Josep Fontana: “No hi ha res que es guanyi pel destí, sinó per la lluita de la gent”

Josep Fontana: “No hi ha res que es guanyi pel destí, sinó per la lluita de la gent”

Comentari del llibre “El futur és un país estrany” publicat recentment per Josep Fontana,  i entrevista a l’historiador “que parlar del futur”: “No hi ha res que es guanyi pel destí, sinó per la lluita de la gent”, formulats per José Maria Mena i Eugenio Madueño

 

Els historiadors només parlen del passat. No és freqüent que un historiador parli del futur. Josep Fontana és diferent. Parla del futur amb el rigor científic i la veterana saviesa d’un historiador excepcional. Parla del futur, sent historiador, perquè és un ciutadà que observa el passat i el present amb una mirada jove, exigent, severament crítica, i malgrat tot, esperançada. El nostre futur immediat està vinculat a l’immediat passat i el rigorós present d’altres països, i especialment els Estats Units d’Amèrica, que no són estranys, sinó temibles, injustos, indesitjables.

Josep Fontana no s’està de res. En el seu últim llibre, El futuro es un país extraño (Editorial Passat & Present), aborda amb concisió i lucidesa la descripció i el vaticini d’aquest país global que és el nostre futur immediat, si no és ja el present. El paper de l’historiador, ens diu, és ajudar a denunciar la mentida d’unes anàlisis tramposes que pretenen incitar-nos a la resignació, per contribuir a reinventar un nou futur que és, encara, un país desconegut.

El viatge a aquest estrany país al qual estarem arribant si no ens afanyem a reinventar aquest nou futur, per Fontana, va començar quan la URSS va deixar de fer por a les classes propietàries. Ja no els calia seguir pactant amb els assalariats. Havia arribat l’hora de restablir la plena autoritat del patró. Així va començar “la gran divergència”, com diu Krugman al procés pel qual es produeix l’enriquiment gradual dels més rics i l’empobriment de tots els altres. És el model del “totalitarisme invertit”, en expressió de Wolin, amb un aparell legal complaent i repressiu, que afavoreix una classe dominant, mentre els més pobres estan en la indefensió política, i les classes mitjanes entre la por a l’atur i la expectativa de la prosperitat, tot això amb l’auxili d’uns mitjans de comunicació servils.

A partir del model d’EE.UU ens parla de la privatització de la política i de l’Estat, i del finançament dels partits polítics, mitjançant les donacions per les eleccions, que signifiquen una inversió gairebé mai altruista. Cal recordar que als EUA són elegibles també els alts càrrecs de la judicatura i la fiscalia, conseqüentment també assolits per aquesta mena d’inversió gairebé mai altruista, i en espectacular espiral de creixement.

A això cal afegir la regulació dels lobbys, que canalitzen amb un admirable pragmatisme anglosaxó la transparència de les influències sobre els legisladors, sense suprimir-les. La cita de Chris Hedges és clarificadora: “els lobbyists escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que siguin aprovats, gràcies a que són els que asseguren als polítics els diners per ser elegits, i els fan servir quan deixen la política”. L’única raó per acceptar el lobbysmo és la certesa de la suposada acceptació de les seves regles prefixades.

A Espanya, i en els països llatins en general, seria poc probable que es produís sincerament aquesta acceptació de les regles. És més previsible que, quan les regles dels lobbys s’establissin, apareixerien noves vies d’infracció oculta de les mateixes per aconseguir nous avantatges polítiques i econòmiques irregulars. Entre nosaltres la institucionalització dels lobbys comportaria, sobretot, un desavantatge o un desarmament de les iniciatives i mobilitzacions ciutadanes, un definitiu anquilosament i mera burocratització dels partits polítics, una institucionalització del tràfic d’influències, i un creixement, encara major, de la privatització, és a dir de la mercantilització de la política i de les institucions que haurien de ser democràtiques. I, a canvi, cap millora rellevant de la salut ètica de la nostra moribunda democràcia.

