Albert Branchadell: Qui creu en l’Espanya plural?

Mentre l’independentisme creix a les enquestes i el Govern espanyol s’endinsa pel camí de la recentralització, el PSC manté contra vent i marea la seva ofensiva federalista. Una de les seves últimes iniciatives parlamentàries ha passat de moment desapercebuda, i així serà fins que el PP la tombi al Senat o la desfiguri fins a deixar-la irreconeixible. Es tracta de la proposició de llei orgànica de reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d’Espanya, presentada per Entesa pel Progrés de Catalunya amb la firma del senador José Montilla, que ja està a punt per ser presa en consideració (o no) per la Cambra alta.

LA iniciativa és molt lloable, perquè amb les seves mesures de federalisme lingüístic suau busca posar fi a un dèficit tant o més palpable que el dèficit fiscal. Els 35 anys de vigència de l’article 3.3 de la Constitució no han servit perquè l’Estat, a Espanya, empari de veritat totes les llengües espanyoles. A Espanya l’Estat se segueix identificant amb el castellà, i en els últims temps aquesta identificació s’ha traduït fins i tot en escaramusses (llegeixin la llei Wert, per exemple) que són justament percebudes com a agressions a la pluralitat lingüística.

La iniciativa també és lloable des del punt de vista tècnic; si la comparem amb iniciatives del mateix tenor que s’han anat succeint a les Corts, aquesta és la més treballada i potser la més exhaustiva. Encara que oblidi àmbits simbòlics de tant relleu com els segells de correus o la cara espanyola de les monedes d’euro, és la primera que planteja introduir l’ús del català / valencià, el gallec i l’eusquera en institucions com la Casa Reial, el Tribunal de Comptes, el Consell d’Estat o el mateix Tribunal Constitucional.

Dit això, sembla bastant evident que la iniciativa no prosperarà. A Espanya, el partit de Rajoy no està pel tema. El PP no s’atreveix a tancar les cabines d’interpretació del Senat, però al seu dia ja es va oposar a una cosa tan elemental com introduir les llengües espanyoles en els segells de correus espanyols. (Pel que fa al català, aquest canvi seria trivial: la FNMT ja fabrica segells en català¿ ¡per a Andorra!). Però tampoc s’ha d’esperar gran cosa del PSOE. En els set anys de Zapatero no es va fer cap pas seriós en la línia federalista; es va crear un Consell de les Llengües Oficials que després de constituir-se es va reunir la barbaritat de dues vegades entre el 2008 i el 2011. I la veritat és que el PSOE, com a institució, no predica amb l’exemple. En la iniciativa parlamentària de Montilla i companyia tothom haurà de tenir una pàgina web multilingüe; però la del PSOE només està disponible en la llengua de Cervantes. Comparin-la amb la d’uns quants partits afins (PS suís, SDP finès, NDP canadenc) i veuran la diferència.

Si els grans partits espanyols no creuen en el federalisme lingüístic (o no el practiquen), els sobiranistes catalans també semblen haver abandonat la causa. En el programa electoral del 2006, CiU es comprometia a treballar «per convertir l’Estat espanyol en un Estat plurilingüístic»; en el del 2010 la paraula «plurilingüe» o els seus derivats no figuren ni una sola vegada. I en el del 2012 l’adjectiu reapareix però només referit a Europa. Amb ERC passa una cosa semblant: el 2006 es proposava aconseguir «un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de veritat»; en el del 2010 el partit es vanaglorieja d’haver posat de relleu «la inexistència d’un Estat espanyol plurinacional, la inviabilitat del federalisme i l’esgotament de l’autonomisme»; i en el del 2012 el tema és el paper del català en un nou estadi en què el subjecte del plurilingüisme ja no és Espanya sinó Catalunya.

El Govern reflecteix clarament aquesta evolució. En una solemne conferència pronunciada el mes de desembre del 2011, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va proposar organitzar la seva política lingüística en 15 agendes, una de les quals era per a Espanya: «Una agenda ha de ser per a una llengua amb el suport d’un Estat eficient, és a dir, l’Estat [espanyol] s’ha de comprometre amb el català». Ara, vist el que s’ha vist, sembla que l’únic Estat eficient possible és l’Estat català.

En definitiva: la causa del plurilingüisme a Espanya ho té molt malament. Els que mai hi van creure segueixen sense creure-hi, i els seus adeptes d’abans ja només pensen com s’ha de gestionar el plurilingüisme en un possible Estat català sobirà. La sort és que el gruix del sobiranisme ja ha entès que en aquest escenari Catalunya no reproduirà el patró espanyol d’identificar l’Estat amb una sola de les llengües dels seus ciutadans. Ho va dir Mascarell en una compareixença parlamentària recent: «Sabem que el castellà és part del nostre propi patrimoni i no farem mai amb el castellà el que sovint s’ha fet amb el català des de l’Estat».

Albert Branchadell, El Periódico, 21/03/2013

  Autogovern, Espanya, Federalisme, Multinacional