Màrius Carol: La carpeta catalana

Màrius Carol: La carpeta catalana

Mariano Rajoy ha obert una carpeta amb el nom de Catalunya a la tapa, en la qual sembla haver-hi una sola instrucció: a Artur Mas, ni aigua. Com si tots els que vivim a la riba dreta de l’Ebre fóssim Artur Mas, el Govern d’Espanya no pensa fer cap gest envers Catalunya, així que caldrà penar per la temptació sobiranista. És Rajoy tan bon alumne de Merkel que s’ha imbuït de la seva fe luterana, per això ens tocarà purgar per les nostres vel·leïtats i fer acte de contrició per les nostres intencions. El president espanyol té una cèl·lula de treball per desactivar tot allò desactivable, per obstaculitzar tot allò obstaculizable, per rebentar tot allò rebentable. Segurament és el que li demana el cos, els seus col·laboradors polítics i els seus hooligans mediàtics.

En aquest Madrid que viu entre l’eufòria dels seus darrers triomfs futbolístics i l’optimisme per les pujades de la borsa dels últims dies, Catalunya ha deixat de ser una preocupació, com si res no passés, com si esperés que el cel s’aclarís després de la forta llevantada de setembre. Dimecres, al Casino de Madrid, aquest espai que els joves progressistes van aixecar el 1836 per reunir-se en harmonia al marge de l’exaltació política, es va lliurar el premi Gaziel a Enrique Barón pel seu llibre Más Europa, ¡unida!. Imbuït per l’esperit del palauet i per les lectures de Gaziel, l’expresident del Parlament Europeu va parlar de la urgència d’estendre ponts entre Catalunya i Espanya, malgrat que el país s’hagi quedat sense pontoners.

Precisament a la capital d’Espanya, Agustí Calvet, Gaziel, va escriure durant el franquisme unes memòries, titulades Meditacions en el desert, on es mostra com un liberal europeista i un federalista convençut. Tanmateix, es manifesta decebut per la poca comprensió que troba el fet català: “Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins d’una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai, fóra per als veritables espanyols -els castellans i els castellanitzats- més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és per als catalans. I com que aquesta Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, prou força suficient per a capgirar tal estat de coses, aquesta realitat granítica, d’aquí ve la tragèdia”.

Gaziel va escriure aquestes línies fa seixanta-dos anys, però les seves paraules continuen sent en l’actualitat igualment vàlides. Ell creia que Espanya mai no reconeixeria això que els alemanys anomenen Weltanschauung, que seria la personalitat catalana, amb el seu caràcter, gustos, costums, llengua o la seva pròpia escala de valors col·lectiva. L’Espanya democràtica tampoc no acaba d’entendre que Catalunya no es pot reduir només a una trista carpeta.

 

Màrius Carol, Assemblea.cat, La Vanguàrdia, 11/03/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login