Els impostos de les empreses d’EE.UU han baixat del 42 al 10 per cent. És el resultat del que s’ha anomenat la revolta dels rics. El mestre historiador ens ensenya que una oligarquia financera va reemplaçant als governs democràtics en un veritable cop d’estat oligàrquic en què els impostos i la planificació dels pressupostos estan passant a mans d’uns executius nomenats pel càrtel internacional dels banquers. El passat i present nord-americà és el present i futur europeu i espanyol. A Espanya, en concret, segons l’Informe sobre la desigualtat a Espanya. 2013, de la Fundació Alternatives, un dels autors del qual és Luis Ayala, s’assenyala que al nostre país creix la desigualtat, i comparteix els últims llocs d’igualtat social europea amb Bulgària i Lituània.

Davant aquest decebedor panorama Fontana planteja frontalment la fi del mite del progrés il·limitat de la història de la humanitat. Per exemple, assenyala que el nord-americà blanc amb menor nivell d’educació ha vist disminuir la seva esperança de vida en quatre anys des de 1990. Aquesta dada és il·lustrativa per entendre, amb Fontana, que no existeix aquesta regla històrica del progrés il·limitat de la humanitat, sinó la de les lluites socials que determinen els avenços socials. Per això, davant l’actual deriva regressiva s’observa l’anomenada “primavera global”, aquesta revolta de la joventut que va brollar gairebé simultàniament tant a la plaça de Tahrir, com entre els Occupy americans, i a través dels indignats europeus.

No comparteix plenament l’optimisme de Manuel Castells davant les manifestacions massives i altres signes d’articulació d’iniciatives socials alternatives, com ara els d’oposició als desnonaments, les banques ètiques o les cooperatives de consum. Assenyala, però, la importància d’altres formes de protesta i autodefensa camperoles menys coneguts, al tercer món. Reconeixent tot això, assenyala però la importància de la força dels governs no només la física, policial, davant les mobilitzacions de carrer, sinó també la força passiva davant la desconcertant mansuetud dels seus votants. Així arriba Josep Fontana a una de les reflexions capitals del seu treball.

Bichler i Nitzan van plantejar la -per Fontana- fascinant hipòtesi de les asímptotes del poder. El poder ha augmentat tant que està aproximant-se a la seva asímptota. No pot augmentar els seus privilegis sense una major dosi de violència. Un món amb més de mil milions de famolencs i aturats no pot esperar que segueixi resignant indefinidament.

La regla del progrés il·limitat de la humanitat, assenyala el mestre, no existeix. Hi ha la regla de les lluites socials, com a força dels avenços col·lectius. Estem en una cruïlla històrica en què és raonable preveure, i és just anhelar, que aquest avanç es materialitzi, perquè, com diu Fontana, “la capacitat de tolerar el patiment no és il·limitada i les asímptotes del poder capitalista poden aquestes efectivament arribant al seu límit “.

 

Entrevista

Què passa a Xipre?

Està passant el que passa a tot arreu, que les coses s’han d’ajustar a les condicions que convenen a la Troika i especialment a Alemanya. ¿Que és increïble? Només cal veure què ha passat a Espanya amb Rajoy. Va dir abans de les eleccions: “no pujaré l’IVA”. Però la Troika li ha dit: “has de pujar l’IVA”. I així s’ha fet. No tenen cap capacitat de dir res. Quan estàs dintre de la disciplina de l’euro estàs absolutament condicionat. No poden tenir iniciatives pròpies. Del contrari seria un salt al vuit. I ningú no s’atreveix.

Però cobrar directament de les imposicions dels clients és un atracament descarat.

Sí, de fet l’atracament ja s’estava produint amb les altres mesures, que suposen un augment de les taxes universitàries, de l’augment dels impostos… Quan comences a fer comptes penses que si als xipriotes els fan això per un crèdit de 10.000 milions d’euros, què estaran disposats a fer amb Catalunya, que deu 50.000 milions. A quan toquem nosaltres? La mesura ha provocat una commoció lògica. La prova és que els alemanys de seguida han dit que ells no han estat, que han sigut els altres. Es clar, són tres els que prenen les decisions: Frankfurt, Brusel·les i el Fons Monetari Internacional. El problema no és Xipre, sinó la reacció dels altres. Pensar “i ara a nosaltres que ens faran?” Qui impedirà que es faci el mateix aquí si un dia ho decideix la Troika? I si decideixes treure els diners del banc, els teus estalvis de tota la vida, on te’ls portaràs? Què fas? Els poses a sota el matalàs? És una situació que revela que la capacitat de sofriment que estant disposats a imposar-nos no té límits.

