Joaquim Nadal: Raimon 50

Joaquim Nadal: Raimon 50

 

El 30 de novembre de 2012, un públic enfervorit omplia el Liceu de les Rambles barcelonines per compartir i commemorar el recital que, el 1962, Raimon havia fet actuant per primera vegada a Barcelona, al Fòrum Vergés. Després de cinquanta anys, Raimon canviava l’escenari del carrer Balmes, el local de classes alternatives, de reunions clandestines, de cinefòrums compromesos, per l’escenari de les eufòries desfermades i dels drames més íntims de la burgesia barcelonina. Com picant l’ullet a un públic d’antics adolescents madurs disposats a esclatar en aplaudiments a les velles insinuacions directes d’algunes cançons, Raimon va col·locar en el seu recital la seva “punxa del temps” i va fer ressonar, entrant per la porta del darrere, La Internacional en el vell renovat Liceu.

Amb motiu de l’edició, el 1993, de la seva Integral, Raimon va escriure: “Sóc d’aquelles persones que en ple caos tenen necessitat d’ordre i que quan s’ordenen enyoren el caos.” I potser aquesta contradicció insalvable és la que mou una obra de creació constant, de recuperació de temes, cançons i autors, de lligam de clàssics i moderns, de referències i dedicatòries a personatges i artistes implicats o de vells lluitadors per les llibertats col·lectives. Però malgrat el que el mateix Raimon pugui afirmar, en la progressiva evolució de la seva obra hi ha molt més ordre que caos, hi ha un fil conductor molt evident, un recorregut clar i una voluntat de recopilació i ordenació sistemàtica que es manifesta en els seus recitals de síntesi. Ho va demostrar al Palau Sant Jordi el 23 d’abril de 1993, el mateix any de la seva Integral, hi tornaria només a tall d’exemple en els seus Recitals al Palau de maig i juny de 1997, ens n’oferiria una mostra singular i riquíssima en el seu directe de Clàssics i no del TNC del 17 al 20 d’octubre de 2002 o, per exemple, per a recordar-nos la seva constant presència internacional el seu doble àlbum Raimon a l’Olympia, que recull els recitals del 7 de juny de 1966 i de 13 de juny de 2006.

En tots els casos és la mateixa voluntat d’ordenació i de presentació de conjunt, d’integració dels seus moments culminants i la seva explicació incorporada en aquests treballs de síntesi. Sense cap renúncia als recitals vibrants de Madrid o del campus de Bellaterra, per citar-ne dos, la insistent voluntat de recapitular es fa del tot evident en aquest recital dels cinquanta anys de la seva primera actuació a Barcelona. És, en molts sentits, una crònica biogràfica adaptable a cada cas personal dels milers que hem vist madurar Raimon i hem madurat darrere seu veient com el temps s’escola.

Intercanviàvem freturosos, en els primers seixanta, encara adolescents d’institut, aquell primer disc que ens parlava de temes nous amb accent valencià. Aquell disc de 45 rpm, un senzill (single) amb un jove estudiant universitari recolzat en una paret de maons d’ambient d’aparença suburbial o d’arquitectura industrial gastada, la cara afinada, una mirada neta i desconcertada, amb un jersei gruixut de llana i la guitarra cap per avall. I ja no deixaríem, mai més, de seguir la petjada d’un cantant que ens parlava amb cançons de temes normals. De la pedra o de la pluja, que plou poc o plou massa; de la terra de paisatges, de colors, de patiments, de lluites, la terra que Raimon i tots hem mirat i hem viscut; de l’aigua que és blanca, malva, verda, blava, rosa; de l’aigua, la terra, l’aire i el foc; de la vida i del sentit de la vida i del pas del temps; del que som; de la llum que s’enfuig i que s’apaga, del gran fum de la terra. De l’evocació del passat, el present i el futur, “amb més records que projectes/ amb més passat que futur/ amb un present prim com sempre/ amb una vida que fuig” i malgrat tot, una pulsió optimista i sensible, delicadament buscant una dolçor intangible, “Si vols present t’ompliré de carícies/ si vols records t’oferiré els més bells/ si vols futur t’ompliré d’esperances/ vull viure el temps ben acordat amb tu”.

Frisàvem, i encara ara, per escoltar el silenci que és antic i molt llarg, per evocar la lluita que és sorda i constant, per dir que no a tantes coses, per sortir al carrer una i tantes vegades com calgui, per superar la nit que és llarga i no s’acaba mai, per recollir la força d’un poble sofrent portada pel vent, per establir el ple domini de la llibertat sovint només intuïda i insinuada, viscuda per unes quantes hores amb força renovada per seguir vivint; per combatre la por, per alçar-se contra la pau imposada de la por, per afirmar cridant que no som d’eixe món, per superar el drama comú de l’any quaranta quan Raimon va néixer, aquell any quan encara no havien mort tots i quan es feia ben evident que “tots, tots havíem perdut”. Perquè i aquí el públic es desferma “jo vinc d’un silenci/ que no és resignat,/ d’on comença l’horta/ i acaba el secà./.. qui perd els orígens/ perd identitat”.

Raimon lliga Xàtiva i València, Barcelona i Palma, els records d’infantesa “ben agafat de la seua mà/ per primera volta vaig vore el mar”, els amics, els autors estimats (Espriu i Ausiàs March, principalment), l’amor i la terra. “Mentre m’envelleixo en el llarg esforç/ de passar la rella damunt els records/ he mirat aquesta terra”. En aquest punt de contacte entre l’horta i el secà, Raimon trasllada amb fina sensibilitat el treball de la terra a la vida amorosa. Treballa el cos de la dona estimada “com treballa la terra/ el llaurador del meu poble”, però enlluernat de la claror mediterrània a la badia de Palma veu com al llit descansa nua la dona estimada i “tot el meu cos s’amara/ de cel, de mar, d’amor”.

Amarat d’amor podrà enyorar en la solitud d’un pis, en un llit de mida italiana, l’absència i delir-se pel retorn “Vindrà el teu cos que suaument em poses/ en el meu cos quan ens sentim ben junts/ i floriran millor que mai les roses/ a poc a poc ens clourem com un puny”. I un puny que es clou lentament, s’alça al mig de l’escenari en un acte sublim d’amor; un puny que evoca també amb tendresa els punys dels primers de maig de La Internacional de la infància amb la mare, del carrer Blanc, el puny també de l’amic Andreu, torsimany de metall. Raimon 50, passat, present i futur.

Joaquim Nadal, El Punt/Avui, 06/04/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login