negocis estima en més de 4.000 milions el que hauríem d’assumir com escreix per estructures d’estat propi. Tot i aquesta revisió, el dèficit fiscal català minva força. El que sí que cal tenir en compte és el repte d’assumir la part corresponent del deute global estatal, el que ens portaria a un punt de partida d’un 82% del nostre producte.

Amb tots aquests elements de revisió no ha d’estranyar que se’ns adverteixi d’un impacte negatiu, d’entrada, en un escenari d’independència, de pèrdua de fins a un 20% del nostre producte. És clar que és catastròfic, però creiem que, en conjunt, ben poc fonamentat. Ara bé, ja ho he avisat a l’inici, cal tenir en compte els seus arguments, encara que tan sols sigui per contrastar i consolidar els nostres, de vegades massa basats en benentesos compartits.

Cinto Ros Ombravella, El Punt/Avui, 24/04/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login