Joan Majó: “El camí cap a la independència pot ser dolorós”

Joan Majó: “El camí cap a la independència pot ser dolorós”

Joan Majó, que va ser ministre d’Indústria en l’etapa de Felipe Gonzálze, i alcalde de Mataró després de les primeres eleccions municipals, reflexiona en aquesta entrevista sobre els principals conceptes que desenvolupa en el llibre “El món que ve … ja el tenim aquí”, que acaba de publicar.

 

“El camí cap a la independència pot ser dolorós”

“La Unió Europea comença a ser conscient del problema, però només hi intervindrà si no hi ha més remei”

“Arribar a un pacte federal probablement seria un procés menys traumàtic i dolorós”

“Caminem cap a un cert conflicte i, a la independència, només s’hi arriba per un procés pactat o per una guerra”

“Hi ha una bombolla sanitària, i al metge se li ha de limitar la seva capacitat
de decisió, d’encarregar proves”

“Els convenis no s’han de basar només en l’IPC, sinó també en la productivitat i en el compromís de l’empresa d’invertir”

“La gent pensava que teníem governs incompetents, però ara veuen que en realitat són governs impotents”

“En un primer moment, ho reconec, em vaig pensar que a Pere Navarro el càrrec li venia ample”

 

En el llibre es declara més republicà que monàrquic. M’ha sorprès…

Sóc conceptualment republicà. La monarquia em sembla una cosa antiquada, però té un gran avantatge, i és que, com que el rei és una persona no elegida, no se sent amb el mateix dret a intervenir en les coses que el que se sent legitimat per unes eleccions. Sóc republicà, però crec que les monarquies, des d’aquest punt de vista, també van bé.

Sentint-lo en algunes tertúlies hi ha qui pensa que vostè s’està tornant independentista. Res més lluny: vostè encara aposta per la via federal.

El que jo tinc molt clar és que tant el federalisme com la independència són elements instrumentals, no són objectius en si mateixos. Jo vull més benestar i més realització nostra com a ciutadans, i sóc relativament escèptic pel que fa a quina fórmula hem d’emprar per arribar-hi.

Però la situació actual…

L’actual és horrorosa. Ho tinc clar. La independència pot ser una bona eina, però també pot ser una eina amb la qual, mentre hi anem, patim molt. I em sap greu aquest patiment.

I el federalisme o no hi és o no se l’espera.

El federalisme, té raó, és complicat. Però podria ser una eina bona per resoldre molts problemes dels que tenim. I probablement el seu procés seria molt menys traumàtic i dolorós.

N’hi ha que som independentistes perquè creiem que la via federalista s’ha esgotat.

És cert que és una via complicada. Però, a la independència, només s’hi arriba per un procés pactat o a través d’una guerra.

Una guerra?

Una guerra en el sentit modern, que ja l’hem començada. I insisteixo: tan complicat és el pacte per la independència com el pacte pel federalisme. Però l’un pot ser més dolorós que l’altre.

Som en un cul-de-sac.

Cert. I la meva tesi és que hem d’utilitzar la Unió Europea. Per forçar un pacte. No per resoldre un conflicte, sinó per forçar un pacte. Veig més probable que Europa actuï per forçar un pacte dels de l’altra banda, encara que no en tinguin ganes, que no pas que ens ajudi en el camí cap a la independència. No ho farà.

On som ara, doncs?

En les actituds preparatòries, d’una banda i de l’altra, del camí cap a un cert conflicte. A les dues bandes els interessa no parlar encara del pacte. Prenen posicions.

I Europa s’ho mira.

Comença a ser conscient del problema. Però només hi intervindrà si no hi ha més remei. Si Espanya i Catalunya arriben a un acord, que pel que sigui no complís algun tractat, Europa faria el que fos per adaptar-s’hi.

Què ens hauria de proposar l’Estat perquè Catalunya acceptés un possible acord?