Com hem arribat a la privatització de la Política, de l’Estat?

Hem arribat gradualment, perquè els uns s’han deixat i els altres no s’han pogut oposar prou. Només cal veure com funcionen en realitat els partits aquí mateix. Per començar, les despeses que dóna una organització d’aquesta mena -sobretot al període d’eleccions- no es poden assumir amb els ingressos normals propis. Tots sabem que tots els partits demanen crèdits a la banca, i que les caixes d’estalvis no reclamaven que els tornessin, els hi perdonaven. A part hi ha aquesta cosa escandalosa que són les donacions de les empreses. Els crèdits bancaris serveixen lògicament per tenir-los ben controlats. Em van explicar el cas d’un grup d’ERC que protestava contra els peatges. La Caixa els va avisar de seguida, molt delicadament, que el partit tenia un deute de no sé quant pendent, i que si tocaven els nassos els hi reclamarien. Això per una banda, però la pitjor és l’altra. Les donacions d’empreses que normalment es paguen amb concessions i favors. Són coses que es coneixen. Una obra que estava pressupostada en no sé quants milions i finalment ha costat no sé quants més… Perquè naturalment no hi ha hagut ningú que controlés. Per tenir possibilitats electorals, els partits necessiten tenir ressò en els mitjans de comunicació. I els mitjans més importants estan tots controlats, especialment els que tenen més influència, la televisió, sigui pels partits en el cas de la pública, o pels conservadors Berlusconi i Lara, propietaris de Tele5 i Cuatro i d’Antena3 i La Sexta. El resultat és: uns partits controlats i una ciutadania a la que només se li permet optar cada quatre anys per Rubalcaba o per Rajoy.

I la gent vota.

Sí, be, tot això condiciona fortament la situació i la gent té por, i quan ve el moment de votar pensa “agafem-nos a aquella cosa que ens asseguri que darrera seu no vindrà el desastre”. Això és el que explica aquesta situació. Què els nanos vagin a acampar a la Puerta del Sol i els pares votin PP. Perquè tenen por. Por a pensar que si voten diferent, ves a saber què passarà. És una situació molt fotuda què necessitarà recuperar la capacitat de fer política. Una recuperació que hauria de sorgir des de baix, però no és tan senzill.

Aquesta presa del poder polític pel poder econòmic ha estat una estratègia o s’ho han anat trobant?

No, jo crec que sempre ho han intentat, sempre ho han volgut. Fins a finals dels anys 70 hi havia una situació que permetia arribar a formes de negociació i de consens, deguda a la por. La por ha estat un element determinant per contenir la rapacitat dels interessos econòmics. La por a la revolució, la por al canvi, perquè hi havia una alternativa. Recordo unes cartes de Joan Maragall en les que explica què passa a Barcelona durant la celebració de la festa del primer de Maig, a finals dels segle XIX. S’havia de celebrar una manifestació obrera demanat la jornada de vuit hores… i la carta reflecteix el terror de la burgesia d’aquí, demanant que vinguessin soldats i que portessin canons per defensar-los… Mentre existia aquesta alternativa, el comunisme, que podia provocar una revolució, els governs han pogut fer la pràctica de la socialdemocràcia, és a dir, -amb la intervenció dels sindicats-: garantir la pau social a canvi d’unes concessions que permetin que la gent visqui millor i que, mentre el sistema funciona, proporcionen seguretat i un mínim d’atenció a la pobresa. El problema és que a partir dels anys setanta, quan el fantasma de la Unió Soviètica desapareix, quan es veu que no hi ha ningú que estigui per revolucions, doncs es produeix una situació en la que ja no juga el factor por. Com succeeix ara. El PP fa la reforma laboral, fan gent al carrer, poden fotre el que els dóna la gana i què passa? No res… Perquè el tipus de resposta que es pot produir és resoluble amb la Guàrdia Urbana o la Policia Nacional. De què han de tenir por doncs? De no res!

Resulta xocant que la por la provoqués el Partit Comunista de la Unió Soviètica i els seus satèl·lits i que no hi hagi por ara, davant d’un partit comunista molt més fort, el Partit Comunista Xinés.

