Anna Balletbó: «Espanya es va equivocar, Catalunya també»

Joan Tapia. Anna Balletbó: «Espanya es va equivocar, Catalunya també»

 

El 1976, quan era una jove periodista de TVE, Anna Balletbó va organitzar amb entusiasme l’Any Internacional de la Dona a la Universitat de Barcelona. Amb Maria Aurèlia Capmany van seduir el llavors rector Fabián Estapé. Allà va augmentar la complicitat amb Raimon Obiols, que la va posar a la llista d’oradors del primer míting socialista autoritzat, el del Palau Blaugrana. Va témer ser acomiadada de TVE… Però va parlar i estava tan nerviosa que va memoritzar tot el discurs (em diu que encara avui el podria repetir). Després va ser a les llistes al Congrés del PSC i va sortir diputada quan Joan Reventós va dimitir per encapçalar el PSC en les primeres eleccions catalanes. I el 23-F del 81 va saltar a la fama quan va aconseguir sortir de l’hemicicle, per estar embarassada de bessons, i va explicar a una Espanya atònita la irrupció brutal del coronel Tejero. Quan vaig conèixer l’ Aina, una d’aquells bessons –ja té 32 anys–, li vaig comentar que els seus ulls em recordaven els del seu pare, Eugeni Giralt. «Sí, em vaig enamorar del meu professor, que em semblava un home cultíssim, i hi vaig tenir quatre fills, després…»

Després va ser diputada socialista durant 20 anys i més tard consellera de RTVE i de TV-3 a proposta del PSC. I exerceix d’empresària en el sector de l’hostaleria i el turisme, un sector en què el seu pare –un agricultor de Santpedor que va emigrar a Barcelona el 1949– va tenir una intensa activitat. Els seus amics diuen que és addicta a la feina. Els seus crítics, que és una «invasora» sense fre. El que és indubtable és que és tenaç –des de l’any 1976 és obiolista– i que en el seu ADN hi ha el pragmatisme, fort i desinhibit.

El dret a decidir

M’hi vaig posar en contacte per consultar-li sobre el dret a decidir, perquè del 1992 al 1995 va ser un dels 20 membres de la comissió internacional –presidida per l’exprimer ministre suec Ingvar Carlsson i en la qual també hi va ser Jacques Delors– que va estudiar la reforma de la carta de l’ONU. Vam decidir parlar una mica més a fons: «L’article 1 de la Carta de les Nacions Unides parla de la lliure determinació dels pobles, però l’apartat set de l’article 2 ja explicita que no hi pot haver ingerència en la jurisdicció interna dels estats. El dret d’autodeterminació solament regeix per a les colònies. És clar, és impossible aplicar-ho a un país europeu [Catalunya] que forma part d’un Estat democràtic [Espanya], amb eleccions lliures periòdiques i una Constitució votada molt majoritàriament. Si algú plantegés a Europa el dret d’autodeterminació de Catalunya s’arriscaria que l’enviessin a una revisió mèdica. I per aquest motiu el sobiranisme català ha inventat el dret a decidir, un concepte autòcton, suggestiu i una mica confús, però presentable i amb les seves raons de ser. Com a dret a negociar i acordar un nou estatus o encaix, a pactar, és clar. Com a dret a una decisió unilateral d’independència em sembla impossible. Aquí i en qualsevol democràcia europea».

¿Kosovo? «Allà tot es va basar en una resolució de l’ONU que diu que la seguretat dels estats no pot anar contra la seguretat de les persones i l’Exèrcit serbi assassinava massivament. Catalunya és una altra cosa, una gran frustració per la sentència del Constitucional contra l’Estatut, perquè es va negar el que el poble català ja havia votat en referèndum. Es va dir no al que estava ratificat  –que per les seves implicacions històriques i emocionals tampoc era una llei normal– i a allò a què la sobirania espanyola [Congrés i Senat] ja havia donat el vistiplau. Per aquest motiu ara vivim l’explosió del dret a decidir i s’imposa la reforma de la Constitució».

Un procés desgraciat

Balletbó creu que encara que la sentència va ser el pitjor, tot el procés estatutari, també l’elaboració aquí i la negociació a Madrid (inclòs el pacte Zapatero-Mas), va ser desgraciat. Espanya no va fer bé els deures, Catalunya tampoc. «Quan es va aprovar la Constitució del 1978 i el primer Estatut, Espanya vivia un moment especial. La dreta, que venia del franquisme, estava espantada i acomplexada i l’esquerra i el catalanisme ens sentíem importants. Crèiem que amb el vot tot era possible… I és cert, amb el vot tot és possible, però ara sabem que ha d’anar acompanyat de constància, intel·ligència i… aliances. Hauria estat millor no fer taula rasa amb un nou Estatut, sinó reformar punts essencials del de Sau». S’atura un minut… «Encara que tampoc hauria estat fàcil, perquè la dreta ara és més intractable. ¿S’aconseguiria avui la Constitució del 78?» Vaig recordar llavors un article del president Pujol a La Vanguardia, en ple procés estatutari, on deia que amb el nou Estatut potser Catalunya s’estava fent un autogol.

¿És possible ser socialista i empresària? Balletbó no en té cap dubte: «Els socialistes volem empresaris i gent innovadora, emprenedora i lluitadora que generi riquesa, llocs de treball i que contribueixi a fer sostenible l’Estat del benestar. Avui és l’imperatiu dels temps».

¿I el futur del PSC? L’exdiputada creu que, almenys a Catalunya, no veurem majories absolutes en els pròxims temps, i que governs amb certa precarietat –com els de Maragall, Montilla i ara Artur Mas– poden ser obligats perquè la crisi alimenta els partits de protesta. I admet que la crisi i la fogarada nacionalista són un repte per al PSC, que sempre ha estat moderat i integra sectors diversos de la societat catalana. Però recorda que Carlsson, el líder suec, li va dir, en el moment terminal de Felipe González, que la política no és guanyar sempre, a vegades es perd, però si es mantenen la cohesió i les senyes d’identitat, es torna a guanyar. Per això creu en la continuïtat del PSC, un partit sobirà però vinculat al PSOE, el de l’esquerra espanyola. I quan hi ha divergència i es vota diferent tampoc és un drama. Tocarà arbitrar la diferència.

Joan Tapia entrevsita a Anna Balletbó, El Periódico, 07/04/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login