Per mi, tres qüestions. La primera, que es reconegui i es redueixi el dèficit fiscal, que s’ha de materialitzar amb una base legal que obligui al seu compliment. En segon lloc, una declaració ferma, absoluta, que la llengua i la cultura catalanes tindran el mateix tractament que la llengua i la cultura castellana. I, tercer, el reconeixement del caràcter nacional. Si això es complís, ens podríem posar d’acord.

I això no ho podem negociar directament amb Europa?

És que les institucions europees no neixen d’una Constitució; provenen d’un tractat multilateral. I el soci d’aquest tractat és Espanya. Qualsevol reconeixement que hagués de ser Europa en contra d’Espanya és molt difícil. Espanya és un soci.

Però hi ha hagut nous socis, a Europa.

Però no en contra d’un altre que ja en fos membre. Hi ha d’haver un pacte.

Europa ja té els seus problemes.

En el món que es configura hi haurà quatre o cinc grans entitats polítiques: la Xina, l’Índia, el Brasil… i la Unió Europea com a entitat econòmica. Però si no funciona políticament no anirem enlloc. Ara la crisi ha provocat algunes decisions, que s’haurien d’haver pres abans, en el terreny econòmic, però s’ha d’avançar més en el terreny polític. Europa ha de funcionar com un estat.

L’estat del benestar, tal com el coneixem ara, se’ns acaba?

El nivell de benestar, tal com el coneixem ara, sí. El podem mantenir i que sigui similar, sempre que aconseguim consumir menys recursos naturals. I això és possible. Podríem viure perfectament bé consumint la meitat de l’energia que consumim, per exemple. Més de tres quartes parts de l’energia que ara consumim la malbaratem. Podem arribar a ser igual de feliços? Sí. Hem de ser més eficients, canviar models…, però hem de consumir molt menys. Si no ho fem, patirem. Una altra cosa és que els pressupostos públics han de garantir un mínim de serveis. Però el que no han de garantir és que siguin totalment gratuïts. Perquè per garantir-ho hi hauria d’haver un increment d’impostos tan extraordinari que és inassumible.

Cal castigar les rendes altes?

A les rendes altes els hem de garantir l’accés a l’estat del benestar, però amb una certa contribució.

Vostè parla de bombolla sanitària en el sentit que les bombolles tendeixen a explotar.

Els grans avenços tecnològics que hi ha actualment milloren molt el tractament i la prevenció, i la curació, però encareixen molt. La bombolla neix perquè, per una banda, en qualsevol decisió econòmica hi ha costos i beneficis, però en salut els beneficis sempre són infinits. Vostè es pot plantejar si val la pena gastar més per tenir un cotxe que va a vint quilòmetres per hora més, però en un tema de salut aquesta lògica econòmica no es pot aplicar. I, és més, a cap de les dues persones que han de prendre la decisió de gastar o no gastar més, el malalt i el metge, els costa res prendre la decisió.

La demanda del pacient no la pot limitar. Vol dir que la del metge sí, que cal posar-hi límits?

Sí, s’hauria de limitar. No hauria de prendre la decisió ell, perquè per a un metge és molt complicat. El metge hauria de tenir una sèrie de protocols que no l’obliguessin a fer proves infinites per deixar satisfet el malalt.

On és el límit?

On es marqui. I a partir del límit, quan un pacient en vol més, el que ha de fer és pagar-ne una part.

El govern ja ha plantejat copagaments. Vol dir que està fent bé les coses?

El que no fa bé el govern és que posa o blancs o negres: això sí a la sanitat pública, i això no. I això no pot ser. Hi ha el perill que la sanitat pública acabi sent per als pobres, o per als menys rics. I la gran qualitat de la nostra sanitat es basa en el fet que és universal. Ha de ser universal, i a partir d’una determinada renda, copagament.

També proposa canvis en els salaris, que voldria vincular a la productivitat.