Perquè aquest partit no vol fer la revolució mundial. Aquest partit se suposa que representa la població de Xina, però no té cap intenció d’exportar el seu model, ha optar per una altra via. Els soviètics creien en un projecte que ells començaven però que necessitaven que s’estengués i transformés tot el món. Els xinesos no. Són al món, i viuen.

Però estan comprant Àfrica, s’expandeixen.

Be, compren Àfrica com l’han comprada els altres. La cosa que els diferencia és que els xinesos només compren les matèries primeres, mentre que els altres estan acostumats a comprar poder per fixar les condicions dels tractes. Els xinesos no interfereixen en política. Al no tenir cap problema amb el món islàmic, els beneficia a l’hora d’anar a Àfrica a fer negocis. Però després, a l’hora de la veritat, quan s’instal·len allà i utilitzen el treball de la gent, són tan durs i explotadors com els altres. La major amenaça comunista actual és, en aquests sentit, Cuba. I per això tenen tant preocupats als nord-americans, per la por que contagiï Amèrica Llatina. Però Xina és una altra cosa.

El president xinés ha dit que el seu exèrcit havia d’estar preparat per a guanyar batalles. Xina podrà desequilibrar en el futur l’equilibri militar actual?

Deuen pensar que l’exèrcit ha d’estar preparat perquè els altres no pensin que poden guanyar batalles. En aquests moments, que jo sàpiga, tenen un cuirassat ucraïnès reformat i no massa cosa més, encara. És cert que tenen bombes atòmiques i són el segon país del món en despesa militar, però quan veus les estadístiques de despesa militar de cada any, la nord-americana és molt superior. Xina té un avantatge importantíssim, que, en ser tant gran, no és possible conquerir-los. Aquest és el problema que van veure els japonesos quan van envair-los i només va poder ocupar una zona de la costa. No es van poder permetre ocupar Xina perquè era massa gran. Aquest és un tema molt interessant, doncs és un dels enganys de la guerra freda. La guerra russa-nord-americana era impossible, i els nord-americans ho sabien bé. Eisenhower va dir que el pitjor que els podia passar si feien la guerra a Rússia era guanyar-la, perquè aleshores, què fas? Com ocupes allò? Ara el problema són els interessos que hi ha al mar de la Xina, on sembla que hi hagi gran quantitat de recursos, de petroli i gas. S’estan barallant per prendre posicions, i EE.UU estaria interessat, però, Els països es barallen per a prendre posicions, però en aquest moment que han de començat a ajustar les despeses militars també, ja estan afluixant una mica en aquesta idea d’instal·lar-se allà, estan jugant, negociant a veure si aconsegueixen un front comú d’aquells països, però no acaben de fer-ho perquè tenen por i al mateix temps necessiten negociar amb Xina, és una situació molt confusa i molt complicada.

La situació que es viu ara a Europa podria derivar en un conflicte bèl·lic? S’hi sembla a la que es va viure abans de la segona guerra mundial?

S’assembla, però és de mal gust dir-ho. Si agafes revistes de l’època de la guerra veus aquells mapes del nou ordre europeu fets pels alemanys, i és el que més s’assembla. Conflicte bèl·lic? Qui té capacitat per fer guerres? Guerres que no siguin allò d’envair l’illot Perejil…

Però hi ha una guerra econòmica.

El premi Nobel d’Economia Paul Krugman ens diu que això que s’està fent a Europa, la forma en que està sent sacrificada la població amb una política econòmica totalment equivocada, no és solament un error, és un crim. Els alemanys viuen perpètuament -per un rècord històric- amb la por a la inflació, al descontrol de l’economia… Necessiten tenir-ho tot en ordre. Si s’han de baixar els salaris, s’han de baixar. Si s’ha de retallar, s’ha de retallar. I volen estendre el seu model. Que sí, té menys atur, però a canvi de treballar amb mini sous. També volen posar en ordre a aquests dels sud, que han desaprofitat l’època en que es podien fer negocis i s’han dedicat a malgastar o a donar préstecs equivocats… Deuen pensar: ‘doncs ara que es fotin i paguin…’ I davant d’aquesta dinàmica no sembla que hi hagi avui polític europeu, excepte Beppe Grillo, que sigui capaç de fer una altra política.

