Manuel Castells: Confiscació i merkiavel·lisme

Manuel Castells: Confiscació i merkiavel·lisme

 

La intervenció de la troica en el sistema financer de Xipre és una confiscació recolzada en un corralito i en un xantatge del Banc Central Europeu de permetre la fallida de bancs xipriotes i del mateix país en cas que el Parlament i els ciutadans continuïn resistint-se al seu dictat. Ultimàtum que venç el proper dimarts. Les conseqüències poden ser devastadores per a l’eurozona. L’agència Fitch alerta del risc de contagi. Els supervisors financers dels nostres estalvis han creuat la línia que van jurar sempre que respectarien: garantir els dipòsits per sota dels 100.000 euros. Asseguren que Xipre és un cas especial i que mai més no ho tornaran a fer. També van donar seguretats que clàusules del rescat a Grècia no eren repetibles i no ho van respectar. Els homes de negre no tenen credibilitat, només inspiren temor. Res no assegura que en uns mesos, quan es concreti l’extensió del rescat bancari espanyol, no es diferenciï entre bancs bons i dolents (nacionalitzats, en particular Bankia) i s’acusi els dipositants d’haver especulat i que per tant han de contribuir al rescat. I la sacralitat dels dipòsits, segons Guindos, no és argument per a Brussel·les si Espanya arribés a necessitar un rescat, una cosa que encara cal veure. A l’eurozona ja no hi ha sobirania nacional.

L’excepcionalitat de Xipre no és tal. Luxemburg és tan centre d’evasió fiscal i especulació financera com ho és Xipre i el deute públic xipriota és del 87% del PIB, proper a l’espanyol o l’alemany, que se situen tots dos per sobre del 80%. El que sí que és específic a Xipre és la minúscula dimensió del rescat necessitat, avaluat entorn de 16.000 milions, dels quals els rescatadors en posarien 10.000, buscant confiscar 5.800 dels dipositants als bancs xipriotes. En estrictes termes econòmics, té poc sentit arriscar-se a una crisi de confiança sistèmica per tal minúcia. Perquè el governador del Banc de Xipre, Panikos Dimitriadis (quin nom!), preveu que tan bon punt es permetin transferències sortirien del país 6.800 milions, equivalent al 38% del PIB, o sigui, més del que s’obté amb la confiscació. Per això l’Eurogrup està pensant a controlar la sortida de capitals de Xipre, com si ho poguessin decidir ells per sobre dels xipriotes. Per què aquesta obstinació amb Xipre? Perquè és una presa fàcil, precisament per ser petit i perquè el seu model de creixement partint d’un sistema bancari poc regulat i especulatiu el fan candidat a un escarment públic perquè vagin aprenent altres països desobedients. Sobretot perquè una quarta part dels dipòsits està en mans de russos (no tots oligarques) i un altre 10% correspon a britànics i dipositants globals. Però qui vol l’escarment i per què ara? Aquí apareix el quid de la qüestió. La senyora Merkel té un problema. D’una banda, el seu projecte és imposar el lideratge alemany a Europa, aprofitant la crisi per establir un sistema financer i fiscal quasi federal en el qual Alemanya tingui un pes decisiu. Per això necessita continuar utilitzant els seus recursos financers i la seva influència directa sobre el BCE acudint al rescat selectiu de bancs i governs quan faci falta.

D’altra banda, té eleccions al setembre, decisives per poder completar el seu designi d’una Europa alemanya, per bé dels europeus, naturalment. I mentre la seva popularitat augmenta per la seva capacitat de lideratge i perquè els socialdemòcrates només aspiren a un tamboret de govern, el punt feble de la seva estratègia és que els votants alemanys rebutgen ajudar aquests pobles malgastadors que no treballen i volen viure a la seva costa. D’aquí ve la idea d’aprofitar la crisi xipriota per donar una lliçó a baix cost que li permeti argumentar la seva capacitat de disciplinar qui surti de mare. Encara millor: confiscant dipòsits als russos, especuladors i mafiosos com tothom sap. Xipre seria una mica així com el Lehman Brothers del sistema financer, i amb rèdit electoral. I ja sabem com va acabar la fallida de Lehman Brothers. Com de cert és l’intent hegemònic de Merkel? El gran sociòleg alemany Ulrich Beck acaba de publicar un excel·lent llibre, Una Europa alemana, on llegim: “Hi ha quatre components en el merkiavel·lisme: la combinació de l’ortodòxia de l’Estat nació i la construcció d’Europa; l’art del dubte com a mitjà de coerció; l’electibilitat nacional, i la cultura alemanya d’estabilitat… Els interessos nacionals estan discretament ocultats darrere dels termes grandiosos d’Europa, pau, col·laboració o estabilitat econòmica. Pronunciar les paraules Europa alemanya és trencar un tabú. Dir que ‘Alemanya assumirà el Fuhrung (lideratge) d’Europa’ seria encara més ofensiu. Podem dir, tanmateix, que Alemanya assumeix responsabilitat per Europa… Perquè el que veiem sorgir, irresistiblement, de l’eurocrisi és una Europa alemanya”.

Però aquesta vegada Merkiavel·la l’ha fet grossa. Malgrat l’advertència explícita de Merkel que no parlés amb ningú fora del seu control, Xipre va sortir corrent a buscar la protecció del Kremlin. Rússia, més llesta que tot això, va veure l’oportunitat d’un contraxantatge. Negociació tripartida amb Brussel·les i Nicòsia o deixen caure Xipre i campi qui pugui. Fa temps que Rússia reclama el seu lloc en les decisions europees. I té més metàl·lic que Alemanya, si d’això es tracta. I si no l’accepten, doncs que el Banc Central Europeu acabi salvant Xipre o assumint la seva sortida de l’euro i una nova tempesta especulativa sobre l’euro amb Grècia, Itàlia i Espanya trontollant. Entretant, segons informacions de Grècia, Rússia salvaria Xipre a canvi de desplaçar allà la base naval que està a punt de perdre a Síria.

I mentre els geopoders i els euròcrates s’agiten i es barallen, els rostres del carrer a Xipre reflecteixen la indignació i la ràbia. I així van forçar el rebuig de la iniqua confiscació. Perquè de tota aquesta història el que encara és absent és la ciutadania. No per molt de temps.

Manuel Castells, La Vanguàrdia, 23/03/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login