Sí. I la productivitat de les empreses creix no només amb la productivitat del treball, sinó també amb les inversions. Si ho traslladem a la cosa pràctica, els convenis haurien de discutir els increments de salaris basats no només en l’IPC, sinó també en els augments de productivitat, que ha de ser un compromís dels treballadors, però també de l’empresa d’invertir. I això no passa.

Les males reformes consecutives de l’IRPF, defensa vostè, ens han dut a situacions absurdes. Exemplifiqui-ho…

Si tu guanyes cent mil euros treballant durant l’any, en pagaràs 35.000 o 40.000. Si els guanyes en quinze dies en una bona operació a la borsa, en pagaràs 18.000. I si els heretes, sense cap mèrit, no pagues res. Això no és correcte.

I, a més, ens hem dedicat a salvar entitats bancàries…

No es podia permetre que s’ensorressin totes les entitats financeres. Però, salvat el nucli dur, hi havia algunes entitats que no calia engrandir.

Bankia, per exemple?

Bankia ha estat clarament una operació política. Aprofitant que Caja Madrid tenia problemes, que es podien arreglar, n’hi han posat tres o quatre més, que encara estaven pitjor, per fer-ho tot més gran. Per tenir un gran banc a Madrid, on no n’hi havia cap.

Tenim governs incompetents o governs impotents?

La gent tendeix a pensar que els governs, quan fan coses mal fetes, és que són incompetents. Però quan veu què passa de debò, també veu que en realitat són impotents.

Perquè manen més els diners que la política.

En part. La mateixa política ha caigut en la trampa del poder financer. Han estat uns quants anys pensant que es podia anar fent i fent a còpia d’endeutar-se. I ara en paguem les conseqüències.

També hi deu haver incompetents, en els partits polítics.

El sistema de selecció dels líders polítics ha tingut molt més en compte la fidelitat als partits que la vàlua del líder en si. No hauria de ser un mèrit fer carrera en un partit. Hi ha persones que han estat sempre en la política, i que si la deixen no saben on anar. I això és una espiral.

Els partits encobreixen la corrupció?

Els partits, buscant la impunitat i confiant en la lentitud de la justícia, quan hi ha un cas de corrupció, o de presumpta corrupció, tendeixen a defensar-lo. No a fer un judici. Els partits s’han pensat que defensant els seus presumptes corruptes salvaven la imatge del partit, i és justament al contrari. Haurien millorat la seva imatge si haguessin actuat.

Per tant, un imputat ha de dimitir, encara que pugui ser injust. O no?

No sempre. No és sinònim. Buscar una regla general és molt difícil. Els partits haurien d’obligar-se a fer ells mateixos el judici intern. I decidir en funció del que saben. Perquè en alguns casos els partits saben perfectament què passava, n’estaven al corrent. I més preocupant que el fet és la mentida. El polític que menteix es deslegitima a ell i deslegitima el seu partit. A Nixon, recordi, no el van fer fora per haver espiat els demòcrates, el van fer fora perquè ho va negar. I a Clinton van estar a punt de fer-lo fora no pel que va fer, sinó perquè ho va negar.

Que hi hagi ara tants casos de corrupció a Catalunya, però, és casualitat?

No ho crec. Forma part de diverses circumstàncies entre les quals sense cap dubte hi ha la guerra entre Catalunya i l’Estat.

El PSC està desorientat. O és justament a la inversa, ara està orientat de veritat?

Reconec que en un primer moment em va semblar que a Pere Navarro la tasca que havia d’afrontar li venia ampla. Aquestes últimes setmanes, però, després d’haver aconseguit que quedés clar que les coses que es pensaven a Catalunya es defensaven igual a Madrid, encara que fos votant en contra del PSOE, a mi m’ha satisfet. I que el PSC se sumés al Parlament al dret a decidir, aquesta actuació ha netejat moltes coses, per dir-ho d’alguna manera. A partir d’aquí, però, ja veurem què passarà.

 

Joan Majó entrevistat per Xevi Xirgo, El Punt/Avui, 17/03/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login