Hollande va prometre que ho faria.

Sí, però de moment no fa res. Aquí tenim al PSOE.., però jo no he sentit cap dirigent socialista que digui que la primera mesura que faran així que arribin al poder serà anular la reforma laboral. Per què? Perquè evidentment no tenen intenció de fer-ho. Jo no veig que el PSOE tingui una resposta política diferent avui dia. Llavors com es trenca aquest situació?

Manuel Castells diu sobre Grillo, al que els mitjans presenten com un pallasso, que ha sabut organitzar la gent d’una manera diferent.

Grillo ha descobert una cosa molt important, que es podia fer política de masses sense tenir ni televisió ni premsa. Aquest ha estat el seu invent, quelcom molt important i difícil. Ha fet una política al carrer, sense gaires recursos, per tant això té mèrit. Ha anat com un destraler dient coses obvies, que hi ha polítics ineptes, corruptes, etc., coses en les que tothom està d’acord. Però Grillo no té una alternativa.

I aquí, tenim alternativa?

A Catalunya tenim un sistema que no funciona, però sabem exactament quina és la sortida. Al menys això és el que m’explicava un ex alumne que ara és diputat de la CUP i que degut a això ara te informació directa. La intenció de Mas és anar tirant fins convocar noves eleccions. Ara, a Itàlia, si no se’n surten, convoquen noves eleccions i què passa? Què fas després? És una situació extremadament complicada, perquè jo no sé veure que hi hagi una sortida a curt o mig termini.

Vostè ha dit que la solució ha de sorgir de la base.

Si, es clar, hauria de venir de sota. Cada vegada les protestes són més generalitzades i, contràriament al que feien els xavals del 15M, que volen ‘canviar el món’, com els estudiants de maig del 68, ara les protestes són per coses concretes: contra la privatització de la sanitat, contra els desnonaments dels pisos, es protesta pels ERE, pels acomiadaments generals de gent, són protestes amb motius, i això evidentment és un avenç. Ara, cada protesta va per la seva banda, però anem a suposar que s’adonin que l’enemic que tenen és comú i unifiquin la protesta, però per a que tingui sortida necessiten que hi hagi una mena d’alternativa, algú que plantegi alguna cosa que sigui raonablement possible i que respongui a les demandes d’aquesta gent. En aquests moments això no existeix, i aquests és un problema. El somni de que torni, com a mínim, una socialdemocràcia de veritat, allò de que la política controlava l’economia… va per llarg. És evident que aniran sorgint protestes, i que haurien de quallar en la idea de l’enemic comú, aquesta política d’austeritat insensata, amb la que d’alguna manera s’ha de trencar… Hauria d’haver la possibilitat de que això s’articulés en un plantejament global, i, evidentment, aquesta alternativa en aquests moments no és el PSOE. I els altres partits són massa poca cosa com per assumir aquesta funció, ara per ara.

En el seu llibre fa una referència a Manuel Castells quan parla de l’articulació dels moviments socials i desprès parla de la mansuetud, que porta al vot a la dreta…

Jo tinc molt respecte per Castells. Ell fa un tipus d’anàlisi a curt termini, perquè és sociòleg, i ha de mirar totes aquelles coses d’avui que porten solucions cap el demà. Jo rebo el butlletí del moviment Occupy Wall Stret, i fa unes setmanes hi havia una cosa sagnant referida a Espanya. Una nota que deia: “Els nostres amics del 15M Ocupem els carrers d’Espanya, ens demanen idees pels actes que han de fer el primer de maig. Si teniu coses per suggerir digueu-les aquí”. Això em va semblar horrible. Que preguntin què poden fer pel primer de maig! Per tant aquest del 15M poca cosa… Jo valoro moviments del carrer com el de l’Ada Colau i la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca. Això és una altra cosa. És clar, jo estic d’acord que un ha de considerar positivament tot el que provoca resistència i protesta, em sembla molt bé, excepte quan fan volar coloms… És com aquests que ara proposen fer la cadena per a la independència. M’emprenya que els polítics estiguin jugant descaradament en una cosa en la qual no pensen. Perquè Artur Mas no pensa fer cap mena de referèndum. Només una llei de consultes… I desprès eleccions i a veure si se’n surt millor… Després hi ha els altres de Madrid, igualment estúpids, dient bajanades. Per favor, parlem seriosament!

