Jordi Serra: Nazisme i estultícia

Jordi Serra: Nazisme i estultícia

 Cospedal ha explicat que els “escraches” són pur nazisme

 

Ja fa temps que s’ha instal·lat en l’àmbit polític el costum de titllar de nazi comentaris, accions o persones quan no es combrega amb el seu ideari. Que es faci servir un qualificatiu tan gruixut, quelcom que remet a un episodi tan monstruós i tan abjecte, hauria de ser un recurs limitat a situacions d’un horror o transcendència comparable, però el que veiem és un ús cada cop més banal.
Aquesta utilització grollera no fa més que indicar que qui ho fa o bé és un ignorant o bé és un malànima. Costa de creure que, avui dia, hi hagi qui no sàpiga el què representa l’episodi històric del nazisme, si més no en la seva expressió més estadística però, també, més esfereïdora, entre 11 i 17 milions de persones mortes, insisteixo, d’ 11 a 17 milions de morts.

Persones la memòria de les quals mereix respecte, morts que no poden ser banalitzades posant-les al nivell de situacions que, comparades amb l’horror nazi, són de pati d’escola. I, per aquesta mateixa raó no és admissible que algú amb responsabilitats polítiques (Dolores de Cospedal sense anar més lluny) recorri a aquest símil. Al·legar ignorància no pot ser excusa, qualsevol persona, particularment els europeus, té la obligació moral de conèixer aquest episodi històric.

Però, és clar, també pot ser que qui fa ús d’aquest adjectiu, en relació a una declaració, acció o persona, ho faci amb ple coneixement del que va passar. Aleshores, cal pensar que el que tenim davant és una clara intenció no de qualificar aquesta declaració, acció o persona sinó, sobretot, de denigrar-la, de convertir-la en quelcom menyspreable i indigne de la més mínima consideració; per tant, una declaració, acció o persona contra la que serà moralment acceptable exercir violència (psicològica, verbal o física) ja que s’anirà en contra d’una cosa abjecte. Si no fos perquè parlem d’una tragèdia, seria patètic. Aquell qui cau en aquesta mena de càlcul és el veritable nazi, fer servir la retòrica i l’ús interessat de la propaganda per conformar una imatge esbiaixada de l’adversari, és a la base del pensament totalitari; negar a l’oponent un mínim de respecte i consideració per pensar, dir o ser diferent és la pedra fundacional sobre la que s’edifica la construcció ideològica que, al final, permet afirmar que algú no és humà o no mereix viure.

Però hi ha quelcom que és més preocupant, és a dir l’evolució que pot tenir aquest fenomen. En prospectiva l’anàlisi del present no és més que un recurs per investigar com pot ser el futur. I aquí cal adonar-se, que aquest ús creixent del nazisme com a adjectiu no és altre cosa que una expressió molt bèstia d’aquesta tendència vers la visceralitat en democràcia; és a dir, un tipus de democràcia més orientada a obtenir una resposta emocional (un dels exemples més barroers seria el “pajarico” de la campanya de Maduro a Veneçuela o qualsevol de les darreres declaracions de Toni Cantó, l’última, d’ ahir mateix, compara la immersió lingüística amb la pederàstia) que no pas racional o intel·lectual. Evidentment, els elements simbòlics també juguen en el debat polític, i molt, però no crec que sigui bo que ocultin o neguin la discussió  argumentada. I és que un dels trets més essencialment humans és la nostra capacitat per argumentar i debatre. Negar-se a escoltar l’oponent, menystenir-lo amb adjectius esbiaixats, ens treu una mica d’humanitat a tots (en la mesura que és un camí que mena a la irracionalitat) però sobretot a qui ho fa. Històricament, ja tenim exemples de què pot passar quan el debat polític deriva cap a la irracionalitat. Penso que el disseny democràtic liberal segurament s’està esgotant (al capdavall, va ser pensat per un context històric ben diferent i ja superat). Per tant, el que cal és aprofundir en idees i dissenys innovadors que permetin adaptar els fonaments democràtics, l’elecció dels governants pels governats i l’obligació dels primers de donar comptes als segons, a la realitat actual. Des d’aquesta perspectiva, l’ús de recursos tan grollers com titllar de nazi a l’adversari no fa més que emfatitzar aquest desfasament democràtic, posa el debat a un nivell d’absoluts irreconciliables i, en darrer terme, acaba negant la pròpia democràcia. Davant d’això la reacció correcta passa per lluitar per mantenir la memòria històrica i, sobretot, per fornir un veritable debat sobre el que articular un nou disseny democràtic.

En darrer terme però, hem de concloure que qui titlla frívolament algú o alguna cosa de nazi o bé és tristament ignorant o profundament estúpid perquè es desqualifica més a si mateix que no pas al contrari.

Jordi Serra, La Lamentable, 18/04/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login