Joaquim Nadal: Imputats, encausats, inculpats

Joaquim Nadal: Imputats, encausats, inculpats

La separació radical dels camins de la justícia i els de la política és imprescindible

 

Dimecres d’aquesta setmana tots els mitjans mostraven, d’una manera o altra, la imatge d’Oriol Pujol i Ferrusola anant al TSJC, en la seva condició d’aforat, a declarar com a imputat. Les fotografies mostraven la plana major de Convergència Democràtica de Catalunya acompanyant Oriol Pujol. La imatge m’ha produït estupor i perplexitat d’una banda, he esbossat un somriure irònic de l’altra i, finalment, no he pogut amagar en el meu pensament un deix de sorpresa admirativa. La solidaritat orgànica té el seu valor. He pensat, tot seguit, en d’altres imputats que han ocupat pàgines de diaris i que, en graus diversos, han patit la pena de diari i la de telediari. Alguns són amics meus. Ramon Massagué o Ramon García-Bragado per esmentar un cas, o Manuel Bustos i Daniel Fernández per esmentar-ne un altre.

Sóc molt conscient de la complexitat dels temes judicials i de l’enrevessament del procediment que, sovint, deriva en una parsimònia exasperant. El temps de la justícia és més lent que el temps de la política i infinitament més lent que el temps real en una societat que ho sap tot i a l’instant. Però, justament per això, em sembla que té sentit aclarir algunes coses.

Primer, deixar ben establert que només l’esclariment dels fets pot ajudar a singularitzar els casos i evitar el desgast de la generalització. La confiança està molt tocada i la regeneració de la confiança implica la identificació i l’extirpació de la corrupció. Segon, la separació radical dels camins de la justícia i els de la política és imprescindible per tal de garantir que no hi haurà una contaminació recíproca en un frenètic viatge imparable d’anada i tornada. Tercer, cal ser molt conscient que en tots aquests temes que posen la política sota sospita i que estan en mans de la justícia és essencial la clarificació dels gestos, de les paraules i, en darrer terme, però principalment, dels fets.

Pel que fa als gestos, que és el terreny de l’escena que he comentat de bon començament, he de dir que no em sembla malament, ans al contrari, actuar sobre la base de la presumpció d’innocència i, si cal, de la convicció d’innocència, cas freqüent però que no sempre s’explicita i que vull pressuposar en la fotografia, perquè no vull pensar en un cinisme extrem. Conec la solitud d’alguns imputats i em puc imaginar el dolor íntim davant de la llosa del silenci i, encara més, del buit de la societat.

Quant a les paraules, ja hem vist com sovint se’n fa un ús abusiu. Sense que tingui cap relació, en els mateixos dies hem vist com, d’una banda, el chavisme a Veneçuela ha despatxat en Capriles com a feixista gairebé el mateix dia que una responsable política de la dreta espanyola pretenia identificar comportaments nazis en algunes actituds d’escarni o assetjament. Francament, hi ha en tot plegat un punt de frivolitat excessiva, de superficialitat en l’ús dels conceptes. Seria lamentable si no fos també dramàtic quan resulta que hi ha gent que veu amenaçada la seva intimitat i pot témer per la seva integritat. I això val per la integritat dels escarnits o per la integritat moral o familiar dels desnonats. Ho dic per exemplificar que en el concepte “imputació”, que comporta un grau menys d’implicació que la inculpació o l’encausament, s’ha produït per extensió la identificació amb culpabilitat. Imputat? Ah, doncs, és culpable.

Naturalment el que més importa són els fets. Els que ha d’aclarir la justícia fins a dirimir el grau de culpabilitat i de delicte, dictar un veredicte i establir una condemna que sigui del tot exemplificant en aquells casos de culpabilitat manifesta. El que no pot ser és que hi hagi imputats de luxe i imputats proletaris.

I potser en el terreny de la política es podria establir un gran acord que hauria d’implicar la recuperació del sentit de les paraules i dels gestos, i decidir unànimement tots els partits que els imputats han de renunciar als seus càrrecs orgànics i han d’apartar-se de les seves responsabilitats en els partits, i que poden mantenir el seu mandat popular en la mesura que si hi renunciessin seria irrecuperable en el cas de l’arxivament de la causa. A condició, naturalment, d’un cessament fulminant d’aquest mandat popular, amb mecanismes expeditius, en cas d’inculpació. No hi valen gaires filigranes però potser només que tothom interpretés igual (partits, mitjans i opinió pública) el sentit de les paraules n’hi hauria prou per marcar unes línies vermelles compartides i actuar, tots i junts, de forma clarificadora. Sóc conscient que hi ha alguns partits que troben més estètica la dimissió fulminant dels imputats sense filar gens prim i sense marge per a la presumpció d’innocència.

Tot això ho dic sabent que un dia, ara ja fa més de tres anys i mig, arran del cas Pretòria i davant la imputació d’Emili Mas, alt càrrec d’una empresa vinculada a dos departaments del govern, el vam cridar dos consellers, quatre secretaris i un president d’organisme i li vam demanar que renunciés al càrrec. Va ser un moment molt dolorós que jo no voldria per a ningú. Ara fa exactament deu dies, aquest alt càrrec em va enviar un missatge dient “Arxivat Pretòria. Ha acabat el malson.” Naturalment l’imputat deixava de ser-ho i arxivada la seva part deixava de viure la inquietud permanent.

I jo, en l’alegria del moment, no vaig poder deixar de pensar: qui repararà el mal fet? Qui tornarà el mil per u de la justícia evangèlica? Qui compensarà tot el dolor i tota la tristesa acumulades durant tres anys i mig? Ningú, esclar. De fet, arxivat en allò que concerneix a aquesta persona concreta, el tema és tan irrellevant que no ha estat ni notícia. Sort que la felicitat del meu amic es pot sobreposar a la tristesa de tanta mesquinesa.

Joaquim Nadal, El Punt/Avui, 20/04/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login