Seriosament de la independència?

Per començar una independència necessita un acord. I un acord és impossible, se sap perfectament. De vegades se’ls ha de recordar que les independències acostumen a ser el producte previ de guerres d’independència, diguem les coses clarament. No diguem ximpleries. Vaig donar una conferència a Arenys i havia tot un grup de gent, gent gran que intervenen en totes aquestes qüestions, i em preguntaven si és que estan perdent el temps propugnant aquesta via. Jo els vaig dir que d’acord, que anem a suposar que fan el referèndum, i el guanyen, aleshores què es fa? I em diuen, “anem a Europa”. Ah si? Anirem a Brussel·les amb el resultat del referèndum, el portarem a la finestreta de “peticions per formar nous estats”. I a l’altra banda els altres dient que si som independents tindrem el nivell de vida de Kosovo. Però siguem seriosos!! Aquí el que hi ha és que la gent no aguanta la situació, i té tot el dret a protestar. I a Catalunya amb un motiu addicional, i és que amb el pacte autonòmic els van enganyar, i tenen unes queixes que són específiques seves i que tenen dret a plantejar-les. Però d’això a jugar a fer una cadena humana pensant que això escurçarà el camí cap a la independència… em fot negre. És clar que la gent té dret a aspirar a ser independents, i ho han de poder dir, i en aquests moments tenen queixes respecte del tracte que reben del govern de Madrid, això és veritat. Però el que no es pot és jugar a enganyar a la gent a fer-los creure que s’està fent un programa per canviar la situació d’aquí a uns mesos, no fotem conya.

Una cosa seriosa és la manifestació de l’11 de setembre, que va mobilitzar un milió de persones, i no ha servit de res. Tampoc serveixen gaire les signatures de les iniciatives legislatives populars. Quina capacitat té el poble de mobilitzar-se per incidir en les polítiques?

La virtut d’aquella manifestació és que en gran mesura va ser espontània. Els partits no arrosseguen tanta gent fàcilment. Per a mi aquella manifestació era una mostra d’emprenyament profund, d’una ruptura que anava pràcticament contra tots. Ara, com s’interpreta això des de Madrid? Com una manifestació separatista organitzada per Convergència i per no sé qui…

Sinó fan cas quan mobilitzes a un milió de persones, ens ha d’estranyar que sorgeixin formes de protesta violentes?

Protestar al carrer en principi acostuma a servir per a res, sinó hi ha por que això desencadeni en una altra cosa… i respecte de la violència, l’únic problema que té la violència és que només és lícita quan te’ns possibilitats de guanyar. Que ara es produeix un moviment revolucionari… s’acostuma a produir no saps mai quan, no ho ha programat ningú. Quan si van acumulant totes aquestes males llets, arriba un moment en que una cosa concreta, no saps què, de vegades insignificant, pot desencadenar-lo. Acostuma a ser en el moment en que la policia es nega a disparar a la gent, com va passar a Teheran quan va caure el Sha. Jo he sentit a un policia d’un cert càrrec preguntar-se com poden reprimir als afectats pels desnonaments quan són coses que a ells també els afecten. Però la capacitat de resistència que té el sistema és molt moderna.

La policia ara ja no dispara els manifestants. Tenen sistemes de repressió que produeixen baixes autèntiques (com la dona que ha perdut l’ull per una pilota de goma) però no morts. I què fa la gent que ha perdut l’ull per un impacte de pilota? Creen una associació d’afectats, busquen un advocat i miren de que els paguin. Tot el contrari a un aixecament popular contra els excessos de la repressió.

A més, els mitjans de control són cada vegada més grans i sofisticats, sobretot els que permeten el sistema d’informació… les xarxes socials són ideals per aquest control. Als EEUU, per exemple, l’anàlisi de tot el que es diu al Twitter, és fonamental per saber on hi ha focus de gent emprenyada… De fet hi ha aquest problema que s’està discutint que el sistema judicial demana constantment que els hi donin els missatges i els noms dels tuïts quan hi ha coses d’aquestes que els interessa. Jo crec que davant d’una amenaça de violència de baixa intensitat es pot frenar fàcilment amb una repressió de baixa intensitat, i aquest és el sistema ideal.

