Raimon Obiols: “Els partits han de cedir espai als ciutadans”

Raimon Obiols: “Els partits han de cedir espai als ciutadans”

“Cal una resposta positiva de la classe política a la desafecció, perquè correm el risc que s’instal·lin els populismes i els nacionalismes”

“Jo aposto per la via de l’estatut europeu, que va tenir el seu precedent en el territori del Sarre”

“Tant a Espanya com a Catalunya hi ha una dreta a la qual ja li va bé el conflicte i se’n beneficia”

 

L’any 1992 vostè ja alertava de la desafecció entre política i ciutadania; som on érem?

Ara l’equilibri entre democràcia i capitalisme s’ha trencat. El ciutadà constata la impotència dels governs davant el capitalisme financer i als noranta demanàvem un nou internacionalisme i un federalisme europeu potent que donés resposta viable a aquest desafiament. Si he de fer un balanç, no puc deixar de constatar que hem perdut uns anys preciosos.

Manté l’esperança?

Sí, perquè la necessitat és tan gran que es produirà una resposta, però cal que sigui positiva, perquè, si no, entraran els populismes i els nacionalismes.

Com a Itàlia?

És molt més interessant tot això que està succeint a Itàlia…

A la classe política, diguem-ne professional, els preocupen aquests col·lectius?

No m’he considerat mai un polític professional, sinó un socialista que va estar vint anys en la clandestinitat i que després va participar en unes eleccions i va assumir una responsabilitat. Mai vaig tenir pretensió de fer carrera política, tot i que naturalment l’he feta. La responsabilitat va ser de Franco. He tractat sempre d’evadir-me dels vicis i les hipoteques del professionalisme de la política, sobretot de la política espectacle.

Veu els partits disposats a cedir espai en favor dels ciutadans?

Ho hauran de fer, perquè, si no, es produiran fenòmens negatius. Hi ha una generació entre 35 i 45 anys amb bona formació professional que sobretot no suporta la corrupció ni la impunitat de la classe política. Caldrà veure com es pot lligar un procés participatiu i assembleari que permeti prendre un camí col·lectiu. Fer acords amb un altre partit és inèdit i molt nou. Són fenòmens a seguir amb molta atenció.

Com veu l’encaix Catalunya-Espanya des d’Europa?

Espanya i la seva gent s’han modernitzat, però, en canvi, la percepció és la contrària. Conviuen dues idees d’Espanya, la plurilingüística, fraternal, sense desigualtats, amb respecte per les diverses identitats, i el vell concepte de l’Espanya imperial. Des d’aquest punt de vista, les coses han anat a pitjor, la idea unitarista hegemònica s’ha alliberat del franquisme i l’ha recuperada la dreta nacionalista.

Vostè es declara ferm defensor del procés d’autodeterminació.

Està absolutament vigent, però trobo a faltar un debat en profunditat sobre el camí que ens cal per exercir aquest dret. Sovint sóc contrari a parlar-ne, perquè, de manera molt simplista, se’ns acusa d’estendre el discurs de la por. Si jo dic que és difícil imaginar que un estat independent sigui membre d’Europa, m’acusen de propagar el discurs de la por, però quan demano quin dels 27 governs de la UE està disposat a aixecar la veu i votar a favor d’aquest objectiu, la resposta és el silenci. Insisteixo que m’és difícil parlar d’això, perquè s’etiqueta fàcilment, i jo sempre he defensat el dret d’autodeterminació.

S’ha fet independentista?

Hem d’evitar les etiquetes quan les paraules són polisèmiques. Jo aposto per parlar dels fets reals i dels aspectes que ens poden unir i fer avançar. Si Catalunya tingués la possibilitat d’obtenir la independència prement un botó, sense contrapartides i sense violència, una majoria de gent el premeria. El problema és que aquest botó no existeix i que necessitem l’art de la política coherent i eficaç. Tots tenim aquesta obligació, però a Espanya hi ha una dreta nacionalista que es beneficia d’aquest conflicte i a Catalunya també hi ha una dreta nacionalista a la qual ja li va bé.

Quina seria, doncs, la seva Catalunya del futur?

La que tingui la màxima llibertat política, financera, competencial i de pertinença a Europa. No es tractaria d’un estat en el sentit tradicional, sinó que estaríem parlant d’un nou subjecte. Jo aposto per la via d’un futur estatut europeu.

Com s’hi arriba?

Tots els camins són difícils, però hi ha el precedent del Sarre, un territori disputat entre França i Alemanya que l’any 1955 es va intentar acollir a un estatut europeu. Es va consultar als ciutadans, però ho van rebutjar i van optar per convertir-se en un land alemany. És una via per pensar-hi, i millor si ja n’hi ha alguna de traçada.

Creu que ja hi ha una ruta traçada pel govern de Mas?

La resposta ha estat evasiva; el govern ha dit que seguirà el que el poble digui o vulgui, i jo ho respecto, però la funció dels dirigents polítics no és només seguir la manifestació, sinó proposar un camí viable.

Raimon Obiols entrevistat per Emma Ansola, El Punt/Avui, 19/03/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login