Perquè hi hagi subversió ha d’haver repressió violenta. Amb la violència de baixa intensitat s’aconsegueix reprimir per contenir, però no lo suficient per desencadenar.

L’agressió més gran que es produeix és quan et treuen la paga de Nadal o quan retallen les pensions. Aquestes sí que són agressions violentes.

És aquest ‘país estraño’ al que ens aboca el futur?

El que he volgut dir al llibre és que teníem una visió de les coses segons la qual la historia estava al nostre costat. Pensàvem que el progrés dels homes era continuat i que la llibertat i la prosperitat es succeeixen, i tot això s’ha revelat una faula, perquè no hi ha res que es guanyi pel destí, sinó només per les lluites concretes de la gent. I que estem fotuts i cal replantejar-se les coses per tirar endavant. Amb això no vull dir que sigui pessimista. Si ho fos, callaria. El que sí faig és advertir que el futur és diferent al que imaginàvem, i cal plantejar-se con s’hi fa front. L’augment de la desigualtat i de la injustícia, que és general al món, només es pot aplicar amb un augment paral·lel de la repressió del tipus que sigui, i aleshores això té uns límits. Les nostres protestes són generals a tot el món, hi ha les del món camperol a Àfrica i Àsia del sud, en Amèrica llatina, hi ha les protestes dels indígenes ara al Canadà. Hi ha una mena de moviment general contra un sistema… Això per a mi sí que és una esperança. El que passa és que és una esperança que no té un programa clar, l’únic que saps és que la continuïtat d’aquest sistema no és possible perquè la capacitat de paciència i resistència de la gent no és il·limitada. Ara cal pensar com s’ha de sintonitzar tot això per tal de trobar una via de fer front realment a aquestes qüestions. Ja sortirà.

I en aquest context, com s’ha d’interpretar l’aparició d’un Papa nou?

Aquest Papa és argentí. La gent oblida massa aviat que si hi ha un sector de l’església que va ser especialment culpable i va col·laborar amb la dictadura va ser l’argentina. Oblidem per exemple que els militars que tiraven presos des dels helicòpters al mar, explicaven que ho havien consultat amb l’església i que l’església els havia dit que era una manera molt cristina de matar. Per exemple. I mentre a Xile van protestar poc o molt, i en altres llocs han fet altres coses, l’església argentina no ha estat mai al costat dels crítics. Aquest Papa té un greu problema intern, té un negoci fotut i corromput de dalt a baix. L’anterior ha plegat perquè no aguantava més, no solament per la corrupció, per l’estat de la banca vaticana, sinó també pels efectes desastrosos –que als EE.UU els està fent baixar punts a la carrera- de que l’església catòlica és una organització de pederastes. I si realment vol fer masses coses, cal recordar-li que hi va haver un Papa, Joan Pau I, que va dir que el que s’havia de fer era repartir els bens de l’església per donar-los als pobres. I va durar unes setmanes. I aquí, si hem d’esperar que ens arreglin les coses personatges com Rouco Varela, estem fotuts, ho sento. Com deia la cançó que ens cantaven de petits: “Yo no soy de la parròquia / ni los que cantan lo son”.

El discurs políticament correcte ha deixat d’utilitzar els conceptes ‘estat social’ i ‘treballadors’. Ara es fa servir ‘estat del benestar’ i ‘classe mitjana’. El concepte ‘estat social’ apunta a la reivindicació dels drets socials, mentre el d’estat del benestar ho fa respecte al consum. D’altra banda parlem de la classe mitja que, en el 90% està formada per treballadors. La diferència entre voler ser classe mitjana o treballador està en la consciència de classe.

Jo no estic gaire d’acord. És cert que ha canviat l’organització de la societat als països desenvolupats de fa 50 anys fins ara, com darrerament havia assenyalat Hobsbawm: la disminució d’allò que podíem anomenar treballadors de coll blau, els de les granotes de les fàbriques. Això està desapareixen bastant, i per tant l’esperança de que aquesta sigui la gran massa que pot fer el canvi està disminuint. Les classes mitjanes agafen en realitat als treballadors de coll blanc, que són assalariats, però que no viuen a la fàbrica, i que tenen una conflictivitat més complexa. I segurament tens raó en que la seva consciència no és la mateixa que la dels altres treballadors. El concepte d’estat social més aviat el feia servir la dreta per definir les bones intencions, però sense uns objectius concrets. En canvi, quan parles d’estat del benestar estan parlant de coses que per a mi són bàsiques: educació i sanitat públiques i sistema de pensions.

Aquests drets socials, sense el seu correlatiu de drets polítics, no són suficients.

A mi el que m’està preocupant en aquests moments justament és això que dius: la forma en que el PP està retallant els nivells de participació política de la gent. És a dir, l’important és un sistema que permet la participació del ciutadà en la discussió col·lectiva de qüestions polítiques. El primer nivell d’això són els ajuntaments, per exemple. I els ajuntaments estan sent buidats de contingut polític i transformant-se en organismes administratius, de la mateixa forma en que també l’accés a la justícia està sent retallat… Ens estan sent retallats tots aquests nivells de participació per deixar-nos sense res més que el Parlament. Ens deixen sense cap altre dret polític de participació que ficar el vot a l’urna una vegada cada quatre anys, perquè tots els altres nivells s’han retallat. El propi sistema autonòmic també està sent desmuntat. En aquest sentit va la proposta de que els diputats no tinguin sou. Convertir els parlaments en una cosa decorativa. Això sí que em sembla preocupant, i no veig que la gent s’adoni.

Al llibre explica que el model polític nord-americà s’imposarà aquí…

Aquí, la gent ha començat a descobrir que a la política hi ha corrupció, i això és important saber-ho, però també perillós. No se com els mitjans d’informació no s’adonen de que és molt perillós, perquè accentua el descrèdit, no del PP, sinó de la política.

Descrèdit de totes les institucions. El poder judicial, la Corona… ¿Com veu la figura del Rei i de la seva família?

Això de la monarquia és purament litúrgic, no té cap mena d’atribució política real. Quan va venir el germà de Bush va saludar Aznar com si fos el president de la República Espanyola, perquè sabia que qui manava era ell, no Joan Carles. A aquests, mentre els paguis i els deixis tranquils…

I si el Rei no té funció, com aconsegueix el patrimoni personal que se li atribueix? Perquè hi ha el patrimoni de l’Estat i el patrimoni personal. Per entendre’ns, el vaixell no és seu, és de l’Estat.

Bueno, el barco que tenia a Mallorca, si no m’equivoco, li pagaven entre els empresaris mallorquins.

Si, però perquè ell no tingui despeses de manteniment, el barco passa a ser patrimoni de l’Estat, i per tant a cost zero.

És que això són depeses menors, l’important és saber què tenen als comptes corrents de fora, i si tenen gaire, que jo no ho sé… Però, vaja, jo també voldria saber el compte corrent del senyor Felipe González i del senyor Aznar, que han aprofitat òbviament la seva influència política per fer negoci… Felipe Gonzàlez a Amèrica Llatina i les seves connexions amb Mèxic. I el mateix Aznar. Si hi ha un polític que va fracassar miserablement va ser Miquel Roca Junyent i el seu projecte reformista. Però va saber plegar de la política i fer servir totes les seves influències per muntar un despatx que és dels més pròspers actualment.

Sembla que José Luis Rodríguez Zapatero i Maria Teresa Fernández de la Vega només tenen el sou –un bon sou, és clar- com a membres del Consell d’Estat.

Potser han estat desafortunats i no han fet fortuna. Però els altres ja m’explicaràs.

 

Comentari del llibre “El futur és un país estrany” i entrevista a l’historiador “que parla del futur”, per José Maria Mena i Eugenio Madueño, La Lamentable, 28/03/2013

 

 

One Response to "Josep Fontana: “No hi ha res que es guanyi pel destí, sinó per la lluita de la gent”"

  1. pablo portales   1 d'abril de 2013 at 21:27

    Felicitacions per la entrevista. Un model de referència per a un diari digital que supera l’immediatesa

You must be logged in to post a comment Login